L'espai dels traductors

Cap cultura no qüestiona la importància de la promoció exterior de les obres literàries. És evident que són les grans ambaixadores d’una cultura determinada. Tampoc no dubta ningú de la importància del camí invers. Les traduccions del llegat de la literatura universal representen una aportació valuosa per enriquir la cultura i la llengua d’un país.

Tanmateix, els traductors tot sovint tenen la sensació que la feina que duen a terme és un simple pas dins l'edició d'un llibre. Se senten anònims, perquè ningú no els coneix ni reconeix, encara que firmin la traducció. Però, no obstant la pressió del mercat, que es nega a reconèixer la importància de la seva tasca, molts traductors literaris han deixat una empremta visible i duradora en el paisatge literari de Catalunya.

Cap llibre no pot travessar les fronteres sense la dedicació pacient i entesa d’un traductor. És més, els traductors tot sovint no són simplement els encarregats de traslladar fidelment el contingut d’una llengua a una altra, sinó que han exercit de veritables mitjancers. Han triat les obres més representatives, han trobat els canals per fer-les conèixer i han estat uns comentaristes lúcids de cultures desconegudes. Aquí volem deixar constància del seu esforç.

Obriu l'article
L'invent de les fronteres

Marta Pera Cucurell

Primer de tot vull agrair al jurat del Premi PEN que hagi triat aquesta obra com a finalista. Jenny Erpenbeck no era una autora coneguda a Catalunya, tot i que les seves novel·les s’han traduït a més de vint llengües. Les formes del verb anar ha obtingut uns quantspremis a Alemanya i a altres països, i per això va ser una alegria que fos l’obra escollida per al Premi Llibreter i que després fos finalista del Premi PEN de traducció.

A la recerca de les arrels gregues

Montserrat Franquesa

Fou durant el Renaixement quan es va emprendre la traducció a les llengües modernes de les principals obres de la literatura grega i romana, precisament quan van passar dels manuscrits a la impremta i, en conseqüència, a la divulgació. Entre els segles XV i XVI, obres clàssiques de tots els gèneres van ser versionades per primera vegada i van enriquir automàticament la llengua i el pensament del francès, de l’espanyol, de l’anglès, de l’alemany, de l’italià i també del català.
Algunes reflexions sobre la traducció poètica

Antoni Clapés

La poesia de la contemporaneïtat és, sobretot, un afer de llenguatge —un qüestionar-se el valor segur de la llengua— que constitueix la dimensió lingüística darrera per a totes aquelles coses que no poden ser dites altrament. Una activitat que tracta de sotjar l’espai d’allò indicible: transitar per les esquerdes del llenguatge —o provocar aquestes esquerdes per mitjà de la seva fractura— per arribar a parlar de coses que no s’acaben d’entendre des de la racionalitat. «Com més complex és el món, més abstracte esdevé l’art», va ensenyar-nos Paul Klee.
Allò que es perd i es troba en la traducció

Marjan Strojan

La traducció és, en la seva definició més bàsica, la transferència del significat d’un idioma origen a un altre, tot mantenint el mateix significat en l’idioma resultant. En un altre nivell, es tracta també d’una transposició de la forma i l’estructura de l’original en les formes d’expressió de la llengua d’arribada.
Ausiàs March les traduccions italianes i la Università per Stranieri di Siena

Cèlia Nadal

El món de la literatura és dinàmic i complex, i les grans línies de força són conegudes de tothom: les editorials grans i petites, els manuals escolars, els premis, les promocions, les subvencions, la crítica, els valors, els interessos econòmics, els interessos polítics i culturals, la necessitat de consensuar els eixos d'una història literària nacional, la literatura per la literatura, les traduccions… Les aportacions de cada agent o tipus d'impuls són complementàries o contradictòries, específiques i diverses, i no només impacten sobre les vendes, sinó també sobre la formació del cànon, la historiografia o la construcció dels símbols i de les identitats culturals.
Balanç d'un any crític

Miquel Desclot

La traducció no sols és un art amb totes les lletres; en un sentit, és el més important. Si imaginem un món sense traduccions de cap mena, el resultat és que pràcticament no tindríem literatura de cap classe. Només l’escrita en la pròpia llengua i encara, perquè els nostres mestres també s’haurien ressentit de la falta de mites, referents i pautes, i haurien estat menys magistrals
Capicua, un pont cultural entre les lletres catalanes i portugueses

Sebastià Bennasar

Diuen que el futbol i la literatura són incompatibles. Però no ho deuen ser tant, si escriptors com ara Juan Villoro, Manolo Vázquez Montalbán, Ferran Torrent, Vicenç Villatoro o Nick Hornby han escrit alguns llibres memorables al voltant d’aquest esport, i si fins i tot hi havia concursos de relats breus que havien de centrar el protagonisme de la història en el Barça. Però, la literatura i la traducció, són compatibles?
Carles Riba torna a Grècia

Eusebi Ayensa Prats

Carles Riba —en una de les darreres cartes que envià a Júlia Iatridi (la traductora grega que li donà a conèixer la poesia de Konstandinos Kavafis, que tan magistralment acabaria traduint al català)— li confessava que «sentimos, Clementina y yo, crecer en nosotros la nostalgia de Grecia. Así que para nosotros se restablezca un poco la normalidad, nos propondremos un viaje: nos es debido».(1) Riba moriria sobtadament un any i mig després, sense complir el desig de tornar a la terra de l’Hèl·lade, país que visità un únic cop, en companyia de la seva muller, l’any 1927.
Carner i l'Homer en català

Lluís Ahicart Guillen

El dia 15 de gener de 1905 es publicà a la revista literària quinzenal Catalunya el primer d’una sèrie d’articles de Josep Carner, en forma dialogada, en què conversa amb el seualter ego Olaguer Recó (Converses de N’Olaguer Recó). En aquesta ocasió debatien sobre determinades trifulgues dins de la Unió Catalanista i l’esverament de lespatums d’aquesta entitat davant de certes actuacions d’alguns dels seus membres més joves:
Contar històries, traduir històries

Ovidi Carbonell Cortés

Hi ha un dilema que sembla que es planteja en tota traducció. Cal traduir allò que és? O allò que voldríem que fos? Tothom dirà que traduir és transmetre la informació exacta de l’original; en cas contrari, no traduïm, sinó que fem una altra cosa: adaptem, modifiquem, mitjancem, subvertim…
Conversa amb Vimala Devi

Montserrat Franquesa

Hem quedat diumenge a la tarda. Cau el dia i, com que la tardor és avançada, gairebé és fosc. Els carrers de l’Eixample són tranquils i arribem a la cita puntuals.
D'editors, traduccions i riscs

Montse Serra

L’any 2010, coincidint amb els vint anys de la creació de l’editorial Quaderns Crema, vaig entrevistar l’editor Jaume Vallcorba per al diari digital VilaWeb. D’entre moltes reflexions sobre la trajectòria de l’editorial i el paper que juga l’editor en la societat, n’hi havia unes dedicades a la traducció. Ell, amb voluntat de sotragada, afirmava que calia pensar en el fet que si el públic no s’interessava per la traducció d’autors contemporanis de qualitat, potser calia deixar de traduir-los. Transcric íntegre el fragment de l’entrevista:
De «Tolstoievski» als nostres dies

Helena Vidal

En aquesta breu intervenció voldria mostrar la corba d’evolució de les traduccions del rus al català, des que començaren tímidament a cavall dels segles XIX i XX fins ara; corba que no coincideix amb la del coneixement de la literatura russa a Catalunya, que és una qüestió més complexa, però que és indicadora d’un cert estat de coses.
Degusteu el Diccionari de la traducció catalana, llegiu-lo...

Montserrat Franquesa

...la història de la literatura catalana l’haurà de tenir en compte». Amb aquests consells i bon pronòstic tanca Joaquim Mallafrè el pròleg del Diccionari de la traducció catalana, dirigit per Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, que va veure la llum el novembre de 2011.
Del món a casa

Josep Cots

Crec que hi ha obres literàries que val la pena de llegir per més que quedin molt lluny dels referents culturals propis. Són obres que, malgrat que potser ens parlen de gent i de paisatges que no coneixem, malgrat que potser ens plantegen situacions absolutament alienes a nosaltres, toquen qüestions que van més enllà de les particularitats del seu context de creació.
El caràcter esporàdic de la traducció de la literatura neogrega

Joaquim Gestí

El caràcter esporàdic i fragmentari de la traducció de obres de la literatura neogrega en català durant més de vuitanta anys, ha sofert un veritable canvi en els darrers vint. El nombre de traduccions s’ha incrementat i, en certa manera, normalitzat.
El castell de Kafka: una nova traducció a partir de la versió manuscrita

Joan Ferrarons i Llagostera

Aquesta tardor ha arribat a les llibreries la meva traducció d’El castell de Kafka, publicada per Club Editor després de dos anys i escaig de feina intensa i, a voltes, obsessiva.
El Cercle de Viena l’experiència d’editar traduccions de clàssics moderns

Isabel Monsó

Vam iniciar la col·lecció El Cercle de Viena el novembre del 2007, però ja feia anys que en parlàvem. Fins aleshores, Viena era una editorial dedicada principalment a la no-ficció que tractava un ventall temàtic molt ampli, des de la fotografia històrica fins als receptaris de cuina, però de mica en mica ens vam anar plantejant la possibilitat d’engegar una col·lecció dedicada a la traducció de narrativa del segle XX, un àmbit en el qual ens semblava que hi havia en aquell moment un buit sorprenent.
El Decameró, vicissituds de la primera traducció al català modern

Eusebi Coromina

Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptora, traductora i activista cultural Maria Aurèlia Capmany, el 2018 ha pogut aparèixer finalment la versió catalana que havia enllestit del Decameró, de Giovanni Bocaccio (1330-1375), molt probablement acabada el 1967, i inèdita a causa de diverses vicissituds.(1) El text boccaccià, escrit entre el 1349 i el 1351, és un recull de cent novel·letes en prosa amb un proemi i diversos versos al final de cada deu relats.
El delit del dialecte un passeig per la situació italiana

Caterina Briguglia

A la veïna Itàlia, sembla que el dialecte no perilla de mort. Ans al contrari, lluitant contra una dialectofòbia imperant durant molt de temps, avui dia destaca com a recurs expressiu cada cop més viu. Ho demostren les tendències de la música i del teatre contemporanis, i encara més del cinema que, del neorealisme ençà, ha atorgat al repertori dialectal el paper de coprotagonista.
El fenomen escandinau

Carolina Moreno Tena

Diuen les llengües més benèvoles que Röda rummet (El saló vermell) d’August Strindberg és el Quixot de la literatura sueca. Salvant totes les distàncies (i n’hi ha) i evitant qualsevol posicionament respecte aquesta afirmació, el que sí es pot constatar des de dins de la història literària de Suècia és que quan es va publicar, l’any 1879, aquesta novel·la va suposar un punt d’inflexió en la tradició literària pròpia i un dels trets de sortida de l’anomenat Esclat Modern del Nord.
El llegat del príncep

Joan Sellent

«Ser traductor és un hermafroditisme de mal gust.» De l’àmplia varietat de símils i metàfores que s’han adjudicat al llarg dels anys a l’ofici de traduir, ben pocs n’hi deu haver de tan inequívocament despectius. Almenys en aparença i fora de context, és clar. Perquè resulta que el context en què apareix la frase que encapçala aquest article és una carta, datada el 31 d’octubre de 1902, que un Josep Carner de 18 anys escriu al seu amic gironí Rafael Masó. Ampliem una mica l’entorn immediat a la frase en qüestió:
El lloc preeminent de la literatura neogrega a casa nostra

Joaquim Gestí

La literatura neogrega a casa nostra és coneguda fonamentalment gràcies a una sèrie de traduccions que per la seva importància i per la dels traductors que les van fer possibles han arribat a ocupar un lloc preeminent dins de la història de la traducció als Països Catalans.
El traductor i la preservació de la diversitat lingüística

M. Carme Junyent

Al món es parlen milers de llengües. Mai no en podrem saber la xifra exacta —de fet, ni tan sols sabem què és una llengua—, però les estimacions oscil·len entre 5000 i 8000. El que ens diuen aquestes quantitats és una obvietat aclaparadora: ni el poliglot més portentós que pugui produir la humanitat podrà atansar-se a un coneixement representatiu de la diversitat lingüística.
Els autors llatins i els catalans

Montserrat Franquesa

No totes les obres dels autors llatins van gaudir de la mateixa fortuna en la seva arribada a les diferents llengües. En general, una de les primeres llengües receptores va ser el francès, a causa, sens dubte, de la força classicista que es va viure a França a partir de 1550. La segona llengua d’arribada va ser l’espanyol, a certa distància de l’anglès, de l’alemany, de l’italià i també del català, que des d’època medieval té una rica presència de traduccions. De fet, però, mentre que el francès acumula més traduccions primerenques en vers, l’alemany és el primer a afrontar la traducció de la rica prosa de Tàcit.
Els invisibles de la literatura

Jordi Milian

El sector editorial cada vegada s'esforça més a fer visible la feina dels traductors. Diverses editorials, sobretot de petites i mitjanes, han decidit anar més enllà i ara inclouen una biografia del traductor a l’interior dels llibres.
Els noms de la poesia

Denis Thouard

«Els viatges de la poesia» ens han dut a parlar de Paul Celan com a traductor i de pensar en ell com un poeta traduït. És sabut que Celan havia escrit els seus primers poemes en romanès i també que havia traduït poetes romanesos com Gellu Naum i Virgil Teodorescu. Evidentment també traduïa constantment de la seva poesia estant. Els seus poemes han de ser vistos com el lloc de confrontació amb tota una tradició lírica.
Els viatges de la poesia

Denis Thouard

Aquest viatge passa per llengües diferents perquè ressonin totes, com en un concert. Diverses són les llengües que es parlen al món, i al centre del món hi ha la poesia.
En l’absoluta necessitat de trair quan ens trobem en la traducció

Teresa Salema Cadete

Quan formulem una acusació de «traïció» ens hauríem de preguntar des de quin punt de vista estem parlant o escrivint, ja que en aquesta etiqueta podrien trobar-se implícites algunes afirmacions essencialistes.
Fundació Bernat Metge

Marcel Ortín

Instituïda l’any 1922 per a l’estudi i la divulgació dels autors de l’antiguitat, la Fundació Bernat Metge ha intervingut en els camps de l’edició i la traducció, i també, ocasionalment, en el de l’ensenyament (suplint els dèficits de la universitat amb la subvenció de càtedres de llatí i grec i de beques d’estudi a l’estranger per a la formació dels col·laboradors).
Goodbye Barcelona, goodbye traductor

Eva Rosell

Tot just fa un any que vaig visitar el Teatre del Raval per conèixer el projecte de Goodbye Barcelona. Dins d’aquell teatre petit i acollidor l’Empar López, la directora del teatre, em va explicar que el musical li havia agradat tant que calia representar-lo a Barcelona fos com fos. Els ulls se li il·luminaven mentre m’explicava com l’obra l’havia commogut, i sembla que aquella il·lusió se’ns va contagiar a tots els que vam participar en l’aventura de Goodbye Barcelona.
I per què la literatura romanesa?

Mocanu Mocanu

En els últims anys la literatura romanesa ha aconseguit assolir un protagonisme rellevant en el panorama cultural català. Això es deu en gran part a la seva traducció i a la difusió en esdeveniments literaris, però també a la constant tasca de promoció cultural d’agents prescriptors de la literatura. En aquest sentit, hem volgut parlar amb tres editors de poesia romanesa traduïda al català sobre l'impacte de la promoció, els premis obtinguts, la crítica i la recepció d’aquesta literatura: Maria Muntaner, Antoni Clapés i Pau Vadell.
Ibsen i Fosse, contemplant els fiords

Carles Batlle

Henrik Ibsen és un dels referents capitals del Modernisme català. Això és un fet prou divulgat i conegut de tothom. Ara bé, que sigui conegut no suposa que s’hagi aprofundit prou en els factors que en van facilitar l’assimilació, ni que s’hagi parat atenció en la diversitat de lectures que van propiciar els seus textos.
In memoriam Nicolae Coman

Xavier Montoliu Pauli

El 27 d’octubre de 2016 moria a Bucarest, el compositor, musicòleg, poeta i traductor, Nicolae Coman, als 80 anys d’edat. Professor d’harmonia i composició a l’Acadèmia Nacional de Música de Bucarest, la seva obra comprèn peces de música simfònica, instrumental, de cambra i lleugera, fins arribar al voltant de quatre-cents títols interpretatsa escenaris romanesos i estrangers, també catalans.
Introducció a la poesia catalana

Johannes Hösle

La Marca Hispànica, des d’on va començar la Reconquesta de la costa mediterrània i el seu interior, gairebé amb independència de la «Reconquista» dels «espanyols» iniciada a les muntanyes cantàbriques de Castella la Vella, correspon en part a l’actual Catalunya. Les poblacions fortificades del nord dels Pirineus i les valls muntanyenques per on s’hi arribava, tan fàcils de defensar, es van convertir en un refugi per als cristians «francs» cada vegada que se sentien amenaçats. Barcelona i els seus voltants (Lluís I el Piadós havia reconquerit la ciutat a principi del segle IX) mantenien estretes relacions amb la Provença.
Invisibilitat

Eva Sableva

Tafanejo pels prestatges d’una llibreria barcelonina. M’endinso entre les fileres de llibres i m’aturo davant de la lleixa reservada a la «narrativa eslava». No hi busco res, simplement exploro la curiosa barreja de clàssics russos o polonesos i de postmodernistes, premis Nobel i dissidents serbis, croats o txecs. Un desori... Somiejo. Quins autors búlgars m’agradaria trobar al costat de Milorad Pavić o Bohumil Hrabal? Per on començaria a omplir el buit?
Joan Fontcuberta i Gel. Una vida rere les paraules

Nina Valls

Al febrer va morir Joan Foncuberta i Gel. Al maig hauria fet vuitanta anys. Durant més de mig segle, es va consagrar a allò que l’apassionava: la traducció. El llegat que ens deixa és vast i sòlid, una producció al català que comprèn més de setanta obres, sobretot prosa de ficció, de l’alemany i de l’anglès. Va començar traduint al castellà, però aviat es va decantar cap al català. En bona part gràcies a ell, podem llegir en aquesta llengua autors tan rellevants de la literatura en llengua alemanya com Thomas Bernhard, Bertold Brecht, Günter Grass, Hugo von Hoffmannstahl, E.T.A. Hoffmann, Franz Kafka, Thomas Mann, Herta Müller o Günter Wallraff. L’any 1991 va rebre el premi de la Institució de les Lletres Catalanes per la traducció de La mort de Virgili, de Hermann Broch, i el 2010 el Ciutat de Barcelona per La impaciència del cor, de Stefan Zweig.
L'any de les Ilíades

Lluís Ahicart Guillén

Des de la seva cabana solitària als boscos de Walden, a Concord, Massachusetts, pels volts de 1846, Henry David Thoreau es dol que «la impremta moderna, econòmica i fèrtil, amb totes les traduccions, no s’ha escarrassat gaire per apropar-nos als escriptors heroics de l’antiguitat. Semblen tan solitaris com sempre i estan escrits amb la mateixa lletra estranya i curiosa».
L'arribada del Pirandello narrador

Pirandello Ahicart Guillén

És diumenge i al menjador de l’Hotel Subur, de Sitges, els comensals rematen l’esplèndid dinar amb cafè, copa i puro. Ja se sap, Pirandello fuma come un turco i Josep M. de Sagarra en sabia, d’això. És el 14 de desembre de 1924; amb ells hi ha l’escriptor i advocat Salvador Vilaregut i el dramaturg Josep M. Millàs Raurell. Tant Sagarra com Vilaregut ja han traduït al català algunes obres de l’il·lustre sicilià.
L'aventura de traduir obres en dialecte

Clara Capalleras Salvo

La traducció d’una obra original, en la qual el dialecte desenvolupa una funció principal, sempre és un gran repte traductològic. Hem parlat amb Pau Vidal i Víctor Obiols sobre la seva experiència en la traducció de dialecte.
La Bucovina com a metàfora

Xavier Montoliu Pauli

Fox Filip Brauner, Filip Brunea (1898–1977); Paul Antschel, Paul Celan (1920–1970); Ervin Appelfeld, Aharon Appelfeld (1932), i Norman Manea (1936) provenen tots d’una mateixa contrada, la Bucovina, una regió històrica que va quedar dividida després de la Segona Guerra Mundial i que és un mosaic paradigmàtic de llengües i cultures des de temps immemorials. A més, també comparteixen l’experiència de la persecució i de les deportacions a càrrec del nazisme i dels seus col·laboradors.
La censura en la Itàlia del Príncep

Rossend Arqués

Itàlia és un país obscè. Més obscè tal vegada que la majoria de països, encara que no hem d’oblidar l’Espanya dels GAL, els Estats Units del Watergate, la França de l’escàndol «aliments per petroli» i, en general, el finançament il·legal dels partits i la incontrastada extensió arreu d’Europa del fenomen del blanqueig de diner provinent d’activitats mafioses. «Obscè», en un sentit etimològic, vol dir «allò que hi ha darrera de l’escena (skene) principal, als bastidors». Allò, afegeixo, que el poder fa el possible perquè no es vegi.
La Disparition

Adrià Pujol

Georges Perec (1936-1982) va ser un dels escriptors francesos més coneguts de la segona meitat del segle XX. Assagista, dramaturg, guionista i poeta, la seva obra es reivindica des de camps molt diversos, com són l'antropologia, l'arquitectura, la literatura, la sociologia i la publicitat. Amic i condeixeble de Raymond Queneau, de Boris Vian i d'Italo Calvino, va ser un membre destacat de l'OULIPO i un dels principals impulsors del nouveau roman.
La Fira de Frankfurt (un abans i un després)

Jordi Jané i Lligé

Per definir l’impacte que va tenir la Fira de Frankfurt de 2007 en la difusió internacional de la literatura catalana pot resultar útil la comparació amb la significació que les Olimpíades de 1992 van tenir per Barcelona, salvant les manifestes distàncies existents entre ambdós esdeveniments.
La força de cada llengua

Carlota Subirós

Deu apunts sobre la traducció teatral, a partir de la lectura de La més forta, d’August Strindberg
La importància de la traducció

Laura Huerga

El passat 8 de setembre, el col·lectiu d’editorials Llegir en Català (LEC), juntament amb les editorials Periscopi, LaBreu i Raig Verd, vam organitzar una taula rodona per discutir sobre els avantatges i els inconvenients que suposa per als traductors el fet de treballar amb editorials independents.
La literatura basca fora de les seves fronteres

Aritz Galarraga

Amb motiu de la traducció al català de l’extraordinari llibre Moroak gara behelaino artean?, de Joseba Sarrionandia (Som com moros dins la boira?, 2012), es van fer un seguit de presentacions arreu de Catalunya. I una de les primeres constatacions més remarcables va ser que s’estava presentant un escriptor basc totalment desconegut.
La literatura basca més enllà dels tòpics i dels temes recurrents

Pau Joan Hernàndez

El fet que dos novel·listes bascos —Unai Elorriaga amb Un tramvia a SP i Kirmen Uribe amb Bilbao-New York-Bilbao— hagin guanyat amb pocs anys de diferència el Premio Nacional de Literatura espanyol ha contribuït a cridar l’atenció sobre aquesta literatura i qui sap si sobre el mateix País Basc (Euskal Herria) més enllà dels tòpics i dels temes recurrents.
La literatura francesa ha interessat sempre el públic català

Ricard Ripoll

Com és evident, la literatura francesa ha interessat sempre el públic català i, any rere any, apareixen traduccions de tots els gèneres literaris del francès, tot i que ens podria sobtar la poca presència, en els darrers anys, de versions poètiques. És evident que les polítiques comercials de les editorials no ajuden a conèixer noves propostes, si no és a partir de l’obcecació del traductor que, cada cop, es veu més limitada per la necessitat de vendre i d’oferir uns productes a l’abast de la majoria.
La literatura infantil sueca (de 1591 a 1990, aproximadament)

Elena Martí Segarra

A Suècia, igual que a la resta d’Europa, la literatura infantil va sorgir a fi d’instruir i formar moralment els més joves. I com va passar també amb la literatura per a adults, el gènere infantil i juvenil va néixer intrínsecament lligat al món de la traducció. Així doncs, l’obra Een sköön och härligh jungfrw speghel, una traducció-adaptació que el mestre i director d’escola Lars Laelius va fer de l’original alemany de Conrad Porta Jungfrauen Spiegel (El mirall de les donzelles), que va aparèixer l’any 1591, es considera l’inici del gènere a Suècia.
La literatura italiana en la literatura catalana

Rossend Arqués

La literatura italiana és present en la literatura catalana des de gairebé els inicis mateixos d’aquesta última. Les traduccions de moltes obres italianes, començant per la de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer o l’anònima del Decameró de Boccaccio, per no parlar de les de l’obra llatina de Petrarca, han estat essencials per construir la poesia i la prosa catalana del Renaixement.
La literatura japonesa a casa nostra una invasió subtil?

Albert Nolla

Si fem una llista de les obres literàries japoneses traduïdes al català, podrem identificar clarament tres períodes en què les lletres nipones han entrat a casa nostra amb més o menys assiduïtat.
La Màfia contra la literatura

Vicenç Lozano

Era el 7 de febrer de 1986. Arribava a l’aeroport de Palerm per cobrir, com a periodista de TV3, l’inici de l’anomenat «maxiprocesso» contra la Màfia que començava dos dies més tard. Serien jutjades per primera vegada 474 persones acusades de tota mena de crims mafiosos. Quan poso els peus a l’aeroport, per la megafonia criden el meu nom: «Dottore Lozano, cabina 2». Vaig a la cabina de telèfon número 2 i no hi ha ningú. Ja m’havien localitzat i identificat.
La relació entre la literatura russa i la catalana

Xènia Dyakonova

Una manera possible de veure la relació entre la literatura russa i la catalana seria analitzar-la a través de les figures dels traductors. Precisament ells, els noms dels quals tan sovint s’obliden, i a vegades ni tan sols consten en els catàlegs de les biblioteques i les llibreries, són els veritables «culpables» i protagonistes d’un intercanvi cultural que es va iniciar en els últims vint anys del segle XIX.
La traducció del castellà al català al segle XX. Esbós d’una història accidentada

Montserrat Bacardí

De ben segur, a més d’un lector, en llegir el títol d’aquest escrit, li ve una pregunta al cap: per què cal traduir, del castellà al català, si tots els catalans entenem les dues llengües? A l’inrevés, és clar que té sentit, l’operació, atès que un segovià o un malagueny corrents no poden llegir Camí de sirga. Però, nosaltres, bé podem copsar les subtileses més recòndites de qualsevol text escrit en castellà. La llengua original, o de partida, ens resulta diàfana, transparent. Així doncs, la raó primera de la traducció, la intel·ligibilitat, no es dóna en el sentit castellà-català.
La traducció del català al castellà una tradició aleatòria

Montserrat Bacardí

La història dels intercanvis translatius entre aquestes dues llengües tan properes marxa paral·lela a les vicissituds polítiques, econòmiques, socials, culturals... que han viscut. No és pas una relació contínua, ni sovint gaire fluida i, per descomptat, tampoc no és recíproca: si haguéssim de quantificar les traduccions que, al llarg dels segles, s’han dut a terme del castellà al català en comparació amb les que s’han fet del català al castellà, segurament, ens quedaríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d’una a deu.
La traducció dels clàssics grecs i llatins un repàs a la història

Montserrat Franquesa

Les primeres versions dels clàssics en traducció van ser, encara que pugui resultar sorprenent, les del grec al llatí del segle III aC, quan Roma va esdevenir «deixebla» de Grècia. És ben sabut que Roma va imitar la Graecia capta i que els textos literaris grecs eren l’objecte d’estudi a l’escola a l’antiga Roma, sobretot els d’Homer. Els mestres ensenyaven a traduir del grec al llatí, a buscar sinònims exactes i a treballar les expressions. Cap a la meitat del segle II aC, Roma tenia un cos considerable de literatura pròpia que començà a créixer amb l’aportació de les traduccions dels textos grecs. Sens dubte, la més important fou la traducció, vers el 250 aC, de l’Odissea al llatí, obra de Livi Andrònic (280-200 aC) i que constituí la primera versió literària d’Homer, paral·lela, en el temps, a la Bíblia dels Setanta.
Les complicades relacions culturals entre Catalunya i Portugal

Sebastià Bennasar

Les relacions culturals entre Catalunya i Portugal sovint han estat complicades i impulsades per persones particulars que creien que era necessari establir un pont de comunicació entre els dos territoris de la península Ibèrica. El poeta Joan Maragall ja va qualificar les dues nacions com «uns apartats germans» (expressió que ha servit de títol per a un llibre editat per Víctor Martínez-Gil precisament sobre la relació entre aquests dos territoris) i en certa mesura és així, atès que el desconeixement a banda i banda de la península de la realitat de l’altre país és notable. Per posar un simple exemple clarificador: cap diari català no té, a dia d’avui, novembre de 2011, corresponsal a Lisboa, com tampoc no en té TV3.
Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia

Pau Bori

Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia no són pas profuses, tot i els sorprenents paral·lelismes històrics i els esforços fets pels traductors en els darrers anys. Josep Carner va ser el primer en traduir una peça literària sèrbia al català.
Les noves tecnologies en relació amb el tibetà

Lobsang Chokta Trotsik

El tibetà és una llengua única i rica, amb uns antecedents històrics propis i amb una llarga trajectòria. És una llengua completament diferent del xinès i d’altres llengües. Segons els investigadors, és la llengua materna de catorze milions de persones, la majoria provinents de les regions de l’Himàlaia, incloent-hi els tibetans.
Les noves tecnologies i la creativitat literària. Una nova esperança o el desastre?

Ide Tsutomu

El 1991, quan va aparèixer el primer navegador per a PC anomenat Mosaic, vam quedar impressionats de la facilitat de manipulació dels fitxers a la xarxa. Va ser en aquella època quan els correus electrònics van començar a substituir moltes trucades telefòniques.
Les traduccions al català del teatre d’Eurípides

Roger Aluja

Eurípides (c. 480 – c. 406 aC) va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’Atenes clàssica, juntament amb Èsquil i Sòfocles. De les més de noranta peces que laSuda li atribueix, se n’han conservat gairebé una vintena, i fragments —en certs casos d’extensió considerable— de gran part de les altres obres. El nombre de tragèdies conservades d’Eurípides supera amb escreix el de la resta de tragediògrafs junts; això es deu en part a la sort i a la casualitat —nou d’aquestes tragèdies s’han conservat en només dos manuscrits—, i en part al fet que després de la seva mort, sobretot a partir de l’època hel·lenística, la seva obra va tenir una popularitat creixent, fins al punt de convertir-se en un autor central en l’ensenyament escolar, al costat d’Homer, Demòstenes o Menandre. Les obres que ens han pervingut —senceres o pràcticament senceres— són el drama satíricEl cíclopi divuit tragèdies:Alcestis,Medea,Els fills d’Hèracles,Hipòlit,Andròmaca,Hècabe,La follia d’Hèracles,Les suplicants,,Les troianes,Ifigènia entre els taures,Electra,Helena,Les fenícies,Orestes,Ifigènia a Àulida,Les bacants i l’espúriaResos, d’atribució dubtosa.
Les traduccions de Proa, a tot vent

Josep Lluch

Si una editorial té una activitat important durant més de vuitanta anys, això vol dir que compleix una funció dins el sistema cultural i comercial del país. És el cas d’Edicions Proa, nascuda l’any 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, gràcies a dos activistes culturals de Badalona: Josep Queralt i Marcel·lí Antich.
Les traduccions de Yukio Mishima en el context internacional

Mercè Altimir Losada

Un dels escriptors japonesos moderns que han estat més traduïts és Yukio Mishima. El dia de la seva mort prematura, ocorreguda als quaranta-cinc anys, deixava una obra extensa que abasta un conjunt de quaranta novel·les, divuit obres de teatre, vint volums de contes i un bon nombre d’assaigs literaris. Amb vint-i-quatre anys, arran de la publicació l’any 1949 de la novel·la autobiogràfica Confessions d’una màscara es va convertir en un autor consagrat per al públic lector i als crítics literaris, i en un creador que gaudia del reconeixement d’escriptors de renom com araYasunari Kawabata, que ben aviat li va donar suport i el va animar a dedicar-se a la literatura.
Les tries del traductor exiliat dos casos

Jordi Julià

Els exiliats catalans de 1939 van deixar molts documents, personals i literaris, de les experiències que van haver de sofrir en el seu èxode, i de la vida com a expatriats, tant a Europa com a Amèrica. Encara hi ha molts manuscrits i mecanoscrits que resten inèdits, i que esperem conèixer en els anys a venir, i no ens podem acabar de queixar de la producció que va ser generada tot just travessar la frontera amb França o arran de la diàspora posterior, sobretot perquè aquests asilats van referir les seves condicions, les seves angoixes i els seus somnis, tant aquells que ja eren escriptors, com gent que mai no havia publicat cap llibre ni cap poema.
Literatura popular sèrbia en català

Pau Bori

En aquest article l’autor ens presenta la seva traducció del serbi d’una antologia de relats populars de tradició oral titulada El destí i altres contes dels Balcans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Les rondalles van ser aplegades pel gran folklorista serbi Vuk Karadžić a mitjan segle XIX.
Literatura russa en català

Ricard San Vicente

Una breu ullada a les traduccions literàries del rus en català des dels anys seixanta fins avui produeix una impressió decebedora. En els primers anys, quan Espanya ingressa en una relativa normalitat econòmica però en vida encara del dictador, les publicacions, moltes vegades reedicions, no superen l’un o els dos llibres a l’any, ben pocs dels quals són d’escriptors contemporanis.
Literatura, política i política literària presències i absències xineses al català

Carles Prado-Fonts

Parlant de la traducció entre cultures, Naoki Sakai va afirmar quelcom que val la pena tenir sempre present: contràriament al que es pugui pensar, la traducció no apropa llengües i cultures, sinó que les separa. No es tracta d’una frase políticament correcta, sens dubte. Però respon a una lògica irrefutable. Gràcies a la traducció ens apropem a l’Altre, ens endinsem en la seva cultura, ens encuriosim per la seva gent, per la seva història, pels seus costums. Però ho fem, justament, perquè ens sabem diferents. Dues persones que ja s’entenen no necessiten traducció. La traducció neix a partir de la percepció de la diferència. I, en aquest sentit, la reforça.
Literatures de llengua anglesa en català

Dolors Udina

A l’acte I, escena 3, de Ricard II, el duc de Norfolk és desterrat d’Anglaterra i enviat a l’exili «per no tornar mai més». Quan sent pronunciar aquesta rigorosa sentència, no pensa, primer de tot, en la família ni en els amics, sinó en la llengua anglesa, l’única llengua que ha parlat en els quaranta anys de la seva vida. Deixar Anglaterra, l’any 1595, era abandonar l’anglès. Norfolk s’imagina anant a un món on el seu discurs serà inintel·ligible, i aquest és el primer dolor que l’afligeix, i el més agut. Diu:
L’arquer amb una sola fletxa

Jana Balacciu Matei

He manllevat per a aquest article el títol d’un llibre d’Alexander Baumgarten, el filòsof romanès que coordina, a l’editorial romanesa Polirom, una prestigiosa col·lecció bilingüe dels millors pensadors medievals, Biblioteca Medieval. Dins aquesta col·lecció ha sortit aquest estiu la traducció de l’Ars brevis, la meva primera traducció d’un autor català, feta, és veritat, no del català, sinó del llatí, publicada fora de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, de la qual sóc l’editora des de l'any 1998. Per explicar com s'ha arribat fins aquí haig de fer una petita digressió.
L’asturià,una llengua vella i bella

Jordi Llavina

L’asturià —cal mirar d’evitar el terme bable, que parteix d’una designació pejorativa— és una llengua vella, i bella, que viu des de temps antics una situació molt precària. No del tot acceptada en el seu propi país, l’asturià està sotmès, una vegada i una altra, a debats interminables sobre la seva necessària normalització, que no acaba mai d’arribar ni d’enfilar-se.
L’aventura de traduir

Ester Andorrà

Al començament, LaBreu era un projecte centrat en la literatura escrita originalment en català, que va néixer amb la modesta intenció de traslladar la prosa digital i la poesia oral al món de Gutenberg. Tot just ara fa deu anys que vam dur a la impremta una antologia de la revista Paper de Vidre. I un any més tard, el febrer de 2006, naixia la col·lecció Alabatre, amb els poemaris de Jordi Vintró, Josep Pedrals i Andreu Subirats, alguns dels poetes habituals de l’(H)original.
L’ensenyament del català al Regne Unit

Katherine Reynolds

L’ensenyament del català al Regne Unit va començar a la Universitat de Liverpool, sota l’impuls d’Edgar Allison Peers (1891-1952), on quasi un segle més tard jo vaig formar part d’una xarxa estesa per arreu del món de més de 6.000 alumnes que estudien català com a llengua estrangera.
Menys d’una desena de llibres traduïts de l’eslovè

Simona Škrabec

En els últims vint anys els catalans han pogut conèixer menys d’una desena de llibres traduïts de l’eslovè. No sembla gaire, però agafant les coses pel cantó positiu aquests textos permeten presentar la literatura eslovena del segle XX d’una manera prou àmplia, començant pel poemari La barca d’or de Srečko Kosovel que Edicions del Mall va publicar l’any 1985.
Nosaltres, els traductors

Sara Sara Serrano Valenzuela

A la Plaça de la Paraula, amb la catedral de Barcelona com a escenari, durant la taula rodona «Editorials independents i traductors: cara i creu» s’ha parlat de traducció i, sobretot, s’han debatut les condicions en què treballen els traductors. Sabem que és complicat, en països com el nostre, dedicar-se exclusivament a la traducció literària, no només per qüestions econòmiques, sinó també per d’altres factors que hi juguen un paper important.
Pinzells d'orient malentesos, fantasmes i records

Manel Ollé

Les cartes que vénen de lluny, amb segells de la Xina o del Japó, arriben esparses, sovint a destemps, amb el paper mullat, sense remitent i amb una lletra gairebé indesxifrable. Gairebé sempre arriben perquè, de fet, som nosaltres mateixos que ens les hem enviat des de casa, amb criteris de selecció no sempre orientats a un horitzó literari, marcats pel mimetisme editorial mercantilista i mandrós que només s’envia cartes amb les traduccions que han funcionat al món anglòfon o francòfon, o per la curiositat exòtica, el sentimentalisme de postal o el gust voyeur de contemplar biografies de patiment oriental.
Quadern d'un retorn al país natal

Anna Montero

Hi ha llibres, poemes, que canvien la visió del món. De qui els escriu i també de qui els llegeix. Eixamplen, enriqueixen els límits del coneixement. Cahier d’un retour au pays natal en va ser un per a mi.
Quan la rebel·lia es diu traducció

Xavier Montoliu Pauli

D’un temps ençà les lletres romaneses s'han rebel·lat i han anat llaurant terreny en el nostre sistema literari; de ben segur que l’aïllament recíproc causat per les dictadures comunista i feixista –amb el ressò encara latent– no havia permès desplegar els contactes i intercanvis establerts en època de la república catalana i el naixement de l’estat modern romanès l’any 1918, com tampoc no hi havia ajudat el fet que les nostres lletres no disposin, encara, d’un estat propi com a carta de visita per a la seva presentació internacional, tot i els bons oficis d’instituts, centres o particulars. En tot cas, les lletres romaneses –les paraules romaneses– se'ns han instal·lat entre nosaltres.
Quatre apunts sobre les relacions entre la literatura romanesa i la catalana

Diana Moţoc

Història recent d’un encontre cultural: quatre apunts en la cronologia de les relacions i traduccions entre la literatura romanesa i la catalana, i un esbós cap a una conclusió.
Quatre coses sobre els versos de Vera Pàvlova

Xènia Dyakonova

A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova (1963, Moscou), va sortir a Rússia el 2004 i és una mena de dietari en vers –parlem de versos clàssics, la majoria amb rima i mètrica regular– d'una relació amorosa. Els protagonistes són una dona russa i un home nord-americà: ella viu a Moscou, i ell, a Nova York. Es troben, ara al país de l'un, ara al de l'altra, passen temporades plegats i es tornen a separar. D'ell, en sabem ben poc: el veiem amb els ulls de la dona enamorada, i l'únic que arribem a intuir és que es tracta d'un home de lletres. A part de la dedicatòria del llibre, només hi ha un poema que en revela el nom de pila.
Que Homer entri a casa. El «Ritual andrònic»

Lluís Ahicart Guillén

Som al segle III aC, i un grec tarentí, esdevingut a Roma esclau d’un membre de la gens Lívia, es dedica a ensenyar als seus alumnes el grec i el llatí. Livi Andrònic, com així se’l va conèixer des que el seu amo el va emancipar, escriu en llatí un considerable nombre d’obres dramàtiques i líriques que configuren l’alba de les lletres romanes. A més, potser per facilitar la seva tasca didàctica, es llança a compondre l’obra que, amb gran consens, es té com a inicial, com a fundadora de la traducció literària: el poema èpic llatí en versos saturnis titulat Odusia; una traducció o versió, aquí no en farem qüestió, de l’Odissea homèrica. Livi Andrònic, doncs, situa la traducció literària en els moments fundacionals de la literatura llatina, fet que no s’havia donat en la literatura grega, i, a més, du a terme el que s’ha considerat, en paraules de Richard H. Armstrong, «un paradigma per a totes les subsegüents cultures deutores de l’antiguitat per a l’articulació de les seves literatures nacionals». Com afirma G.W. Most: «La primera línia de la literatura grega és l’inici de la líada d’Homer; la primera línia de la literatura llatina és l’inici de la traducció de l’Odissea d’Homer de Livi Andrònic».
Romanès. Punt i seguit.

Diana Moţoc

La traducció és un lloc privilegiat de la trobada cultural, sobretot de les cultures menys conegudes, com havien estat les cultures catalana o romanesa, les quals, a causa de les adversitats de la història, van estar poc en contacte fins fa unes quantes dècades, quan la cultura romanesa es va erigir en centre neuràlgic de difusió del cànon català i quan una emergent tendència catalana pretén deixar de negligir la traducció del cànon romanès.
Sense exotisme

Igor Marojević

Quan el festival de teatre BELEF 2008 va seleccionar, per a la seva mostra anual, la traducció del meu drama Els nòmades, em va posar davant d’un problema que en la praxi de traductor ja l’havia viscut, però no pas en la pròpia pell. Calia, com passa de tant en tant amb les traduccions de llibres, amb les pel·lícules i, també, amb dels espectacles teatrals, canviar el títol del text.
Silvio Berlusconi i els clàssics adaptats al seu món empresarial

Giovanni Albertocchi

Potser la referència a Berlusconi semblaria fora de lloc en un acte com aquest dedicat a la traducció, específicament, en el context italià. En gran mesura és cert, encara que la història que ara explicaré serveix per descobrir certes característiques del personatge que tenen a veure amb la seva ubiqüitat dins el panorama polític, cultural i informatiu a la Itàlia d’aquests últims dos decennis. Serveix alhora per entendre «què passa a Itàlia» i quins són els motius que fan d’aquest país un cas força particular a Europa.
Sobre els desconeguts coneguts

Simona Škrabec

«La truja que es menja les seves cries» és un dels set contes que Danilo Kiš va reunir sota el títol Una tomba per a Boris Davidovič. Publicat el 1976, aquest llibre va ser un autèntic artefacte explosiu, una bomba de rellotgeria.
Sobre les noves traduccions en vers de les Tragèdies de Sòfocles

Feliu Formosa

Hem tingut l’atreviment de proposar, en un volum que han tret conjuntament l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre, una nova traducció en versos catalans de les set tragèdies de Sòfocles.
Traduccions de clàssics en editorials catalanes

Andreu Martí

L'objecte d'aquest article és fer un breu repàs de les traduccions al català d'autors grecs i llatins d'acord amb el que s'ha editat els darrers deu anys.
Traduir Ezra Pound

Francesc Parcerisas

Qualsevol lector que s'interessi per la poesia —i, en general, per la literatura—en llengua anglesa del s. XX, hi ha un moment en què es topa amb el nom d'Ezra Pound: com a amic i corrector de T.S. Eliot, com a secretari i sparring de W.B. Yeats, com a promotor de revistes i publicacions, com a estudiós del teatre de Lope de Vega, com a continuador de la feina d'Ernest Fenollosa, com a impulsor de la influència xinesa i japonesa, com a «traductor» de Properci, dels drames Noh, dels trobadors... com a impulsor del vorticisme, de l'imaginisme, de la renovació del panorama cultural europeu i americà, com a tastaolletes de la història política americana, de l'economia mundial, del sistema bancari, del feixisme mussolinià, com a referent de les joves generacions beat americanes, etcètera, etcètera. Ezra Pound es una mena de volcà entre la intel·lectualitat anglosaxona del s. XX, un volcà enlluernador i perillós.
Traduir Ibáñez

Tina Vallès

Fa gairebé tres anys que tradueixo les historietes de Francisco Ibáñez al català i segueixo pensant el mateix que el primer dia: que no s’haurien de traduir. Ho dic com a lectora. Però com a traductora afegiré que els seus diàlegs són un caramel per a algú que, com jo, es guanya la vida traduint de l’espanyol al català.
Traficant amb idees entre França i Catalunya

Ricard Ripoll

Les traduccions en català de la literatura francesa han estat sempre d’una notable qualitat. En primer lloc, perquè acostumen a ser versions de grans escriptors que coneixien força bé la llengua francesa i que havien viscut a França o havien tingut amb la cultura gal·la una relació particular. Tot sovint es traduïa no tant per oferir al públic un producte que aquest ja podia entendre i conèixer en l’original sinó més aviat com a exercici d’amistat entre escriptors, com a reconeixement d’una simpatia o d’una defensa dels valors que l’autor representava.
Traços en el silenci

Jordi Mas López

El PEN Català ha dedicat el Dia Internacional de la Traducció de 2009 a parlar de la traducció del japonès i del xinès al català. L’influx de la poesia xinesa i japonesa en les nostres lletres ha donat lloc a un ventall molt gran de textos que van des de la traducció estricta fins a la versió lliure i la creació original. Aquest recital vol oferir un tast, necessàriament breu i arbitrari, d’aquesta producció tan rica.
Un nou Ulisses de Joyce. Una traducció divulgativa

Carles Llorach

Per començar voldria agrair al PEN català aquesta iniciativa del premi a la feina del traductor. I ens hem d’alegrar que aquesta iniciativa no sigui única, perquè a poc a poc anem veient com les institucions es van afegint a aquest reconeixement. Ja queda lluny aquella època que el nom del traductor no apareixia ni als crèdits. Però, visibles o invisibles, el que potser importa més a la persona que fa la feina és que li corresponguin uns honoraris dignes.
Una editorial per als lectors

Jordi Raventós

Se sol dir que el catàleg d’una editorial —si més no el d’una editorial petita— és el mirall de l’editor, és a dir, reflecteix les seves «dèries» llibresques. En el cas d’Adesiara, podríem dir que això, en bona part, és cert. La meva condició de corrector, de traductor i, sobretot, de lector empedreït em fa estimar la gran literatura —la d’aquí i la de fora—, les bones traduccions i la feina ben feta: tres pilars bàsics, al meu entendre, de l’edifici cultural d’un país. Crec fermament que aquests tres factors també haurien de ser essencials en el catàleg de qualsevol editorial, cosa que, per diverses raons, no sempre passa.
Una poètica i ètica de la traducció

Lawrence Venuti

La traducció és un acte interpretatiu que mira a la vegada en dues direccions diferents: respon no sols al text i a la cultura originals sinó també a la llengua i cultura de la traducció. Tanmateix, la interpretació que queda inscrita en una traducció es decanta al capdavall cap a la situació receptora. La traducció és fonamentalment assimiladora.


Yourcenar revisitée una experiència única

Lídia Anoll

No us feu il·lusions, aquesta experiència única no té res de singular, d’incomparable, d’original: és única, senzillament, perquè no n’he tingut mai cap altra com aquesta. Arran d’unes jornades sobre Marguerite Yourcenar, van instar-me a parlar de la traducció que havia fet d’Un homme obscur iUne belle matinée. Havien passat cinc anys i en aquell momenttreballava de ple en la traducció d’una petita obra d’orfebreria,Seul ce qui brûle,de Christiane Singer. Què vull dir amb això? Doncs que estava immersa en un altre món, que Yourcenar ja se m’havia desenganxat, i em quedava tan llunyana que ja n’havia oblidat, fins i tot, les penúries que m’havia fet passar i, sobretot, l’esgotament que sentia en acabar la traducció.
«Dóna gust estar amb ells»

Josep Maria Muñoz

El meu relat comença l’any 1949, quan l’historiador Jaume Vicens Vives, poc després d’haver retornat a la Universitat de Barcelona —de la qual havia estat apartat deu anys abans per la repressió del nou règim franquista—, fa un viatge a Itàlia, el primer que fa a l’estranger després del 1936. Vicens acompanya el seu mestre, Antonio de la Torre, a fer recerca als arxius italians sobre les relacions hispanoitalianes al segle XV, però com que és un historiador que viatja amb els ulls ben oberts, torna amb alguna cosa més que els papers d’arxiu.
Tot llenguatge literari té un poder creatiu?

Émile Martel

Primer de tot, permeteu-me agrair als organitzadors d’aquesta trobada la seva fantàstica acollida. El nom d’aquesta ciutat té un lligam molt estret amb els drets lingüístics. El PEN Català està fermament vinculat a les grans causes que defineixen el PEN. Nosaltres, el PEN Quebequès, i, de fet, tots els escriptors quebequesos, sentim una particular proximitat amb Catalunya, ja que la nostra gent i la seva han estat vivint i escrivint en una llengua minoritària, però que abraça una àmplia cultura.
La varietat i multiplicitat de la literatura índia

Sameer Rawal

La literatura índia és, i ha estat, tan diversa com ho és pròpiament l’Índia. A l’Índia d’avui dia hi conviuen unes quatre-centes llengües i gairebé mil dialectes, així, doncs, és fàcil d’imaginar la varietat i multiplicitat de la literatura índia.
La traducció com una experiència radical i fonamental

Adre Marshall

Com a representant del PEN Sud-africà en aquesta conferència a Girona, primer de tot m’agradaria retre homenatge a Anthony Fleischer, president del PEN Sud-africà durant molts anys, que ens ha deixat no fa gaire.
Traduir José Eduardo Agualusa, un autor angolès, del portuguès.

Pere Comellas Casanova

Davant de qualsevol premi important i prestigiós —i el Premi PEN Català de Traducció és totes dues coses— és lícit preguntar-se quines són les raons del jurat per fer la tria, sobretot si en aquesta tria hi entra un mateix. Per què jo? D’entre totes les traduccions publicades durant un any en català, i per sort en són moltes, no pot ser gens fàcil triar-ne un grapat, i finalment una, i declarar que són les millors. Segur que els criteris són molts, i fins i tot diria que hi entra en alguna mesura l’atzar (1), per més rigor i objectivitat que el jurat hi posi. Però no podem dubtar (i sobretot, quan ens toca de prop, no volem) que el primer de tots és la qualitat.

Aproximació a la traducció de l'autotraducció nabokoviana

Marta Nin

Vladímir Nabókov ja era un escriptor cèlebre entre la nombrosa comunitat russa a l’exili quan va començar a escriure narrativa en anglès. Encara no tenia quaranta anys, i ja havia publicat en rus gairebé una seixantena de relats, nou novel·les i incomptables versos. El pas a l’anglès estava motivat pel fet que començava a adonar-se de la progressiva disgregació de la comunitat d’exiliats russos i, sota el règim soviètic, no entreveia cap possibilitat de publicar al seu país d’origen. Si bé dominava perfectament l’anglès, aquesta voluntària migració lingüística la va viure com una «tragèdia personal». Afirmava que va ser com aprendre a fer servir les mans havent-ne perdut gairebé tots els dits. Però en anglès també va ser ben prolífic: va publicar nou novel·les i deu contes. Paral·lelament, a mesura que els seus llibres escrits en anglès sortien a llum, anava traduint la seva obra russa a l’anglès amb l’ajuda d’un traductor russoamericà (amb el temps aquest traductor va ser el seu fill Dmitri). De vegades, aquest procés d’autotraducció desembocava en una reescriptura profunda del text, un dels motius pels quals Nabókov considerava que la versió definitiva de la seva narrativa autotraduïda era l’anglesa. Tot i això, quan es tracta de fer una traducció dels textos que Nabókov va escriure originalment en la seva llengua materna, penso que és determinant disposar de l’original rus i confrontar-lo amb la versió anglesa. És aquest exercici de comparació el que he dut a terme a l’hora de traduir al català la majoria de relats del recull Senyals i símbols, publicat per Godall Edicions. Per a aquesta antologia vaig triar tretze contes, dels quals dos eren en rus (sense autotraducció anglesa), dos eren en anglès (llengua en la qual van ser escrits), i nou eren autotraduccions del rus a l’anglès.


Isabel Banal: s.t., 1997, retalls de teles, flexos, allargadors elèctrics i branca de roser.