Joan Maragall i Gorina (Barcelona 1860-1912). Poeta i assagista. Un dels traductors més influents del segle xx, inicia l’estirp d’escriptors en català que tradueixen per satisfer la necessitat íntima de les pròpies afinitats literàries i converteixen la traducció en una forma no diferent de l’escriptura de creació. Abans, només Jacint Verdaguer^↑ se li acosta amb les versions del Càntic dels Càntics de la Bíblia. Posteriorment, fou Carles Riba^↑ qui continuà més de prop les línies maragallianes de traducció, ampliant-les i aprofundint-les. Maragall, situat entre la tradició romàntica de la Renaixença del segle xix i els noucentistes classicitzants del segle xx, quedà marcat a vint anys per la lectura en francès del Werther de Goethe: emprengué l’estudi de l’alemany i es lliurà a la descoberta d’autors com Nietzsche, Novalis o Wagner. D’aquesta època de joventut, entre 1884 i 1889, data la traducció al castellà dels 2.336 primers versos, dels 4.612 de l’original, del Faust de Goethe. (També traduí al castellà, del francès, i per un encàrrec de l’editor Joan Gili, Fisonomías de santos, d’Ernest Hello, el 1900.) Altrament, la influència de Goethe, considerat un clàssic modern i un geni universal, el portà també a familiaritzar-se amb els clàssics antics grecs i llatins, com Hesíode, Píndar, Teòcrit, Virgili i, en particular, Homer; a escriure per al teatre la tragèdia Nausica (1910), de textura clàssica alhora que goethiana, basada en l’episodi de l’Odissea a l’illa de Feacis, i el portà a emprendre la traducció del grec dels Himnes homèrics(ell en deia “metrificació”) en col·laboració amb un aleshores jove hel·lenista, Pere Bosch i Gimpera^↑, la qual cosa li despertà el desig d’estudiar grec, malauradament no satisfet a causa de la mort a cinquanta-dos anys. Pràcticà l’activisme traductiu en un conjunt d’“Himnes, cançons i cors” que ampliaven el repertori de l’Orfeó Català i lligaven la renovació musical catalana amb l’esperit modernista. Paral·lelament, Maragall construí en diversos assaigs, pròlegs i articles de premsa un discurs personal sobre, d’una banda, l’art, la poesia i la llengua i, de l’altra, sobre les qüestions de fons polítiques, socials i nacionals que agitaven la societat del seu temps. És conegut el seu refús («Adéu, Espanya!») a l’encaix de la nació cultural catalana a la d’Espanya/Ibèria en discrepància amb el significat escriptor Miguel de Unamuno. Maragall encarnà a Catalunya la figura de l’intel·lectual independent i crític que aparegué a l’Europa d’entre els segles xixi xx. Si el conjunt de la seva obra es presenta indivisible en la seva rica unitat de components originals i traduïts, de creació poètica i de prosa d’idees, trenats tots en una seqüència única i orgànica, també es distingeix per la tensió entre el romanticisme germànic i el classicisme humanista mediterrani, els dos pols que travessen la seva trajectòria sencera de poeta traductor o de traductor poeta. La tensió ja es posa de manifest en el seu primer recull de poesies publicades en forma de llibre l’any 1904, encapçalades amb un títol bimembre significatiu, Les disperses. Poesies originals i traduccions de Goethe,en el qual, a més d’equiparar «poesies originals» amb «traduccions», tria el que de més representativament clàssic troba en Goethe, com són les Elegies romanes, i també el que de més representatiu troba en el Goethe romàntic, com és “Mignon”. El mateix buscà en la poesia grega, allò que de més essencial la representava: Homer i Píndar. Val a dir que Maragall i els seus coetanis s’incorporaven a una tradició fragmentària i discontínua de traduccions al català. Tant pel que fa a les obres en llengua alemanya com en llengua grega, s’endinsaven en un camp gairebé inexplorat des del català com a llengua d’arribada i els calia recórrer a les llengües pont al seu abast, la castellana i la francesa. És mèrit seu i d’alguns altres escriptors del seu temps secundar l’empresa editorial de L’Avenç, creada l’any 1891, i alertar de la transcendència de la traducció d’obres literàries estrangeres al català, no tant pels seus valors intrínsecs com per la repercussió translativa a la pròpia llengua, que a darreries del segle xix frisaven de veure consolidada com a llengua literària. «El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves; fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat […] i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpia i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l’esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell». Aquesta doctrina programàtica, proclamada estratègicament per Maragall en un discurs de 1893, és a l’origen de la traductologia catalana contemporània i constitueix un tombant decisiu en la història de la traducció al català. [Ricard Torrents]