Rus
Autors de Rus en català
Obriu l'article
Ivan Garcia Sala
Es podria dir que el 2023 ha estat l’any Tolstoi a Catalunya, tot i que no es commemorava el bicentenari de la mort de l’escriptor rus (això es va fer el 2010) ni el centenari del seu naixement, que se celebrarà el 2028. La raó: s’ha publicat l’obra magna de l’escriptor, Guerra i pau, traslladada per primer cop directament del rus, de la mà de Judit Díaz (Edicions de 1984). I, a més, han aparegut quatre traduccions de novel·les i relats, alguns dels quals són els textos de maduresa més importants de l’escriptor rus, com La Sonata a Kreutzer, curiosament traduïda tant per Miquel Cabal a l’editorial Flaneur (que hi afegeix un article de Tolstoi mateix explicant el sentit de la novel·la) com per Arnau Barios al Club Editor. La traducció de Barios s’inclou dins del volum Tres novel·les, juntament amb dues obres tan significatives com són La mort d’Ivan Ilitx i Khadjí-Murat, i un ampli aparell de notes del traductor i il·lustracions per fer més proper al lector el món caucàsic.
Helena Vidal
En aquesta breu intervenció voldria mostrar la corba d’evolució de les traduccions del rus al català, des que començaren tímidament a cavall dels segles XIX i XX fins ara; corba que no coincideix amb la del coneixement de la literatura russa a Catalunya, que és una qüestió més complexa, però que és indicadora d’un cert estat de coses.Arnau Barios
Per anar bé, hauríem d’apuntar-ho mentre traduïm: cada entrebanc, cada renúncia, totes les vies imaginades i finalment preses, les trampetes i les compensacions, els abandonaments, les petites alegries. En sortiria un diari de traducció (una cosa molt de Tolstoi, els diaris!), una espècie de registre minuciós en què idealment hauria quedat constància de totes les giragonses de la recreació, incloses les opcions descartades. Seria impossible, és clar, perquè multiplicaria la feina i distrauria, però tindríem el testimoni i la justificació d’unes decisions que, des d’un cert allunyament, ens sobten (suposo que també ens confrontaria, ai, amb més d’una mala idea i més d’un error): una manera d’entendre el que fèiem tal com ho enteníem llavors.
Xènia Dyakonova
Una manera possible de veure la relació entre la literatura russa i la catalana seria analitzar-la a través de les figures dels traductors. Precisament ells, els noms dels quals tan sovint s’obliden, i a vegades ni tan sols consten en els catàlegs de les biblioteques i les llibreries, són els veritables «culpables» i protagonistes d’un intercanvi cultural que es va iniciar en els últims vint anys del segle XIX.Ricard San Vicente
Una breu ullada a les traduccions literàries del rus en català des dels anys seixanta fins avui produeix una impressió decebedora. En els primers anys, quan Espanya ingressa en una relativa normalitat econòmica però en vida encara del dictador, les publicacions, moltes vegades reedicions, no superen l’un o els dos llibres a l’any, ben pocs dels quals són d’escriptors contemporanis.Xènia Dyakonova
A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova (1963, Moscou), va sortir a Rússia el 2004 i és una mena de dietari en vers –parlem de versos clàssics, la majoria amb rima i mètrica regular– d'una relació amorosa. Els protagonistes són una dona russa i un home nord-americà: ella viu a Moscou, i ell, a Nova York. Es troben, ara al país de l'un, ara al de l'altra, passen temporades plegats i es tornen a separar. D'ell, en sabem ben poc: el veiem amb els ulls de la dona enamorada, i l'únic que arribem a intuir és que es tracta d'un home de lletres. A part de la dedicatòria del llibre, només hi ha un poema que en revela el nom de pila.Marta Nin
Disposats en ordre cronològic de composició, els contes del recull Quanta terra necessita una persona, publicats per Comanegra, són un tast de la narrativa tolstoiana des del vessant tant formal com temàtic, i revelen també l’evolució que va seguir el pensament filosòfic de l’escriptor. Els relats en qüestió són: «Albert», «Tres morts», «La història d’un cavall», «Quanta terra necessita una persona», «Dues versions diferents de la història d’un rusc amb el sostre d’escorça de til·ler» i «Després del ball». La meva traducció està basada en l’edició de l’obra completa de Lev Tolstoi en vint-i-dos volums publicada a Moscou (1978-1985), juntament amb consultes puntuals a l’edició de l’obra completa en noranta volums publicada a Moscou (1935-1958).
Judith Díaz Barneda
Fa deu anys, i tot just acabada de publicar la meva traducció dels Poemes escollits de Joseph Brodsky per a Edicions de 1984, l’editorial va posar sobre la taula la proposta de traduir Guerra i pau, de Lev Tolstoi. Tot just acabava de publicar una traducció literària de poesia, un llibre de gairebé cinc-centes pàgines i de força complexitat, en la qual havia estat treballant uns tres anys, i em semblava difícil haver de trobar mai més una traducció més complicada que aquella. Ara, un cop vistos aquests dos treballs amb perspectiva, no m’atreviria a afirmar que el nou projecte va superar les meves expectatives pel que fa a la complicació, però sens dubte sí en volum: quatre llibres i un total d’unes dues mil pàgines que em van tenir entretinguda durant deu anys.
Miquel Cabal Guarro
La meva experiència traductiva amb Lev Tolstoi és triple. L’any 2013 en vaig traslladar al català la Confessió, que va publicar Angle. Deu anys després, el 2023, han aparegut les meves traduccions de La Sonata Kreutzer (Flâneur) i d’Un matí del terratinent (Cal Carré). Si bé aquestes tres peces és evident que no formen un corpus gaire destacable en termes quantitatius (cal tenir en compte que, a més a més de ser només tres, són obres més aviat breus, sobretot si pensem que l’autor no va exhibir sempre tanta mesura), els tres llibres en qüestió sí que representen una mostra significativa de les diverses maneres literàries de Tolstoi.
Marta Nin
Vladímir Nabókov ja era un escriptor cèlebre entre la nombrosa comunitat russa a l’exili quan va començar a escriure narrativa en anglès. Encara no tenia quaranta anys, i ja havia publicat en rus gairebé una seixantena de relats, nou novel·les i incomptables versos. El pas a l’anglès estava motivat pel fet que començava a adonar-se de la progressiva disgregació de la comunitat d’exiliats russos i, sota el règim soviètic, no entreveia cap possibilitat de publicar al seu país d’origen. Si bé dominava perfectament l’anglès, aquesta voluntària migració lingüística la va viure com una «tragèdia personal». Afirmava que va ser com aprendre a fer servir les mans havent-ne perdut gairebé tots els dits. Però en anglès també va ser ben prolífic: va publicar nou novel·les i deu contes. Paral·lelament, a mesura que els seus llibres escrits en anglès sortien a llum, anava traduint la seva obra russa a l’anglès amb l’ajuda d’un traductor russoamericà (amb el temps aquest traductor va ser el seu fill Dmitri). De vegades, aquest procés d’autotraducció desembocava en una reescriptura profunda del text, un dels motius pels quals Nabókov considerava que la versió definitiva de la seva narrativa autotraduïda era l’anglesa. Tot i això, quan es tracta de fer una traducció dels textos que Nabókov va escriure originalment en la seva llengua materna, penso que és determinant disposar de l’original rus i confrontar-lo amb la versió anglesa. És aquest exercici de comparació el que he dut a terme a l’hora de traduir al català la majoria de relats del recull Senyals i símbols, publicat per Godall Edicions. Per a aquesta antologia vaig triar tretze contes, dels quals dos eren en rus (sense autotraducció anglesa), dos eren en anglès (llengua en la qual van ser escrits), i nou eren autotraduccions del rus a l’anglès.
