Vicent Alonso i Catalina (Godella, 1948). Poeta i traductor. Professor de literaturacontemporània a la Universitat de València, ha donat vida a revistes literàries com ara Daina o Caràcters. Així mateix, ha editat i ha prologat obres d’Ernest Martínez Ferrando^↑ i el tercer volum de la correspondència de Joan Fuster^↑. Entre d’altres obres de creació pròpia, podrien destacar-se els llibres de poesia Poemes (1999) i Del clan de Jasó (2002) i els dietaris Les paraules i els dies(2002) i Trajecte circular (2004). La fascinació que sent per Baudelaire ha quedat manifesta en les seves versions d’aquest autor francès: Petits poemes en prosa / El Spleen de París, Els paradisos artificials, tots dos en col·laboració amb Anna Montero, i El meu cor al descobert. Noves notes sobre Edgar Poe. Amb L’home aproximatiu,de Tristan Tzara, posa a disposició del públic català un altre autor que ha revolucionat la poesia occidental contemporània. El 1991, per a la nova col·lecció d’assaig de l’editorial Albatros, traduí una selecció dels assaigs de Michel de Montaigne, “un dels meus autors de culte”. Val a dir que els anys trenta Nicolau M. Rubió i Tudurí^↑ ja n’havia fet una tria (Assaigs de Montaigne, 1930 i 1935) per a la Llibreria Catalònia. Publicat el 1992, Assaigs breus inclou un pròleg de Joan Fuster, el seu darrer escrit publicat abans de morir. Al voltant d’una quinzena d’anys després, convençut que una cultura, si no vol ser per sempre “una cultura satèl·lit”, ha d’incorporar de manera sistemàtica els clàssics, traslladà en tres volums els assaigs complets de l’autor francès en una versió impecable i rigorosa. Alonso justifica al pròleg la intertextualitat de l’obra de Montaigne explicant que és “un text fet a partir d’altres, fet a la manera com els humanistes creien que havia de fer-se, des de la convicció que les idees dels altres no són veritats categòriques, sinó crosses sobre les quals recolzar el pensament propi” i exposa que, malgrat dubtar si calia respectar les nombroses citacions que l’autor fa dels clàssics en la seva llengua original, finalment va decidir-se per traduir-les a les notes, procurant fer servir les versions disponibles en català, majoritàriament de la Fundació Bernat Metge. Quant al model de llengua, Alonso admet haver corregit alguns aspectes de sintaxi que Montaigne empra insistentment per tal d’alleugerir el text preservant-ne la comprensió. Adverteix també que ha utilitzat, tal com deia Joan-Francesc Mira^↑ a propòsit de la Divina Comèdia, “un català matisadament valencià” [Heike van Lawik]