Bernat Metge (Barcelona, 1346?-1413). Escriptor i funcionari reial. Fill d’un especier relacionat amb la cort de Pere III, el segon casament de la seva mare amb el protonotari reial Ferrer Saiol­ devia determinar l’ingrés de Bernat Metge al cos de notaris i, consegüentment, a la cancelleria de la reina Elionor, on va exercir com a escrivà fins a la seva mort en 1375. Des d’aquest any, va servir a l’infant Joan (rei des de 1387), exercint els càrrecs d’escrivà i de secretari, als quals cal afegir missions diverses de caràcter diplomàtic, judicial i financer que revelen la confiança de què gaudia davant aquest monarca. Amb la mort del rei Joan (1396), Bernat Metge es va veure implicat en el procés judicial obert a un nombrós grup de funcionaris reials que van ser exculpats el 1398. A partir de 1402, Metge va tornar a la cancelleria reial com a escrivà i secretari del rei Martí I. Malgrat que es desconeix la seva formació cultural, és possible reconstruir els aspectes directament relacionats amb la seva activitat professional, és a dir, l’estudi de la gramàtica i la retòrica necessàries per a la redacció d’epístoles en llatí i en vulgar. Amb tot, els coneixements literaris i culturals que revela la seva producció literària depassen àmpliament els límits de la cultura bàsica d’un escrivà reial. Els clàssics llatins (Ciceró, Ovidi, Sèneca, Virgili, Juvenal o Boeci), els poetes llatins medievals (Alà de Lille, Arrigo da Settimello, l’anònim del De vetula) o els productes recents del Boccaccio vulgar i llatí i, sobretot, la prosa llatina de Petrarca configuren un univers literari i cultural ric, innovador i únic en el panorama cultural del seu temps. D’altra banda, la connexió explícita d’algunes obres amb les circumstàncies de la seva biografia (bàsicament ser víctima innocent de persecucions injustes, fet del qual deriven la preocupació recurrent pel tema de la fortuna i l’omnipresència de Boeci) mostra una contínua assimilació creativa de tots aquests referents culturals. Justament pel caràcter de la seva cultura i de les seves concepcions literàries, la traducció al vulgar forma part essencial de la seva pràctica de l’escriptura, com ja va reconèixer a mitjan segle xv Ferran Valentí­ en situar Bernat Metge entre els traductors per tal com, a Lo somni (1398-1399), hi havia vulgaritzat passatges de les Tusculanes de Ciceró i del Corbaccio de Boccaccio. En essència, Lo somni és un diàleg entre Bernat Metge i tres figures aparegudes en el marc d’un somni: l’ànima del rei Joan I i els personatges mitològics d’Orfeu i Tirèsias. L’aparició, situada poc després de la mort de Joan I i en el marc del procés contra els funcionaris reials, propicia la discussió sobre diverses matèries filosòfiques (la immortalitat de les ànimes humanes), polítiques (la innocència de Bernat Metge), escatològiques (el més enllà) i ètiques (la bondat de les dones), sempre regida per l’actitud epicúria d’un Metge que, d’entrada, no creu en la immortalitat i que opina que l’amor de les dones és un bé. En conseqüència, les figures aparegudes l’instruiran i intentaran consolar-lo i convèncer-lo dels seus errors. Aquesta seva obra cabdal és tota construïda a partir de materials literaris llatins clàssics, medievals i humanístics que s’assimilen, es manipulen i es combinen en el text per mitjà de la traducció: de la prosa filosòfica de diverses obres de Ciceró (llibre I) a les Metamorfosis d’Ovidi (llibre III), del Corbaccio toscà de Boccaccio (llibre III) a textos seus llatins i de Petrarca (llibre IV). Una anàlisi detallada dels passatges provinents de fonts ben identificades mostra una peculiar tècnica de traducció que no es limita a la transposició lingüística, sinó que es converteix en traducció glossada o en compilació des del moment que corregeix, substitueix o completa elements del text model amb altres textos paral·lels (així, la vida d’Orfeu basada en Ovidi pot acollir materials de la Genealogia deorum gentilium de Boccaccio, la descripció de l’infern basada en Sèneca s’arrodoneix amb detalls de Dante, de Virgili o d’un comentarista de Sèneca, i fins i tot la traducció lliure del Corbaccio de Boccaccio s’enriqueix amb el recurs a una sàtira de Juvenal). A més, dues obres de Bernat Metge són pròpiament traduccions de textos d’altri. D’una banda, la traducció del llibre segon del poema llatí medieval, falsament atribuït a Ovidi, De vetula (que, malgrat que caldria anomenar La velletona, que és com apareix el text en un inventari, es coneix habitualment com Ovidi enamorat); el trasllat d’un poema que narra una història d’amor en clau còmica s’ajusta al to d’algunes obres menors de l’autor (Sermó, Medecina apropiada a tot mal) i a alguns aspectes de l’autoretrat moral que dibuixa a Lo somni (ja insinuat en el relat en vers Llibre de Fortuna e Prudència (1381), una altra obra sustentada en l’apropiació de materials provinents de la Consolatio philosophiae de Boeci, l’Elegia d’Arrigo da Settimello, l’Anticlaudianus d’Alà de Lillei el Roman de la Rose de Jean de Meun). L’altra traducció estricta, més important històricament, és la versió catalana de la Griseldis de Petrarca (al seu torn, versió llatina de la darrera narració del Decameron de Boccaccio), executada probablement en 1388. El text és emmarcat per dues epístoles adreçades a Isabel de Guimerà, remarcables per l’elogi de Petrarca i per la projecció de la història exemplar de Griselda --ferma davant les adversitats-- sobre la pròpia situació de perseguit per la justícia. La traducció destaca per la qualitat de la prosa i la sàvia conversió del llatí humanístic de Petrarca en un català sobri i elegant. [Josep Pujol]
, Obras de Bernat Metge. Ed. de Martí de Riquer. Barcelona: UB, 1959.
METGE, Bernat Lo somni. Ed. de Lola Badia. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
METGE, Bernat Lo somni. Ed. de .Stefano M. Cingolani. Barcelona: Barcino, 2006.
METGE, Bernat Llibre de Fortuna i Prudència. Ed. de Lluís Cabré. Barcelona: Barcino, 2010.
BADIA, Lola “«Siats de natura d’anguila en quant farets». La literatura segons Bernat Metge”. A: De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Estudis sobre la cultura literària a la tardor medieval catalana. Barcelona: Quaderns Crema, 1988, p. 59-119.
BADIA, Lola “Bernat Metge i els auctores: del material de construcció al producte elaborat”. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 43 (1991-1992), p. 25-40.
BUTIÑÁ I JIMÉNEZ, Julia “Petrarca en las letras catalanas del siglo xiv”. Revista de Poética Medieval 18 (2007), p. 87-111.
CINGOLANI, Stefano M El somni d’una cultura: “Lo somni” de Bernat Metge. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
TAVANI, Giuseppe “La Griselidis de Petrarca i la Griselda de Bernat Metge”. Els Marges 16 (1979), p. 99-104.