Rodolf Sirera i Turó (Horta de València, 1948). Dramaturg i guionista de televisió. Llicenciat en història, també ha cursatestudis de filologia espanyola. Després d’exercir l’ensenya­ment, s’ha dedicat plenament al teatre com a autor i traductor. Així mateix, ha ocupat di­ver­sos càr­­recs en l’administració vinculats amb la professió i ha col·laborat en dife­rents mitjans de co­mu­­­nicació. Al començament de la dècada dels setanta, formà El Rogle, un grup teatral in­de­­pen­dent amb una clara orientació pedagògica, i, d’ençà d’aleshores, ha escrit —de ve­gades, amb el seu germà Josep Lluís— una gran quantitat d’obres dra­mà­tiques (moltes de les quals han estat pre­mia­des), que so­vint s’inspiren en contes o llegendes populars oen altres au­tors: per exemple, La infanta Tellina i el rei Matarot (1972),basada en un text atribuït al pare Fran­cesc Muret, Peret o els miracles de l’astúcia (1972), en una rondalla recollida per Enric Valor^↑, oNas tallat(1973), en un conte de Joan de Timoneda. Força han estat traduïdes a altres idiomes i el mateix Sirera n’ha posat algunes en castellà, com ara Cavalls de mar (1993), Plany en la mort d’Enric Ribera (1974) o Indian Summer (1991).D’altra banda, ha traduït i adaptat obres d’altri —per Juli Leal, segons una tria molt coherent amb la seva producció original—, apartirde l’anglès, el cas­te­­llà, el francès i l’italià, sobretot al català, però també al castellà (en aquesta llengua, cal destacaruna versió inèdita del1991 de Macbeth de William Shakespeare).Ja el 1970 escriví La pau (retorna a Atenes), que, malgrat inspirar-se en una peça d’Aristòfanes, al pròleg aclaria que era com­pletament original. Dos anys després, adaptà dos textos francesos fent una atenció especial al llenguatge popular: La farsa de Misser Pere Pathélin, un anò­nim del segle xv, i El metge a garrotadesde Molière (representada el 1972 al País Valencià, ha romàs inèdita i es considera perduda), que traslladà a la parla col·lo­quial valen­ciana a partir de l’adaptació castellana de Moratín. Les seguí Tres fo­ras­ters de Madrid, una traducció de la drama­túrgia de Josep Lluís Sirera sobre l’obra d’Eduard Escalante que El Rogle posà en escena a Granollers el 1973 ique fou publicada anys més tard.El 1982 tornà a fer una versió lliure, en aquest cas de La dama del mar de Henrik Ibsen —que tam­bé girà al castellà servint-se de llengües interposades, igual que en català—, en la qual introduí algunes modi­fica­cions que no signifi­ca­ven una variació substancial del sentit de l’obra però sí una matisació de determinades actituds dels personatges, iel 1984 traduí El jardí dels cirerers d’Anton Txèkhova partirde la reescriptura castellana de Manuel Ángel Conejero per a un muntatge teatral en què es va representar en les dues versions. Quan el 1991 aparegué L’home, la bèstia i la virtut de Luigi Pirandello —que ja havia estat estrenada el 1988—, Sirera con­fessava que havia dei­xat en­re­re la pràctica an­te­rior una mica “inconscient” d’adaptar autors estrangers i que volia fer que els lec­tors “oblidessin”el traductor i l’iden­tifi­ques­sin amb les paraules de l’autor. Salvador Batallé observa a la introducció que, gràcies a l’ex­cel·lent capacitat d’es­crip­tor dramàtic, aconseguí de nedar entre la naturalitat propera al públic valencià, la normativa lingüística i la recreació literària. Cap al final de la dècada dels vuitanta, les preferències de Sirera es decantaren per autors més moderns. Així, el 1992 publicà dues traduccions dels dramaturgs nord-americans del segle xx Bill Manhoff i Jerome Kilty, respectivament: El mus­sol i la gata (que ja havia estre­nat el 1989 i en què havia adaptat aspectes com la durada, l’ordre temporal o el llenguatge incorrecte) i, en col·laboració amb Empar Jiménez, Estimat mentider. D’altra banda, el 1993, juntament amb Fernando Gómez Grande, posà en català diversos dramaturgs francesos contemporanis, aple­gats en un sol vo­lum: Yves Lebeau (El cant de la balena abandonada), Philippe Minyana (Cambres), Noëlle Renaude (Divertiments turístics) i Yves Reynaud (La temptació d’Antoine). Al cap de set anys, reprengué la traducció teatral ambQuè va passar, Wanoulelé? de la jove autora belga en llengua francesa Layla Nabulsi, una versió queha romàs inèdita, igual que l’adaptació d’El miracle d’Anna Sullivan (2001) de l’escriptor nord-americà William Gibson —totes dues traduïdes també per ell al castellà— i Diktat, una versió de l’obra del francès Enzo Cormann que féu amb Fernando Gómez Grande i que es pogué veure al Tantarantana el 2004. El mateix 2004 publicà una altra peça d’Ibsen, Hedda Gabler, i l’any següent, arranjà per a una col·lecció juvenil un gran clàssic modern, elRomeo i Julieta de Shakespeare, sense, tanmateix, rebaixar el nivell lingüístic del text.També el 2005 sortí a llum La caiguda d’Albert Camus, que havia estat estrenada tres anys enrere al Teatre Nacional de Catalunya. [Judit Fontcuberta]