Llorenç Villalonga i Pons (Palma, 1897–1980). Narrador i dramaturg, psiquiatre de professió. De ben jove va aprendre francès a casa, gràcies a les lliçons d’una institutriu, i aviat va començar a llegir i a escriure en aquesta llengua. Els clàssics dels segles xvii i xviii i alguns autors del tombant del xix al xx (Anatole France, André Gide, Marcel Proust o Jean Giradoux) van esdevenir les seves lectures més persistents --i mitificades. Abans de la guerra civil, empès per un deler de cosmopolitisme (que, en el seu cas, comportava una reacció antilocalista), va col·laborar al diari El Día i va dirigir la revista Brisas (1934-1936), en què van aparèixer narracions pròpies i algunes traduccions, sempre en castellà: el poema en francès “Le moulen” de Vicente Huidobro, el conte “Psyché” de Salvador Espriu^↑ d’Ariadna al laberint grotesc i, d’ell mateix, Muerte de dama (publicada entre l’octubre de 1935 i el maig de 1936). Els anys cinquanta va donar a conèixer un parell de trasllats més, a la revista Papeles de Son Armadans: l’epistolari entre Léon Bloy i Ricardo Viñes (en el número 3) i “Contra la imagen” de Roger Munier (en el 7). La seva única traducció al català, El Guepard de Lampedusa, va sortir a llum la dècada següent, el gener del 1962, tres mesos després de la impressió de Bearn, per iniciativa del seu flamant editor, Joan Sales^↑, ateses les afinitats entre les dues novel·les. Villalonga va complir l’encàrrec en dos mesos i mig, sense ocultar que s’havia servit, a part de l’original italià, de les versions francesa i castellana (comentada prolixament, aquesta darrera, en el pròleg a la primera edició, no inclòs en les reedicions posteriors). Sostenia que havia seguit el principi de “la fidelitat, no a la lletra, sinó a l’esperit de l’original” i que havia mirat d’“anul·lar-se a força de transparència”. Els trets dialectals sicilians, els havia transposat per trets mallorquins, de manera que es preservava el “deix insular”. Per aquest motiu, la versió havia estat corregida per Aina Moll i s’hi havia afegit, al final, un vocabulari de mallorquinismes. En la segona part del pròleg, l’intèrpret argumentava amb detall la tria del títol. Fins no fa gaire, en termes generals, havia estat considerat “un traductor excepcional”, el “més idoni” (Pairolí) per acarar-se a El Guepard. Bosch, en una anàlisi detallada de l’obra, assegura que “l’autor mallorquí fa el que vol amb la magnífica novel·la de Lampedusa: afegeix, canvia, suprimeix, erra, interpreta, etc.”, i ho corrobora amb un seguit d’exemples d’afegitons, supressions, solucions massa literals, poc precises... Així mateix, demostra que la segona edició (i les reimpressions subsegüents) va sofrir una nova correcció de Sales, “i no per a bé precisament”. Cal fer esment, a l’últim, del procés d’escriptura de moltes de les seves obres, sotmeses a successives reelaboracions que de vegades comporten canvis de llengua. És sabut que algunes novel·les i alguns contes primerencs escrits en castellà van ser després traduïts --i, sovint, refets-- al català. És el cas, de Silvia Ocampo (1935), peça teatral que en català esdevé la novel·la Un estiu a Mallorca (1975); de Mme Dillon (1937), que es transforma en L’hereva de donya Obdúlia (1964); de Desenlace en Montlleó (1958, 1963 en català); o d’El misantrop(1972), traduït d’un original castellà del qual van aparèixer alguns fragments a Papeles de Son Armadansel maig de 1960. Sembla que, algun cop, el trasllat va produir-se a l’inrevés, com a Bearn, si bé la versió castellana va aparèixer abans. L’ús de les dues llengües, en el corpus de Villalonga, resulta força complex. S’hi afegeix, encara, un sentit lúdic de la literatura i de la tradició, que l’impel·lia a apropiar-se de caràcters (Fedra, Faust o el Misantrop), a plagiar els autors que admirava (a “Pastiche de Marcel Proust”, per exemple, del 1952) o, simplement, a fer-se’ls seus de les maneres més diverses. [Montserrat Bacardí]