Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873-1944). Musicòleg i crític musical. Llicenciat en dret, no exercí mai aquesta professió. Des de molt jove sentí una veritable passió per la música i, molt especialment, per l’obra de Richard Wagner, que esdevingué eix i motor de la seva existència. S’estrenà com a crític musical vers 1899 i fou redactor de Joventut, abans de dedicar-se de ple a les activitats de l’Associació Wagneriana, que ell mateix fundà (1901). La voluntat de fer arribar la producció del compositor alemany (a qui, per damunt de tot, considerava un portentós poeta dramàtic), el dugué a traduir al català les obres del mestre, alhora que les divulgava per mitjà de conferències i d’una crítica musical minuciosa i apassionada. Quan el 1916 tornà al periodisme, s’encarregà de la secció setmanal «Hojas musicales», de La Publicitat, en què combinava la tasca difusora i educativa amb la informació sobre l’actualitat musical, els articles crítics i les traduccions catalanes. Titllat de comentarista analític, mordaç i un punt intransigent, abandonà la col·laboració el 1920, en arribar al centenar. Formà part de la comissió de l’Orfeó Català, fou secretari del patronat de l’orquestra Pau Casals (1920-1939) i contribuí al foment de la cultura musical en l’àmbit local. La seva activitat traductora destaca per l’abast i el rigor. Una tasca ingent, atès que es proposà de propagar l’obra dels grans mestres, de qualsevol país i tendència artística, que permeté que la llengua catalana s’incorporés a les grans obres musicals; de fet, pretenia fer desaparèixer els idiomes estrangers de l’escena lírica. Amb aquest objectiu traduí, ultra el gruix de la producció wagneriana, tant les peces musicals com els escrits teòrics, gran quantitat d’obres de diversos autors i d’índole diversa: llibres d’òperes de Gluck, Spontini, Mozart, Smetana, d’Indy, Charpentier, Debussy, Rabaud, Strauss, Weingartner, Schillings, Mussorgski i Rimski-Korsakov; escenes dramàtiques de Schumann i Berlioz; oratoris de Haydn; cançons de Beethoven, Schubert, Fauré, Schumann i Bach, la versió catalana de les quals fou interpretada en nombroses ocasions i obtingué un gran èxit de crítica. A part de les dificultats que implica qualsevol trasllat lingüístic i cultural, amb les traduccions d’obres musicals, Pena s’enfrontava també a l’adaptació del text –sovint en vers– a la música. Els seus contemporanis reconegueren la qualitat de la seva producció; segons Josep Pla^↑, “sabia l’alemany fluentment, i generalment hom sostenia que les seves traduccions (de Wagner) eren més fidels i més correctes que les que Alfred Ernst havia realitzat en francès”. Constituïren els fonaments de l’entusiasme que en una època despertà a Barcelona l’obra de Wagner. D’altra banda, dugué a terme adaptacions musicals de textos d’autors catalans, com Terra baixa d´Àngel Guimerà, i participà en el projecte del Teatre Íntim d’Adrià Gual^↑, on veié estrenades algunes de les seves versions. En la traducció de l’obra wagneriana, treballà en col·laboració amb Xavier Viura^↑ i Jeroni Zanné^↑. Més endavant en revisà algunes en solitari, publicades abans de la normalització fabriana. També comptà amb l’ajut de traductors competents en llengües eslaves, com ara Rudolf J. Slaby^↑, per tal d’escometre, sense versions interposades, el trasllat d’autors russos o txecs. El 1938 la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya li dedicà un homenatge arran del qual publicà les seves traduccions dels lieder, que diversos cantants interpretaren al Casal de la Cultura. Al final de la seva vida féu donació de la biblioteca personal a la Institució del Teatre, la qual passà a la Biblioteca de Catalunya. A partir de 1940 dirigí el Diccionario de la Música Labor, fins a la seva mort, el 1944. Fou la darrera empresa d’un treballador infatigable, abnegat i perseverant, que maldava per enlairar el nivell cultural, depurar el gust del públic, i que, malgrat les contrarietats, mai no abandonà l’apostolat wagnerià. [Judit Figuerola i Peró]