Grec clàssic
Autors de Grec clàssic en català
Obriu l'article
Montserrat Franquesa
Fou durant el Renaixement quan es va emprendre la traducció a les llengües modernes de les principals obres de la literatura grega i romana, precisament quan van passar dels manuscrits a la impremta i, en conseqüència, a la divulgació. Entre els segles XV i XVI, obres clàssiques de tots els gèneres van ser versionades per primera vegada i van enriquir automàticament la llengua i el pensament del francès, de l’espanyol, de l’anglès, de l’alemany, de l’italià i també del català.Jaume Almirall Sardà
Un únic manuscrit medieval, del final del segle xiii o de l’inici del xiv, avui conservat a Florència, ens ha transmès Cal·lírroe, la novel·la grega més antiga que ha arribat fins a nosaltres. Actualment, gràcies a minsos però definitius testimonis papirològics i amb les aportacions de l’anàlisi estilística, s’està d’acord a datar aquesta obra entre els temps d’August i els de Neró, uns cinc-cents anys abans del que s’havia cregut durant molt de temps.
Lluís Ahicart Guillen
El dia 15 de gener de 1905 es publicà a la revista literària quinzenal Catalunya el primer d’una sèrie d’articles de Josep Carner, en forma dialogada, en què conversa amb el seualter ego Olaguer Recó (Converses de N’Olaguer Recó). En aquesta ocasió debatien sobre determinades trifulgues dins de la Unió Catalanista i l’esverament de lespatums d’aquesta entitat davant de certes actuacions d’alguns dels seus membres més joves:Joaquim Gestí
Un dels elements que fonamenten la
investigació herodotea, la historie, és el procés d’observació,
l’opsis de les terres habitades i dels seus costums. De vegades, aquestes
descripcions són sorprenents:
Els agatirsis tenen esposes comunes i són capaços de viure junts sense odi ni gelosia (IV 48), els argipeus són calbs (IV 23), la prostitució sagrada és un costum a Babilònia (I 199), els neuris es transformen en llops (IV 17), els etíops macrobis gaudeixen de llarga vida i tenen una «Taula del Sol», curulla de menges, i una font de la vida (III 23), els indis tenen l’esperma negre (III 97), i tantes i tantes descripcions d’hàbits i costums que sovint són difícils de creure, que sovint ens transporten al món del mite, a Homer.
Eloi Creus Creus
La necessitat d’una nova traducció de Safo
Els clàssics, ja se sap, es van retraduint. I és bo que sigui així. No és que cap nova traducció n’invalidi una d’anterior. [1] Dues o més traduccions poden conviure amistosament. L’Odissea de Mira no invalida ni tapa, ni de bon tros, la de Riba, i totes dues poden trobar el seu públic.
Lluís Ahicart Guillén
Des de la seva cabana solitària als boscos de Walden, a Concord, Massachusetts, pels volts de 1846, Henry David Thoreau es dol que «la impremta moderna, econòmica i fèrtil, amb totes les traduccions, no s’ha escarrassat gaire per apropar-nos als escriptors heroics de l’antiguitat. Semblen tan solitaris com sempre i estan escrits amb la mateixa lletra estranya i curiosa».Xavier Riu
En qualsevol traducció t’encares amb les paraules, una a una i en conjunt, però també cal prendre decisions prèvies més generals, com ara el to o el registre. Normalment en això t’hi guia el text mateix que has de traduir: al capdavall, es tracta de reproduir-lo, en la mesura que sigui possible, en una altra llengua. Amb la Poètica no és ben bé així, o no és només això, sobretot per dues raons:Montserrat Franquesa
Les primeres versions dels clàssics en traducció van ser, encara que pugui resultar sorprenent, les del grec al llatí del segle III aC, quan Roma va esdevenir «deixebla» de Grècia. És ben sabut que Roma va imitar la Graecia capta i que els textos literaris grecs eren l’objecte d’estudi a l’escola a l’antiga Roma, sobretot els d’Homer. Els mestres ensenyaven a traduir del grec al llatí, a buscar sinònims exactes i a treballar les expressions. Cap a la meitat del segle II aC, Roma tenia un cos considerable de literatura pròpia que començà a créixer amb l’aportació de les traduccions dels textos grecs. Sens dubte, la més important fou la traducció, vers el 250 aC, de l’Odissea al llatí, obra de Livi Andrònic (280-200 aC) i que constituí la primera versió literària d’Homer, paral·lela, en el temps, a la Bíblia dels Setanta.Roger Aluja
Eurípides (c. 480 – c. 406 aC) va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’Atenes clàssica, juntament amb Èsquil i Sòfocles. De les més de noranta peces que laSuda li atribueix, se n’han conservat gairebé una vintena, i fragments —en certs casos d’extensió considerable— de gran part de les altres obres. El nombre de tragèdies conservades d’Eurípides supera amb escreix el de la resta de tragediògrafs junts; això es deu en part a la sort i a la casualitat —nou d’aquestes tragèdies s’han conservat en només dos manuscrits—, i en part al fet que després de la seva mort, sobretot a partir de l’època hel·lenística, la seva obra va tenir una popularitat creixent, fins al punt de convertir-se en un autor central en l’ensenyament escolar, al costat d’Homer, Demòstenes o Menandre. Les obres que ens han pervingut —senceres o pràcticament senceres— són el drama satíricEl cíclopi divuit tragèdies:Alcestis,Medea,Els fills d’Hèracles,Hipòlit,Andròmaca,Hècabe,La follia d’Hèracles,Les suplicants,Ió,Les troianes,Ifigènia entre els taures,Electra,Helena,Les fenícies,Orestes,Ifigènia a Àulida,Les bacants i l’espúriaResos, d’atribució dubtosa.Lluís Ahicart Guillén
Som al segle III aC, i un grec tarentí, esdevingut a Roma esclau d’un membre de la gens Lívia, es dedica a ensenyar als seus alumnes el grec i el llatí. Livi Andrònic, com així se’l va conèixer des que el seu amo el va emancipar, escriu en llatí un considerable nombre d’obres dramàtiques i líriques que configuren l’alba de les lletres romanes. A més, potser per facilitar la seva tasca didàctica, es llança a compondre l’obra que, amb gran consens, es té com a inicial, com a fundadora de la traducció literària: el poema èpic llatí en versos saturnis titulat Odusia; una traducció o versió, aquí no en farem qüestió, de l’Odissea homèrica. Livi Andrònic, doncs, situa la traducció literària en els moments fundacionals de la literatura llatina, fet que no s’havia donat en la literatura grega, i, a més, du a terme el que s’ha considerat, en paraules de Richard H. Armstrong, «un paradigma per a totes les subsegüents cultures deutores de l’antiguitat per a l’articulació de les seves literatures nacionals». Com afirma G.W. Most: «La primera línia de la literatura grega és l’inici de la líada d’Homer; la primera línia de la literatura llatina és l’inici de la traducció de l’Odissea d’Homer de Livi Andrònic».Feliu Formosa
Hem tingut l’atreviment de proposar, en un volum que han tret conjuntament l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre, una nova traducció en versos catalans de les set tragèdies de Sòfocles.Andreu Martí
L'objecte d'aquest article és fer un breu repàs de les traduccions al català d'autors grecs i llatins d'acord amb el que s'ha editat els darrers deu anys.Eloi Creus Creus
Fins avui havia tingut la sort de traduir clàssics antics que, o no havien sonat mai en català, com Menandre, o que havien estat anostrats en una traducció que calia renovar, per antiga o per deficitària, com la Safo o l’Aristòfanes de Manuel Balasch. És fàcil d’endevinar per què: si no és un encàrrec, ja t’acostes a un text on creus que pots aportar alguna cosa nova respecte a la precedent. Però fer un Mira, això és, encarar-se voluntàriament a uns textos que tenen una traducció canònica, fins i tot mítica, és una cosa que, per sort, no havia hagut de fer ni m’havia interessat.
