Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Rubió i Lluch, Antoni
Rubió i Lluch, Antoni (Valladolid, 1856 – Barcelona, 1937). Historiador i erudit. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. El1877 publicà a La Renaixença sis odes d’Anacreont en “traducció directa i ajustada a l’original grec” i el 1878 es doctorà a Madrid amb unEstudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte y la coleccion anacreóntica y su influencia en la literatura antigua y moderna(1879). El 1885 esdevingué catedràtic de la Universitat de Barcelona. El 1904 inicià la seva docència de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans. Tres anys més tard fou nomenat membre i president de l’Institut d'Estudis Catalans. Fou membre numerari de diverses acadèmies del país i formà part de diverses corporacions científiques gregues. En la seva bibliografia figuren treballs sobre literatura grega antiga i moderna (fou bizantinista i neohel·lenista), sobre literatura castellana i hispanoamericana i sobre la història de la cultura i de la literatura catalanes. Dedicà nombroses monografies a la dominació catalana a Grècia (país del qual fou cònsol durant vint anys): entre moltes d’altres, Diplomatari de l’Orient català(1301-1409) (1947), obra pòstuma i culminació d’una tasca ingent, amb la transcripció de 717 documents. És considerat el gran historiador de l’epopeia catalana a Grècia. Entre la seva abundosa bibliografia sobresurten també els Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1907-1921), que tingué gran ressò dins i fora del nostre país. A més de traduir Anacreont (sembla que en tenia una versió completament enllestida, que quedà inèdita), donà mostres de traduccions de Safo a la premsa. Sobre les versions d’AnacreontLluís Segalà afirmà el 1916, en el discurs inaugural del curs 1916-1917 de la Universitat de Barcelona, que eren “verdaderos modelos de fidelidad a la letra, al espíritu, a la forma y hasta a la extensión de las obras originales”.El seu interès pel món grec el dugué a traslladar el 1879 Els catalans a l’Orient, de Stamatiadis (que restà inèdita), punt de partida dels seus estudis sobre els catalans a Grècia. El 1881, acompanyada d’unes “Breus observacions sobre la moderna novel·la grega”, publicà a Lo Gai Saber la traducció catalana íntegra de la novel·la Lukís Laras, de Dimítrios Vikelas. Dotze anys més tard, el 1893, traduí al castellà una antologia de narrativa grega, Novelas griegas por Demetrio Bikelas, Jorge Drosinis, Aygyros Eftaliotis, Constante Palamas y G. M. Vizyienosi, del català, un volum de Narraciones populares catalanas recogidas por Sebastián Farnés. Per tot això, es considera l’introductor de la cultura i de la literatura neogregues a Catalunya. També traduí al català l’himne nacional grec, “Himne a la llibertat”, del poeta del xix Dionisios Solomós, que publicà a La Veu de Catalunya el 1905. A partir del 1915 donà a conèixer versions d’odes d’Horaci i, més endavant, algun fragment de la Divina Comèdia de Dante. [M. Àngels Verdaguer i Pajerols / Victòria Alsina]
ANACREONT. “Odas”. La Renaixensa (1877), p. 137-139.
ANACREONT. “Odas”. La Renaixensa (1877), p. 451-452.
SAFO. “Odas”. Lo Gay Saber (1879), p. 65-66.
ANACREONT. “Oda XXXIII. A la cigala”. Calendari Catalá del any 1882. Barcelona: Joan Roca y Bros, 1881, p. 36-37.
BIKELOS, Dimitrios. “Louki Laras”. Lo Gay Saber (1881), p. 251 i 261-263; (1882-1883), p. 4-6, 16-17, 26-27, 33-35, 49-53, 57-58, 70-72, 81-83, 89-91, 93-98, 105-107, 113-116, 122-125, 129-131, 137-141 i 145-147.
SOLOMÓS, Dionisios. “Himne a la llibertat”. La Veu de Catalunya (14 març 1897), p. 90.
ANACREONT. “La Primavera”. Calendari Catalá pera l’any 1904. Barcelona: Joan Bta. Batlle, 1904, p. 156.
SAFO y ERINA. Odas; con la versión literal por Jordán de Urríes y Banqué y Faliú y la traducción en verso por Castillo y Ayensa, Menéndez y Pelayo, G. Garbín y Runió y Lluch. Barcelona: La Academia Calasancia, [190?].
HORACI. “Pindarum quisquis studet aemulari”. Ilustració Catalana(8 agost 1915), p. 477.
HORACI. “Tyrrena regum progenies”. Ilustració Catalana (19 desembre 1915), p. 748.
HORACI. “A August”. Ilustració Catalana (6 febrer 1916), p. 84.
HORACI. “Septime Gades aditure mecum”. Ilustració Catalana (20 febrer 1916), p. 104.
DANTE. “Cant IV del Purgatori”. La Paraula Cristiana, IX (1926), p. 254-258.
CARNICER, Ramon . Tres odes d’Anacreont. Barcelona: Tritó, 1996.
GESTÍ BAUTISTA, Joaquim. "Traduccions catalanes de literatura neogrega (1881-2003)". Quaderns. Revista de Traducció 11 (2004), 159-174.
MALÉ i PEGUEROLES, Jordi. “Antoni Runió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (III). Primeres activitats literàries”. Revista de Catalunya 173 (maig 2002), p. 108-111.
SOLÀ I FARRÉS, Alexis E. . Antoni Rubió i Lluch, bizantista i grecista.Barcelona: Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1988, p. 5-79.
Amb el suport de: