per Pau Sabaté Sabaté

L’art de la traducció, sempre delicat, s’hi torna encara més quan el que es tradueix és poesia. No és només que els mots hi vibrin amb més força o que la melodia del riu de la paraula s’hi hagi d’afinar amb més cura: és que allò que s’hi expressa és, al mateix temps, més fort i més fràgil, més contundent i més subtil. Encara més (si se’m perdonen tantes gradacions) quan el que s’hi diu no només reflecteix les emocions d’un individu, poc o molt semblants a les de cadascú de nosaltres, sinó que abraça les vicissituds, els sofriments i les esperances de tot un poble, poc o molt semblant al nostre; sense que això, és clar, anul·li la primera part: la de la commoció, el neguit i l’esperança de qui escriu aquells versos.

Iannis Ritsos es prenia l’escriptura com un ofici, i no ho dic per dir: durant bona part de la seva vida feia jornades laborals de vuit hores dedicades exclusivament a la literatura. El resultat és una producció poètica, teatral (o gairebé) i de traducció que, afegint el talent, el do (o com se n’hagi de dir) a la dedicació, en fa un dels grans autors del segle xx grec. Els darrers anys s’ha sabut que havia estat ben a prop de rebre el Nobel en més d’una ocasió, sense que s’hagi aclarit del tot què va fer que no l’hi donessin mai. La seva militància comunista, diuen alguns, però per aquells mateixos anys el premi va anar a parar a mans de Neruda: massa comunistes seguits? Segurament no ho sabrem mai.

Premis a banda (cal recordar que Kavafis, a parer de molts el més gran poeta neogrec i un dels més grans del seu segle, ni el va ensumar, el Nobel?), la dedicació militant de Ritsos a l’escriptura també va tenir una conseqüència menys desitjable: no tot el que va escriure arriba igual d’amunt, no tot val el mateix, i els poemes de circumstàncies, de pamflet, no hi són escassos. És per això que en el seu cas s’imposa la necessitat del que en altres poetes seria una potineria: la tria, l’antologia fins i tot, dels moments més purament poètics, de tot allò que en els seus versos transcendeix la circumstància pura (sense oblidar-la, però) i ens pot parlar directament, sense megàfons, per portar-nos a aquesta mena d’elevació ritsiana tan característica dels seus millors poemes (no en sé dir d’altra manera; llegiu el principi de Grecitat: és això).

Ritsos va viure la pitjor dècada de la història del seu país amb el mateix compromís ferm amb l’escriptura i amb una admirable fidelitat a si mateix. En donen fe els poemes: la desolació dels primers temps de l’Ocupació, l’eufòria de l’alliberament i la consciència del mèrit partisà, la fortitud en la derrota i el desterrament. La dècada dels anys quaranta, per a Grècia, no només va comportar la Segona Guerra Mundial i l’Ocupació de les potències de l’Eix (que va eliminar físicament, per via directa o indirecta, una desena part de la població del país); també va veure néixer un dels moviments partisans més potents d’Europa. Ritsos ens parla de tot: de l’abaltiment de la derrota i de la voluntat de resistència, malgrat tot, del poble grec, que es manifesta de nou contra aquells nous ocupants com ja s’havia manifestat en les revoltes contra el poder otomà, en la Revolució i en la Guerra d’Independència, amb la seva peculiar barreja, tan interessant per a un poeta com Ritsos, de revolució moderna i de bandolerisme atàvic.

L’expansió torrencial de la llibertat recobrada pren les formes més brillants a Grecitat i a La senyora de les vinyes: hi són enaltides, en l’un, la resistència humil i resignada dels partisans, i, en l’altre, la presència benèfica, pacient i tenaç d’una dona que és Grècia mateixa i que és totes les dones de Grècia que van patir la barbàrie i que es van mantenir dretes, amb armes o sense, per posar-hi fi. L’alliberament, al final, va arribar: el 1944 els soldats del Reich es retiraven de Grècia. A Atenes va ser un 12 d’octubre: ja em perdonareu si jo, que hi he viscut, sí que penso que aquell dia tinc una cosa per celebrar.

L’alegria, però, va durar poc. Els anys que seguiren van veure esclatar la Guerra Civil grega, un dels primers esclats de la Guerra Freda, que va acabar de devastar el país i va comportar la tortura, l’empresonament, el desterrament i, en molts casos, l’execució de molts militants comunistes. Ritsos va ser sotmès a les tres primeres atrocitats i en va sortir amb una certesa: que, per poc que pogués, continuaria les seves jornades laborals de vuit hores de poeta. També en va sortir amb una poètica nova o, més ben dit i més ben escrit, amb la seva nova Poètica: que la seva feina ha de ser humil, sense grandiloqüència, fiable i benèfica com la cassola de terrissa que cou els àpats frugals dels desterrats en una illa remota batuda pel vent. És la reflexió, o més aviat la confessió, de La cassola renegrida, que no m’estaré de dir que és dels poemes que m’agraden més de tots els de l’autor.

He començat parlant de fragilitat i delicadesa. Enlloc de tot el recull no es veu amb tanta claredat, i enlloc no he hagut de parar-hi tant de compte, com als poemes breus que el clouen. Ritsos, enmig de tots els trasbalsos d’aquells anys, va trobar temps per cultivar un gènere que el va acompanyar tota la vida: el del poema de pocs versos, repòs de les grans composicions, dit en un to íntim, de confidència, en què brilla tota la lucidesa d’un instant. Són els Parèntesis, que he de confessar que vaig traduir directament a llapis sobre el llibre original, aprofitant que els marges hi eren generosos, per veure si el meu català i el seu grec podien habitar la mateixa pàgina sense que a mi em caigués la cara de vergonya. Deixo el judici en mans del lector, que és a qui correspon. De moment, ser un dels quatre finalistes del premi Montserrat Franquesa és un honor, per qui el convoca i pel nom que homenatja, que agraeixo enormement al jurat, com agraeixo a l’editor de Saldonar, Francesc Gil Lluch, la confiança i la valentia de publicar un dels poetes més veraços de la literatura grega. Ritsos és precisament això: veraç. La seva obra, la part enorme de la seva obra que val la pena continuar llegint, ens ensenya una cosa que no hauríem d’oblidar: que es pot fer poesia política sense que deixi de ser altíssima poesia. Als temps que vivim, crec que convé especialment que no ens n’oblidem.