Facebook Twitter

L'oneiropompe

Leonor Fini

A l’Oneiropompe no li agradava d’estar tancat a la panera. Gratava i rondinava. El tren arribà a l’hora. Jo em trobava em un d’aquells compartiments antics, tot de vellut i caoba. Vaig asseure’m al costat de la finestra, prop d’un home calb que fullejava uns papers roses; em crida l’atenció un oficial amagat darrere el seu diari, de qui no veia sinó les mans peludes d’ungles brillants. Davant meu hi havia una dona d’edat imprecisa, cabells rossos i arrissats, vestida amb un jersei violeta. Vaig obrir la panera, i el gat s’aixecà, ràpidament, per anar a ajeure’s prop d’aquella dona, que el mira amb curiositat. Ella pronuncià, amb un to de cansaladera « És enorme! Quina bona peça! » El gat canvià de lloc, per tornar a prop meu, observant lentament les altres persones. El tren arrencà mentre la dona de violeta s’havia posat a llegir, en una llengua de caràcters que m’eren desconeguts. Durant un instant, s’enretirà les ulleres per fregar-se els ulls, i se les tornà a posar per reprendre la lectura al mateix temps que es treia de la boca una pròtesi dental que col·locà vora seu, sobre la banqueta de vellut. El gat saltà, ensumà l’aparell llis, rosa salmó, hi bufà al damunt per ensumar-lo de nou i, per acabar, el llepà amb un cop de llengua ràpid. La dona, tranquil·lament, s’apoderà de la seva dentadura i sense eixugar-la se la tornà a ficar a la boca. Aquest gest em fou molt simpàtic. Tot continuant la lectura, amb una mà lliure, es posà a gratar el clatell i el llom del gat. Ell rumrumejava amb un soroll més intens que el del tren. L’oficial abaixà el diari, observà el gat. Vaig començar a sentir-me inquiet. La dona havia deixat el llibre i, aixecant la mà dreta, es ficà un dit al nas i en tragué burilles seques. M’agafà por que no taqués el gat amb aquell porqueria! Però no: s’eixugava el dit a la part de baix de la banqueta, indret disponible per a totes les brutícies (em va venir a la memòria d’haver trobat copròlits d’aquesta mena en el vellut, en una llotja de l’òpera). Ella s’aixecà de cop, alta i ossuda, saltà amb una gambada els peus de dos senyors, que replegaren les cames vivament, i se n’anà cap al passadís. A penes va haver sortit que l’oficial assenyalà amb el dit el gat que s’havia endormiscat, i declarà: « I doncs, ara es viatja amb animals es veu! » Per a ell, no hi podia haver cap mena de dubte que aquell gat esplèndid pertanyia a la dona Continuà vituperant, enumerant els inconvenients que hi ha de viatjar en promiscuïtat amb les bèsties.
De cop amb una veu carregada d’odi, xisclà: «Quan em trobo sol amb un gat, heus ací el que li faig!» Amb una mà, atrapà l’animal per la pell de l’esquena, i el sacsejà violentament. Amb l’altra mà, li feia girar la cua com si fos una manovella. El gat cridà. Jo, tremolant, no podia articular cap so. D’un salt, em vaig llançar sobre l’oficial i el vaig començar a maltractar. « Ara li toca a vostè! », vaig dir. Ell tronà al seu lloc i pronuncià en veu baixa: « No sabia pas que fos seu » .

Fini, Leonor. L'Oneiropompe. Barcelona: Edicions l’Eixample, 1992, pàgina 53.


Translated by Maria-Mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal
Fragments
El tret de gràcia - Marguerite Yourcenar
L'oneiropompe - Leonor Fini
Poema de la fi (rus) - Marina Tsvetàieva
Qualsevol ho entendria (rus) - Anna Akhmàtova
Rèquiem (rus) - Anna Akhmàtova
Bibliografia
Search for translators
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
With the support of: