Ramon Llull (Palma, 1232-1316). Escriptor i filòsof. La seva biografia està condicionada per la conversió religiosa produïda en 1263, que separa una joventut cortesana al servei de l’infant Jaume de Mallorca d’una maduresa de lliurament absolut al servei de Déu. Aquest servei té com a nucli l’elaboració i fixació d’un mètode de pensament, anomenat Art per ell mateix, que s’ha de convertir en l’eina fonamental de la reforma del saber cristià, i que al seu torn ha de ser aplicable, entre d’altres objectius, a la conversió dels infidels al cristianisme. Modernament, s’han distingit etapes en l’evolució intel·lectual lul·liana en funció dels canvis que introdueix en el model de l’Art. Això permet també emmarcar i agrupar les obres escrites tant en funció de l’Art com en relació als interessos prevalents en els diversos moments de la seva evolució. Des d’un punt de vista estricte, i encara essent generosos pel caràcter de l’obra, l’aportació de Llull a la traducció es limitaria a una sola obra, aïllada i primerenca: la Lògica d’Algatzell (1271-1272), compendi lògic basat en el Maqasid d’aquest filòsof àrab. Aquesta primera obra ja mostra un altre aspecte del valor de l’activitat de la traducció en la producció lul·liana: segons confessió pròpia, la Lògica d’Algatzell va ser escrita en àrab, traduïda al llatí i després, encara, al català. Semblantment, la seva obra següent, el voluminós Llibre de contemplació en Déu (1274), va seguir un procés semblant: original àrab, versió catalana i versió llatina. Deixant de banda l’àrab, l’existència de doble versió catalana i llatina de bona part d’obres lul·lianes (especialment les obres majors) situa la traducció, i més particularment l’autotraducció, al centre de l’estratègia lul·liana de difusió del seu pensament i de les seves obres. Cal, però, introduir una restricció important: no sembla que Llull tingués un domini gaire afinat del llatí escolàstic, i frares més doctes li van resoldre sovint la tasca de traslladar els originals catalans a la llengua sàvia; ho demostren, per exemple, les ordres reiterades de Jaume II perquè, a petició de Llull, el franciscà Simó de Puigcerdà anés a Tunis per traduir del català al llatí les obres que hi havia escrit. Cal estendre la centralitat del fenomen de la traducció al fet que Llull, encara que no en sigui l’autor material, fomenta de manera directa la traducció d’obres seves a altres llengües romàniques. Això s’esdevé, per exemple, amb les versions occitana i francesa del Llibre d’Evast e Blaquerna (la primera executada a Montpeller, on Llull havia enllestit l’original català; la segona, ja a París); en el pròleg a l’Art amativa declara el seu propòsit que l’obra sigui traduïda al llatí i a l’àrab, i dins l’Arbre de filosofia d’amor afirma que l’obra s’escriurà en llatí per al rei de França i en romanç (francès?) per a la reina. En una seva disposició testamentària, ordena l’execució de còpies de les seves darreres obres en llatí i en romanç. Tot plegat explica que moltes obres lul·lianes s’hagin conservat en versions occitanes, franceses, italianes o castellanes coetànies a l’autor. Si situem Llull en la història de la cultura catalana de la segona meitat del segle xiii, el seu foment dels parlars romànics com a vehicle de continguts científics entronca amb l’activitat coetània de traducció de textos científics àrabs i llatins, atès que respon en part a la demanda real d’un públic laic, tant nobiliari com burgès, en un context de vernacularització de la ciència. Per això trobem en l’obra lul·liana justificacions de l’ús de la llengua vulgar com a vehicle de continguts científics perfectament equiparables a les declaracions prologals de molts traductors del seu temps. Per exemple, el Llibre del gentil e dels tres savis (1274) s’obre establint una correlació entre el públic laic i els “plans vocables”, oposats als “vocables obscurs” propis de l’univers científic. Potser és encara més característic dels hàbits d’un traductor el fet que, enllestida l’Art amativa (1290), hi afegís un vocabulari de termes científics adreçat a un públic no especialitzat, tal com feien altres traductors contemporanis d’obres històriques o escolàstiques llatines al vulgar. Des d’aquest punt de vista resulta comprensible que a mitjan segle xv el jurista Ferran Valentí^­ elevés Llull a la categoria de màxim exemple català de l’activitat traductora, en aquest sentit ampli de comunicació del saber per mitjà de l’ús de la llengua vulgar. [Josep Pujol]