Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). Assagista i poeta. Llicenciat en dret el 1948, va exercir d\'advocat tan sols els primers anys, de manera que va passar a dependre de l\'ofici d\'escriptor fins a esdevenir professor de la Universitat de València, ja el 1983. Relegada la poesia —en els inicis conreada assíduament— i desestimades les provatures novel·lístiques, es va centrar en la prosa no narrativa, en què va produir nombrosos escrits sobre matèries diverses. Practicant un \"escepticisme moderat\" i entroncant amb el Renaixement i amb la Il·lustració, però renovant perspicaçment aquests models amb referents contemporanis i aportacions personals, ha esdevingut un dels millors assagistes catalans. A més de ser conscient de la necessitat de traduccions per a normalitzar la cultura catalana, sovint va fer de traductor —segons reconeixia— pel \"salari editorial\", però, ateses les \"molt relatives compensacions econòmiques\", tan sols quan li produïa també \"una forma o altra de satisfacció intel·lectual\". Per bé que el 1951 ja havia provat de traduir la peça de Sartre La putain respectueuse, temptativa frustrada per \"dificultats d\'argot i matís\" (segons que va confessar a Manuel Sanchis Guarner en una carta del 21 d\'abril), i encara que havia editat una versió del poema “Hiperion foll”, del francès Pierre Emmanuel, dins l\'Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys(1954), la seva activitat com a traductor es va desenvolupar durant la dècada següent. El 1962 va publicar una traducció —a partir d\'una versió francesa— de La quarta vigília, de l\'escriptor noruec Johan Falkberget, en la col·lecció \"El Club dels Novel·listes\", per a la qual va traduir també (amb l\'ajut de Joan F. Mira^­, però sense que hi consti) Fontamara,de l\'italià Ignazio Silone, novel·les que responen força a la línia promoguda per Joan Sales^­, encara que Fuster s\'havia interessat abans per aquesta darrera i opinava que hauria de ser més coneguda als Països Catalans. La resta de versions dels seixanta corresponen a obres d\'Albert Camus, tres amb el també suecà Josep Palàcios^­: per a la col·lecció \"Isard\", La pesta (1962), que va inaugurar-la i és el primer llibre de l\'autor que va poder-se publicar en català, El mite de Sísif (1965), L\'home revoltat (1966) i L\'exili i el regne (1967) i, per a la \"Biblioteca A Tot Vent\", L\'estrany (1967). La dedicació a aquest escriptor no exclou, tot i diverses afinitats, una certa distància, que remarca una cèlebre màxima fusteriana anterior: \"Totes les metafísiques són \'metafísiques de consolació\', incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica\". No va donar a conèixer una altra traducció en llibre fins al 1989: Discurs d\'acusació al rei pronunciat davant la Convenció el 13 de novembre de 1792, del revolucionari il·lustrat francès Saint-Just, també en col·laboració amb Josep Palàcios. Considerava que l\'obra per traduir \"té, en la traducció, una entitat diferent, tot i la fidelitat del traductor —o precisament per la fidelitat del traductor—\", cosa que converteix la versió en una \"aproximació\" i una \"veritable recreació\". Per tant, no cobejava una lleialtat \"superficial\", sinó \"profunda\", tant a l\'original com a la llengua a què traduïa (optant per un \"terme mitjà\" entre \"el purisme ultrancer\" i el \"risc d\'anarquia\"). Com ja va fer Maria Aurèlia Capmany^­ a propòsit de L\'estrany, cal destacar particularment la seva \"prosa tensa, precisa i dúctil alhora\". [Xavier Vall i Solaz]