Francesc Nel·lo i German (Barcelona, 1931). Director escènic, actor i escriptor. Abandonà la carrera de filosofia i lletres per estudiardirecció teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. D’ençà que el 1966 creà la companyia L’Òliba, especialitzada en teatre infantil, i el Grup Teatre Independent (GTI), ha dirigit nombrososmuntatges tant operístics com dramàtics que han representat una aportació innovadora per a l’escena catalana. Cal destacar la seva tasca pedagògica ambL’Òliba en els cicles de teatre per a nois i noies de Cavall Fort programats al Romea als anys seixanta i setanta, per als quals ell mateix adaptà algunes peces: El metge a garrotades de Molière (1967), La comèdia de l’olla de Plaute (1967),l’anònim francès del segle xv La farsa del Mestre Pathélin (1969) i Guillem Tell de Schiller (1971). Aquestes adaptacions foren molt celebrades i recorregueren diferents pobla­cions catalanes, espe­cialment El metge a garrotades i La comèdia de l’olla,que, reeditades diverses vegades, han format part del repertori de nombroses companyies, han estat utilitzades per les escoles i hanmerescut els elogis d’especialistes del prestigi de Xavier Fàbregas o Ricard Salvat^­. El primer lloava el respecte i la competència amb quèNel·lo aproximava el clàssic de Molière als infants i, el segon,les considerava unes versions modèliques, pioneres en la manera d’omplir l’oci dels nens sense deixar d’explicar-los la realitat que els envoltava. De fet, al pròleg de Guillem Tell,Nel·loexplicava que sempre havia procurat apropar les obres clàssiques als espectadors joves respectant el to, la composició i el vocabulari dels originals, els quals tan sols havia manipulat per incidir en la comprensió de l’obra i del llenguatge literari, amb un tractament escènic simple, directe, viu i culte, i amb la incorporació d’elements plàstics, estètics i musicals contemporanis.Amés de les versions per a públic infantil i juvenil, el1967estrenà amb elGTIal Teatre de l’Aliança del Poble Nou una adaptació d’una obrade Beaumarchais, La diada boja o les noces de Fígaro, editada l’any següent i reeditada al cap de més de vint anys —amb algunes modificacions—, quan el 1989 la companyia del Teatre Lliure, la posà en escena amb el títol de Les noces de Fígaro. En una nota a la primera edició,Nel·lo confessava que, com sempre, el seu propòsit havia estat divertir i, alhora, revisar un clàssic d’un autor compromès amb la seva època que precisament havia retratat d’una manera festiva la decadència d’una organització social. [Judit Fontcuberta]