Cèsar-August Jordana i Mayans (Barcelona, 1893 – Santiago de Xile, 1958). Arnau Bellcaire, Bernat Montsià, Francesc de Rupià. Narrador, periodista, gramàtic. Enginyer de carrera, n’abandonà l’exercici per dedicar-se al conreu de les lletres. Col·laborà en nombrosos diaris i revistes, de vegades amb seccions fixes: La Publicitat, La Revista, Revista de Catalunya, L’Opinió, Mirador, Meridià, Germanor i Catalunya, entre d’altres; sovint hi comentà llibres d’autors estrangers acabats de traduir i hi difongué versions pròpies fragmentàries. Revisor lingüístic de prestigi, dirigí l’Oficina de Correcció d’Estil de la Generalitat i publicà alguns manuals de divulgació gramatical, sempre de caient pràctic, entre els quals cal esmentar El català i el castellà comparats(1933), un treball encara vigent. Com a narrador, assajà diversos gèneres i tècniques (des de la novel·la policíaca a l’eròtica), tot trasplantant-los de models europeus que gaudien de reputació, a fi d’expandir el públic lector català. De la sòlida coneixença que tenia de la tradició anglesa, en dóna fe el Resum de literatura anglesa (1934), on ressegueix les èpoques i els autors sobresortints amb una claredat prodigiosa. Traduí, sobretot, d’aquesta llengua. S’hi estrenà amb dues narracions per a “La Novel·la Estrangera”: El cinc d’espases de Chesterton i Tom Sawyer, detectiu de Mark Twain; posteriorment, d’aquest escriptor, en traslladà quatre més i les aplegà en un volum dels “Quaderns Literaris”. L’atracció per les faules d’aventures, aptes per a un públic molt divers, es fa palesa en la tria de dues obres de Stevenson: La platja de Falesa, un recull de quatre històries curtes, i L’hereu de Ballantrae, apareguda ja a l’exili; o en La batalla de la vida de Dickens, la segona part de la trilogia dels seus llibres de Nadal. De l’era romàntica i realista, va acostar-ne altres títols --sovint no els més reputats--, de Walter Scott, George Meredith i Thomas Hardy. Igualment, va interessar-se per les generacions més joves: Sheriff-Barlett, Austin Strong, H. G. Wells o Virginia Woolf, de qui va girar Mrs. Dallowaycinc anys després de la seva aparició, admirat per l’univers literari de l’escriptora. Potser les seves traduccions més conegudes són les de Shakespeare. Va debutar-hi amb Macbeth, el 1928, en una versió en prosa. També ho eren les nou peces que va traslladar-ne per a la col·lecció d’obres completes “Els Clàssics del Món” que editava Barcino, i que va quedar interrompuda per la guerra civil. Ramon Esquerra^↑, l’any 1937, considerava Jordana “el traductor definitiu” de Shakespeare, per l’equilibri aconseguit entre “la fidelitat de la versió” i “la necessària dignitat literària”. Després, d’una manera una mica vaga, se li ha retret un cert encarcarament, un excés de purisme gramatical. També va aproximar, del francès, una de les farses sobre els metges de Molière, amb el pseudònim d’Arnau Bellcaire. D’aquesta llengua, així mateix, va anostrar-ne L’ingenu de Voltaire, un escriptor de qui apreciava --per afinitat-- “la seva agudesa satírica i la meravellosa claredat de la seva prosa”: és l’única traducció no provinent de l’anglès que va firmar amb el seu nom. Probablement a partir de l’original francès, va reescriure la llarga sèrie de viatges d’Alí-Bey per terres africanes i asiàtiques, publicada en tretze volums, els quatre primers amb el pseudònim de Francesc de Rupià i, els altres, amb el més habitual de Bernat Montsià. Tots van aparèixer a la “Col·lecció Popular Barcino”, com molts treballs de Jordana. També fou col·laborador de Proa, l’altra editorial que va treure a llum un bon nombre de les seves traduccions. Per a les dues, a més, va encarregar-se d’adaptar clàssics de la literatura universal. Va rompre el glaç amb L’anell del Nibelung. Un any després de la publicació de Macbeth, en va donar a conèixer una versió --molt transformada-- per als lectors joves. Al mateix temps, va acomodar --segurament a partir d’adaptacions ja existents-- tres grans obres de la literatura índia: el drama Sakuntala de Kalidassa i els poemes èpics El Ramaiana i El Mahabarata; en tots tres casos va donar-ne, en prosa, alguns fragments representatius i va explicar l’argument de la resta. La guerra civil va capgirar la vida de Jordana. La Institució de les Lletres Catalanes li havia confiat les traduccions del Tristam Shandy de Sterne i d’un volum del teatre de Marlowe (amb Eduard II, El doctor Fausti Hero i Leandre), les quals es trobaven molt avançades el 1938. L’exili el va dur a Santiago de Xile i a Buenos Aires, on va treballar per a l’Editorial Sudamericana fent d’assessor literari, de redactor de llibres que no signava i de traductor. Entre les versions que va subscriure, la majoria correspon a obres de divulgació historicocientífica, si bé hi trobem una mica de tot: Pensamientos a través del espacio de Wilkins i Sherman (1944), ¡Cuidado! nos observan de Belloc (1945) G. K. Chesterton de Ward (1947), La filosofía perenne (1947) i Mano y esencia(1951) de Huxley, La civilización de la India i Nuestra herencia oriental de Durant (1952) o El hombre en el espacio de Haber (1958). Cal fer esment, a l’últim, de l’assaig “L’art de traduir”, que Jordana va publicar el juliol de 1938 a la Revista de Catalunya, un text capdavanter en la història de la traducció catalana. Amb un propòsit didàctic manifest, hi combina la reflexió teòrica amb els casos pràctics, i estableix unes nocions bàsiques d’aquest “art” --entès, de fet, més aviat com a “ofici”-- que encara avui són profitoses. [Montserrat Bacardí]