Frederic Clascar i Sanou (Santa Coloma de Farners, 1873 – Barcelona, 1919). Eclesiàstic, liturgista i biblista. Estudià als seminaris de Vic i de Barcelona, i ordenat prevere el 1899, quedà incardinat a la diòcesi de Barcelona, on exercí el ministeri en diverses parròquies i com a capellà de la Casa de la Maternitat. Es llicencià en dret canònic a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma el 1906. Des de ben jove treballà activament per a la cultura religiosa catalana en diversos fronts. El 1892 començà a col·laborar a La Veu de Catalunya. S’interessà per la tradició filosòfica catalana i publicà un Estudi sobre la filosofia a Catalunya en el segle xviii (1895), a més d’aportacions sobre Xavier Llorens i Barba, Jaume Balmes o Eugeni d’Ors^↑. Del 1900 al 1905 dirigí la revista Montserrat, butlletí de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, i des del 1908 fins a la seva mort, el Full Dominical de la diòcesi de Barcelona, en què estampà els primers assaigs de traducció dels Evangelis. Des de la seva creació el 1911, formà part de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual fou arxiver-bibliotecari. El 1902 edità una obra renovadora adreçada a la participació dels fidels en la litúrgia catòlica, Setmana Santa segons el Missal y’l Breviari Romà, amb el text llatí i català. L’obra fou prologada pel professor de grec i hebreu del seminari de Barcelona, Joan B. Codina. Aquesta coincidència motivà la proposta de Clascar i Codina a Prat de la Riba de traduir tota la Bíblia al català. Però després d’una estada d’estudis a Roma, Clascar emprengué tot sol aquesta tasca, amb una formació exegètica bíblica autodidacta. Començà amb la publicació en fascicles, el 1909, de la traducció del grec de l’evangeli de Mateu, la qual quedà interrompuda; era una edició adreçada al gran públic, tot i les substancioses aportacions erudites. El 1913 donà a conèixer l’Evangeliari, en què recollí la traducció de les epístoles i els evangelis dels diumenges de l’any, amb comentaris propis. Traduí, després, el llibre del Gènesi de l’hebreu, les notes del qual trobaren dificultats en els censors eclesiàstics per la presència d’algunes opinions d’exegetes no catòlics o d’exegetes catòlics que expressaven una certa posició crítica. El Gènesi fou imprès per l’Institut d’Estudis Catalans el 1915, acompanyat d’unes segones notes que fonamentaven les primeres. Encara, posteriorment, publicà en edició privada una extensa Vindicació documental d’unes notes al Gènesi, en defensa del seu text i dels comentaris que l’acompanyen. El 1918 l’Institut tragué a llum la versió d’El Càntic dels Càntics de Salomó i, el 1925, la de L’Èxode, en homenatge pòstum. Deixà inèdites les traduccions a mig fer de diversos llibres de l’Antic Testament (Levític, Nombres, Deuteronomi, Jutges, Job, Rut, Salms, Ecclesiastès) i de l’evangeli de Lluc. Més tard, alguns d’aquests treballs foren utilitzats parcialment en la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana^↑. Amb motiu de la celebració del Congrés Litúrgic de Montserrat el 1915, Clascar, Lluís Carreras^↑ i Josep Tarré^↑ elaboraren l’Eucologi, selecció i traducció del Missal llatí, que va editar-se com a publicació oficial del Congrés. Els anys següents Clascar publicà un conjunt de traduccions de llibres litúrgics i de pietat, que donaren un gran impuls al moviment de renovació litúrgica. Així mateix, amb finalitats litúrgiques, i gràcies als seus coneixements de música, catalanitzà diverses peces de Bach. [Joan Naspleda]