Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 – Llofiu, 1981). Escriptor i periodista. Les seves traduccions van coincidir amb les primeres experiències literàries, datades el 1919. En primer lloc com a exercici d’estil. L’aprenentatge de la llengua era allò que més l’atreia i no va ser fins més endavant que en va valorar l’aspecte lucratiu. És difícil saber si la intenció manifestada al principi de la seva primera estada a París de traduir per a l’editorial Garnier Frères va donar fruits. En canvi, aprofitant l’estada a Alemanya el 1924, va fer una versió de La lladre de criatures d’Erkmann-Chatrian que es va editar a “La Novel·la Estrangera” el desembre de 1924. La seva companya d’aleshores, Aly Herscovitz, i l’amic Eugeni Xammar l’hi van ajudar. Satisfets del resultat, van proposar a Josep Maria de Sagarra^↑ l’estrena al Romea de la seva traducció de l’adaptació italiana d’Ambrossini de L’idiota de Dostoievski. L’activitat traductora de Pla té altres derivacions interessants. Per preparar l’aparició de La vida de Manolo, el febrer de 1928 va publicar a La Nova Revista, sota el nom de Sra. Pla, una traducció d’un article de Victor Castre sobre l’escultor. Abans, al principi de la seva vida professional com a corresponsal a París de La Publicidad, va ser acusat d’haver plagiat un article de crítica literària de Le Temps, acusació que el va acompanyar sempre més. Durant la guerra civil va dur a terme una altra traducció-plagi ajudat per Joan Baptista Solervicens^↑. Ramon d’Abadal i de Vinyals havia escrit Tradición y revolución, obra editada a París el 1938 i finançada per Francesc Cambó. El 1940 va tornar a aparèixer a Barcelona reescrita per Pla i Solervicens, amb el títol Itinerario histórico, sota l’autoria d’Eduard Aunós. Abans n’havia sortit una síntesi traduïda al francès, signada també per Eduard Aunós i publicada a París el 1939, amb el títol d’Histoire d’une grande crise politique et sociale (1810-1939). La traducció revela un estil molt “planià” i la sintaxi peca de forçada i de castellanitzada. Durant aquest període, mentre vivia a Roma, va col·laborar amb nombrosos articles d’opinió, sense signar, al Corriere della Sera, alguns sobre els esdeveniments de la guerra civil espanyola i altres sobre ciutats del món; sembla que per fer aquestes descripcions seguia de prop les pàgines del Baedecker. D’altra banda, una bona part de la seva obra de postguerra va aparèixer de primer en castellà en publicacions periòdiques i després en català en forma de llibres, reescrita de vegades per ell mateix i d’altres per traductors (com Bartomeu Bardagí^↑) que no van deixar constància de la seva intervenció. [Cristina Badosa i Mont]