Jordi Bruguera i Talleda (Barcelona, 1926-2010). Filòleg. Fou monjo del Monestir de Montserrat (amb el nom de Justí M.) fins al 1986, que es va secularitzar, i director de les Publicacions de l’Abadia (1954-1961). Estudià filologia romànica a la universitat de Munic i filologia catalana a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1989 amb una tesi sobre El llibre dels fets de Jaume I. També obtingué el títol de periodista el 1974. Des del 1976 fins al 1995 fou professor i cap del departament de llengua i cultura catalanes a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona. És autor d’estudis sobre la influència de l’occità en la llengua catalana i de nombrosos treballs sobre història de la llengua i lexicologia, com Història del lèxic català (1985), Diccionari ortogràfic i de pronuncia (1990), Diccionari etimològic (1996), Diccionari de dubtes i dificultats del català(2000) o Diccionari de la formació de mots (2006). Així mateix, adaptà al català modern les Homilies d’Organyà (1989). Fou el director literari de l’edició popular de la Bíblia de Montserrat (1957-1970) i hi traduí diversos llibres: el Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Reis, Paralipòmens, Eclesiastès, els Evangelis, els Fets dels Apòstols, les cartes de sant Pau i els Salms (aquest darrer amb Guiu M. Camps^↑ i Pius M. Tragan^↑); traslladà, a més, l’Eclesiàstic de la Bíblia de Montserrat. Escriví diversos textos sobre els criteris de les traduccions dels llibres bíblics i litúrgics al català, en què propugnava un compromís ineludible entre la fidelitat literal (pròpia de l’exegeta) i el gust estilístic (pròpia de l’escriptor), un compromís equidistant tant “d’un excessiu tribut a preciosismes literaris, com d’una excessiva concessió a un presumpte únic llenguatge col·loquial”. [Joan Naspleda]