Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona, 1901-1993). Poeta, prosista, crític literari i editor. La seva tasca com a traductor s’inicià els anys vint, en un moment en què la cultura catalana feia un gran esforç d’incorporació d’obres d’altres literatures a la pròpia. Traduí, en prosa, del francès —Stendhal, Louis Hémon, Ernest Psichari—, de l’occità —Frédéric Mistral— i de l’italià —Caterina de Siena—. Tanmateix, la seva aportació més significativa fou la traducció d’un gran nombre de poemes de l’italià que aparegueren en publicacions com La Revista, La Publicitat o la Revista de Catalunya (alguns foren inclosos en el volum De Leopardi a Ungaretti. Un segle de poesia italiana, editat per Gabriella Gavagnin el 2001). Traduint, en el camp de l’italianisme, al costat de figures com Josep Carner^↑, Alfons Maseras^↑, Josep Maria de Sagarra^↑ o Maria Antònia Salvà^↑, Garcés s’especialitzà en la traducció d’alguns autors concrets, moderns, com Leopardi o Pascoli, i contemporanis, com Montale o Ungaretti, alguns dels quals tractà. La tria d’autors, a més de reflectir un coneixement profund i molt actual de les lletres italianes, respon al projecte de dur a terme una antologia de poetes italians contemporanis que no arribà a sortir a llum, per bé que el 1961 publicà el volum Cinc poetes italians, amb composicions de Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale i Quasimodo. Com a traductor de poesia, Garcés sol deixar de banda la rima, quan n’hi ha, i sol donar preferència a la creació d’un esquema rítmic, idèntic o no al del poema original, i a la reproducció al més literal possible del sentit. Això el fa caure, ocasionalment, en calcs o en traduccions imprecises, de vegades motivades per una comprensió errònia de l’italià. Aquests lapsus es van espaiant amb el temps, i les traduccions més estimables són les que féu a la maduresa. En conjunt, la tasca de Garcés, que l’any 1954 també publicà les versions de Deu poemes gallecs, fou fonamental per a la recepció de la cultura italiana moderna en la literatura catalana. [Jordi Mas i López]