Facebook Twitter

El Crist de nou crucificat

Traducció de Joan Sales
Es feia de nit: els ocells nocturns, famolencs, deixaven sentir els seus crits planyívols. En el cel començaven a brillar les primeres estrelles.

«Més valdrà esperar que s’hagi fet més fosc, que els de la vila no em veiessin», pensava en Manòlios, davallant a poc a poc pel corriol tortuós. Al mateix temps, rumiava les paraules que diria perquè la veu de Déu arribés fins al cor de la viuda. «Trucaré a la porta», projectava, «i ella obrirà... Quedarà sorpresa, em farà entrar, tancarà amb clau i forellat...» El pati, com que ja l’havia vist, no se li faria estrany: els clavells, les alfàbregues, el pou... Però ¿a dins? En Manòlios tenia basarda. Es deturà per prendre alè: «Allà dins, hi ha el llit...» —pensà, estremint-se.
Tot era confusió dins la seva ànima. Ja no sabia ni tan sols per què havia baixat de la muntanya en aquella hora, en plena nit, per trucar aquella porta. Ella el veuria envermellir i perdre l’aplom, i se’n riuria. «Així doncs, Manòlios», li diria, «has vingut i no saps per què. ¿No hauràs tingut, tu també un somni? ¿No haurà vingut el dimoni a buscar-te en somnis, Manòlios, o la Verge Maria? O bé tots dos, que de vegades també passa. En fi, has vingut; i per començar, em parlaràs de Déu i del Paradís; després, a poc a poc, sense que ens en adonem i tu ni jo, Manòlios, ens trobarem tots dos ben juntets, ben abraçats... al llit... Tu ets home, ¿oi?, i jo dona; Déu ens ha fet d’aquesta manera. ¿Quina culpa en tenim? ¿Quina culpa, si quan ens trobem l’un vora l’altre ens agafa com un mareig, ens ve una basca i no sabem el que ens fem, i els braços s’obren, i no som més que un?»
En Manòlios sentia que la sang li pujava al cap. Aquestes paraules descarades li foradaven el cervell, les sentia amb tota claredat, com si de debò la viuda les hi estigués dient, i la sentia riure, i atansar-se-li... Respirava el seu alè, perfumat amb màstic d’olor i clau d’espècies. De la brusa espitregada pujava una sentor calenta, de cos de dona, de suor i nou moscada...
Se sentí fatigat, li fallaven els genolls; es deixà caure.
«¿Qui ha parlat dins meu?», es preguntava esglaiat; «¿qui ha rigut? ¿De qui era aquest genoll que m’ha tocat i m’ha fet enretirar els meus?» En veritat, havia sentit aquelles paraules i aquelles rialles de la viuda, i encara se sentia impregnat de la seva olor.
—¡Déu meu, ajuda’m! —clamà, amb els ulls al cel.
Però aquella nit el cel semblava altíssim, molt lluny de l’home. Mut i indiferent, ni amic ni enemic. Estava esglaiat. Les estrelles el miraven; el cor se li glaà. Algunes vegades, durant les nits crues de l’hivern, havia vist, al voltant de l’orri, entre les branques nevades, els ulls del llop, immòbils, groguencs, feréstecs; ¡ara li semblaven com els ulls d’un llop, aquelles estrelles!
El record de la viuda li corria ara per la sang a glops rítmics, espès com una mel. Davant la fredor i l’hostilitat del món, ara allò era un consol calent i ara ella ja no reia... ni plorava, li deia coses dolces i manyagues a cau d’orella, com el parrupeig d’una tórtora agraïda...
Es tapà les orelles per no sentir-la; el cap li brunzia; les venes del coll se li inflaven. Sentia al mateix temps que li pujava un foc a la sang. Els polsos li bategaven amb fúria, les parpelles li pesaven i una coïssor li resseguia la cara. Com si milers de formigues li punxessin les galtes, la barba, el front; com mil minúscules bestioles que li clavessin les dents per devorar-los.
Nikos Kazantzakis, El Crist de nou crucificat. Barcelona: Club Editor, 1959.
Nikos Kazantzakis
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: