Facebook Twitter

Manuel Carbonell

Visat núm. 31
(abril 2021)
Articulista i traductor. Llicenciat en filosofia i en filologia romànica per la Universitat Autònoma de Barcelona i catedràtic de llengua catalana de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona.
Ha editat diverses obres de J. V. Foix i n’ha publicat estudis i comentaris: L’obra en vers de J. V. Foix (1991), Entorn d’un poema (oblidat?) de J. V. Foix (1992), Cinc rutes literàries (1993) i la presentació de l’exposició dels Poemes de pedra de J. V. Foix (2007). També de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, n’ha resseguit tres aspectes: l’estructura d’Imitació del foc (1977), l’ombra de Nietzsche en el poema El captiu (2006), la construcció del sonet “A una dama que es pentinava rere una reixa...” (2014). El 1984 tingué cura de l’edició d’Art i literatura, del filòsof i crític literari Walter Benjamin, llibre que conté el cèlebre assaig “La tasca del traductor”; ja seleccionat i traduït per Antoni Pous el 1968, fou un projecte editorial que no reeixí fins molts anys després, de primer amb l’edició a Reduccions de “La tasca del traductor” (abril 1978) i, després, amb la publicació del volum.

L’activitat en el camp de la traducció literària, l’ha practicada primer de l’anglès i l’italià, i després de l’alemany. La inicià el 1968 amb la novel·la d’Anaïs Nin Una espia a la casa de l’amor i amb una de les obres més influents dels moviments estudiantils del 1968, L’home unidimensional de Herbert Marcuse. D’aquest mateix any són La noia de Bube, de Carlo Casola,i Darrere la porta, de Giorgio Bassani, que sofrí algunes supressions per la censura imperant encara. Tres anys després, el 1971, publicà, en traducció indirecta de l’italià, una obra del filòsof marxista txec i membre destacat de l’anomenada Primavera de Praga, Karel Kosík, La nostra crisi actual. Considerant que una forma de contrarestar la sucursalitzadora hegemonia lingüisticocultural exercida històricament sobre el català era reprendre la tradició, estroncada pel franquisme, de connectar amb literatures poderoses i no gaire pròximes, cercà aquest contrapès en la solidesa de la cultura alemanya. El 1979, traduí de Novalis, Els deixebles a Saïs, i de H. von Kleist, La mendicant de Locarno. Darrerament, el 2019, ha publicat en català les versions que J. W. von Goethe féu de poesia persa amb el títol de Divan occidental-oriental.

Heidegger, Hölderlin i Nietzsche han estat els autors que, per raons diferents, l’han interessat principalment. Del primer, el 1977 i el 1983, en publicà fragments representatius del seu pensament i del seu estil, un estil que l’ha convertit en un fenomen literari de primer ordre. Més tard, el 1989, per a la col·lecció que dirigia el seu professor de filosofia Pere Lluís Font, “Textos Filosòfics”, rebé l’encàrrec de traduir-ne una selecció dels assaigs més importants, apareguts amb el títol de Fites. El 2005 en versionà Parmènides, les lliçons que el filòsof impartí a la universitat de Freiburg el curs 1942-1943, veritable punt d’inflexió del seu pensament. Arran d’aquesta obra, aquest mateix any, el 2005, n’extragué l’especial lectura que el filòsof fa d’alguns poetes, en aquest cas de Rilke, amb el títol de Rilke pensat per Heidegger.

El 1983 publicà Així parlà Zaratustra, de Friedrich Nietzsche, dins la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal”. L’atenció per a aquest pensador, després de publicar-ne el recull Poesies el 1999, el dugué a fer una nova versió del Zaratustra el 2007, a traduir El naixement de la tragèdia el 2012, i a tenir enllestit el text complet del Crepuscle dels ídols el 2021.

L’atracció per l’obra de Hölderlin, l’ha manifestada amb la publicació dels Himnes (1981), que rebé el Premi de la Crítica; els Poemes de l'entenebriment (1996), amb un estudi de Roman Jakobson sobre el darrer poema “Vista”; l’assaig en què exposa la seva teoria poètica i el mètode per al quefer creatiu marcat per l’harmonia d’oposicions fonamentals, Principis per a la consecució poètica (2014); l’Esbós d’un himne a la Madonna (2017), precedit d’unes remarques introductòries; les Notes a un fragment de Patmos, amb el títol de La terra no sotmesa (2018); i darrerament, el comentari sobre les dificultats de traduir uns versos també de Patmos, amb el títol de La llum del llamp (2021).

Arran de les traduccions, ha tingut ocasió de teoritzar sobre aquesta tasca. Davant la clàssica disjuntiva del traductor, “o doblegar-se a les característiques del text original o doblegar-les a les peculiaritats de la pròpia llengua”, defensa el perfil de qui “se sotmet a l’autoritat de l’obra a traduir”, perquè d’aquesta manera la traducció “no és un traduir l’obra, sinó que és un traduir-se a l’obra”. Per a ell, reescriure en català Hölderlin i Heidegger l’ha obligat a traduir-se a la traduïda llengua de tots dos, atès que aquests autors “desborden el marc normativitzat de la pròpia llengua” i així “eixamplen les fronteres de l’alemany”. Principalment veu la traducció literària com un dels recursos per frenar la pressió de diglossitzar el català, pressió que impedeix l’accés directe i no mediatitzat a obres que poden compensar i revertir una lenta i tenaç política de minorització, prescindibilització i, finalment, liquidació.


Con el soporte de: