Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Albert Nolla > La nit de l’oracle

La nit de l’oracle

Paul Auster

Havia estat molt temps malalt. Quan va arribar el dia de sortir de l’hospital, amb prou feines sabia com caminar i gairebé no em recordava de qui era. Faci un esforç, em va dir el metge, i d’aquí a tres o quatre mesos ja s’haurà recuperat del tot. No el vaig creure, però de totes maneres vaig seguir el seu consell. M’havien donat per mort, i ara que havia frustrat les seves prediccions i misteriosament no m’havia mort, ¿què podia fer sinó viure com si m’estigués esperant una vida futura?

Vaig començar amb sortides curtes, fins a no més d’un carrer o dos del meu pis i tornar. Només tenia trenta-quatre anys, però a efectes pràctics la malaltia m’havia convertit en un vell —en un d’aquells iaios amb paràlisi que arrosseguen els peus i que no poden fer un pas sense abans mirar quin peu és el dret i quin l’esquerre. Fins i tot al pas lent a què podia anar llavors, caminar em produïa una lleugeresa etèria i estranya al cap, un campi qui pugui de senyals barrejats i cables mentals creuats. El món saltava i rodava davant els meus ulls, sinuós com els reflexos en un mirall ondulat, i sempre que intentava mirar només una cosa, aïllar un sol objecte de l’allau de colors que s’arremolinaven —un mocador blau embolicat al cap d’una dona, per exemple, o el llum posterior, de color vermell, d’una camioneta que passava pel carrer—, es descomponia i es dissolia a l’instant, desapareixent com una gota de colorant en un got d’aigua. Tot vibrava i es movia, sortia disparat en totes direccions, i durant les primeres setmanes em costava saber on s’acabava el meu cos i on començava la resta del món. Topava amb les parets i amb els cubells d’escombraries, m’embolicava amb les corretges dels gossos i amb els bocins de paper que volaven, ensopegava a les voreres més llises. Havia viscut tota la vida a Nova York, però ja no entenia els carrers ni la gentada, i cada cop que sortia per fer una d’aquelles petites excursions, em sentia com un home perdut en una ciutat estranya.

Aquell any l’estiu va arribar aviat. Al final de la primera setmana de juny, ja feia un temps xafogós, opressiu, estantís: un dia rere l’altre de cels tòrpids i verdosos; l’aire embussat de fums i gasos; l’escalfor sortia de cada maó i cada bloc de ciment. Tot i així, vaig perseverar, obligant-me a baixar les escales i a sortir al carrer cada matí, i a mesura que la confusió que tenia al cap es va aclarir i lentament vaig recuperar la força, vaig poder allargar les passejades fins a alguns dels racons més llunyans del barri. Deu minuts es van convertir en vint; una hora es va convertir en dues; dues hores es van convertir en tres. Respirant amb dificultat i amb la pell permanentment amarada de suor, anava sense rumb com un espectador en el somni d’una altra persona, mirant com el món avançava penosament i meravellant-me que jo hagués estat com la gent que m’envoltava: sempre amb presses, sempre de pas cap a un altre lloc, sempre tard, sempre fent mans i mànigues per enllestir mil coses més abans que es pongués el sol. Ja no estava preparat per seguir aquell joc. Era un article defectuós, un cúmul de parts que fallaven i de misteris neurològics, i aquell deliri per comprar i gastar em deixava indiferent. Per prendre-m’ho amb humor, vaig començar a fumar altre cop, i matava les tardes en cafès que tinguessin aire condicionat, demanant llimonades i entrepans de formatge a la planxa mentre parava l’orella per sentir les converses dels altres i llegia tots els articles de tres diaris diferents. El temps va anar passant.

El matí en qüestió —el 18 de setembre del 1982—, vaig sortir de casa entre dos quarts de deu i les deu. La meva dona i jo vivíem a la part de Cobble Hill de Brooklyn, a mig camí entre Brooklyn Heights i Carroll Gardens. Normalment anava a passejar cap al nord, però aquell matí em vaig dirigir cap al sud. En arribar a Court Street, vaig girar a la dreta i vaig caminar durant sis o set carrers més. El cel tenia color de ciment: uns núvols grisos, un aire gris, un plugim gris arrossegat per grises ràfegues de vent. Sempre he tingut una certa debilitat per aquesta mena de temps, i estava content amb aquella foscor, no em sabia gens de greu haver deixat enrere la canícula. Quan feia uns deu minuts que caminava, a mig camí entre Carroll i President, vaig veure una papereria a l’altra banda del carrer. Estava ataquinada entre un sabater i una botiga de queviures oberta les 24 hores, i era l’única façana llampant en una filera d’edificis vulgars i atrotinats. Vaig suposar que no feia gaire que hi era, però malgrat la novetat, i malgrat l’enginyós aparador (torres de retoladors, de llapis i de regles representant els edificis de Nova York retallats contra l’horitzó), el Paper Palace semblava massa petit per contenir res d’interessant. Si vaig decidir travessar el carrer i entrar-hi, devia ser perquè secretament volia començar a treballar altre cop —sense saber-ho, sense ser conscient de les ganes que s’havien anat acumulant dins meu. Des que havia sortit de l’hospital, al maig, no havia escrit res —ni una frase, ni una paraula— i no havia sentit el més mínim desig de fer-ho. Ara, després de quatre mesos d’apatia i de silenci, de sobte se’m va ficar al cap que m’havia de proveir de nous articles per escriure: bolígrafs i llapis nous, una llibreta nova, gomes i cartutxos de tinta nous, carpetes i blocs de notes nous, de tot nou.

Paul Auster, La nit de l’oracle, Traducció d'Albert Nolla. Barcelona: Edicions 62, 2004.
Traduït per Albert Nolla
Amb el suport de: