Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, assagista, dramaturg i narrador. Havent acabat la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, dirigí la primera revista catalana de la postguerra, Poesia (1944-1945), i col·laborà activament a Ariel (1946-1951), ambdues publicacions amb una presència molt notable de traduccions. Del 1945 al 1961 residí a París, on traduí al francès el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull^↑ (1953), alguns poemes d’Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi (1958) i de Salvador Espriu^↑, Carles Riba^↑, Bartomeu Rosselló-Pòrcel^↑ i Joan Salvat-Papasseit (1956). El 1952 recollí els seus cèlebres Poemes de l’alquimista (amb versions de Baudelaire o Rimbaud, n’autotraduí una selecció al castellà el 1979 i, tots, el 2002) i, el 1976, els Quaderns de l’alquimista, posteriorment ampliats (fins a l’edició del 1997). Escriví cinc peces teatrals centrades en el personatge de Don Joan, aplegades a Teatre de Don Joan (2003), com també d’altres basades en motius de la tradició literària: Mots de ritual per Electra (1958), Avui, Romeu i Julieta (1986) o Aparició de Faust (1991); un deute més fort expressava a La tràgica història de Miquel Kolhas (basada en la novel·la de Henrich von Kleist), de la qual féu una adaptació per a l’escena el 1961(si bé no sortí a llum fins al 1974). Bona part de la seva obra narrativa fou publicada a Contes de capçalera (1993). Gran expert en l’obra de Picasso, hi dedicà nombrosos llibres, alguns dels quals foren traduïts a diverses llengües. Ocasionalment escriví en francès, com en el cas de La claredat d’Heràclit, assaig filosòfic editat i traduït al català per Oriol Ponsatí-Murlà el 2007. La seva contribució a favor de la cultura francesa li valgué el nomenament d’Oficial de l’Ordre de les Arts i les Lletres pel govern francès l’any 2000. D’aquesta llengua, n’acostà l’obra de quatre autors que l’influïren poderosament. L’interès per la follia, per l’alquímia i per la concepció de l’artista com a vident el conduïren a Rimbaud (ja molt present a Poesia) i a Artaud (sobre qui escriví a Ariel i, després, el 1976, l’assaig Antonin Artaud i la revolta del teatre modern), en tant que representants, al costat de Baudelaire, de la poesia europea moderna. La traducció d’Il·luminacions i Una temporada a l’infern (força revisada en l’edició del 1982) anava precedida d’un extens i documentat pròleg introductori sobre la vida i l’obra de Rimbaud, que deixava entreveure la confessada “afinitat electiva” que li despertaven; hi afegí una “Nota sobre la traducció” en què afirmava que “ha estat feta amb la màxima humilitat possible: vorejant el text tan de prop com he pogut”. Pel que fa a Artaud, “eminentment mediterrani, i potser oriental”, considerava que “és més a prop nostre (...) que no pas de molts intel·lectuals francesos, correligionaris seus”, la qual cosa explicava el fort grau de compenetració amb la seva obra, per primera vegada seleccionada i traduïda al català. Igualment, se sentí atret per L’obra mestra inconeguda, probablement la més coneguda de les anomenades “novel·les filosòfiques” de Balzac, que havia estat il·lustrada per Picasso el 1931; com també, per les Cartes d’amor de Mariana Alcoforado (la monja portuguesa), “el més extraordinari epistolari d’amor que hagi llegit mai”, que traduí, prologà i comentà.Per llengua interposada, acostà Tres obres en un acte (La més forta, Pàtria i Amor matern, de caràcter psicològic i experimental), del suec August Strindberg, i alguns poemes de La barca d’or, de l’eslovè Srečko Kosovel, amb la convicció que es tractava d’“un treball elemental i provisional, un intent d’aproximació entranyable”. [Montserrat Bacardí]