Alfons Par i Tusquets (Barcelona, 1879-1936). Crític literari, lingüista i erudit. Era co­mer­­­ciant de cotó. Fou membre de l’A­cadèmia de Bones Lletres i de l’As­so­ciació Wag­ne­ria­na, i col·la­borador del Foment de Pietat Catalana i de l’Oficina Romànica de Lin­güís­tica i Li­te­ra­­tu­ra. A més d’es­criure tractats sobre la llengua dels clàssics catalans, com ara Sin­­taxi catalana se­gons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) i «Curial e Guelfa». Notes lin­güístiques y d’estil, s’a­plicà a l’estudi del teatre anglès i, especialment, a la divulgació i a la crítica de l’obra de William Shakespeare. Entre els múltiples treballs que hi dedicà, cal destacar Vida de Guillem Shakespeare(1916), Contri­bu­ción a la bi­blio­gra­fía española de Shakespeare(1930), Shakespeare en la lite­ra­tu­ra española (1935) i Representaciones shakesperianas en España (1936 i 1940). També pronun­cià nombroses con­­­fe­rèn­cies sobre aquesta ma­tè­ria, per a algu­nes de les quals traduí frag­ments de les peces del dramaturg an­glès: una es­­ce­na d’Otel·lo(Catalunya, maig de 1904) i pas­satges es­par­sos d’El forçament de Lu­crècia (As­so­cia­ció Wag­ne­riana, 1908). Con­tra­ri a la reforma lingüística endegada per Pom­peu Fa­bra^­, el 1912 girà al català Lo rei Lear —traducció que acompanyà d’un extens aparat crític— pro­cu­­rant re­crear el llen­guatge d’au­­­tors antics. En el prefaci justificava l’ús d’un estil ar­­caïtzant per la im­pos­si­bilitat de tra­duir Shakespeare al català del segle xx, segons ell infestat de cas­te­lla­nis­mes, alhora que des­tacava la proximitat de l’anglès i el català clàssics, si bé as­se­gu­­ra­va haver mal­dat per allunyar-se de l’original, atès que «una ver­sió que no sigui es­mu­nyí­vola i paï­dora no té, a mon vijarés, ninguna vàlua». El 1920 encara havia de tra­­dui­r Lo príncep feliç d’Os­car Wilde, una ver­sió que es conserva inèdita a la Biblioteca de l’Ins­ti­tut del Teatre. [Judit Fontcuberta]