Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Mira i Casterà, Joan Francesc
Mira i Casterà, Joan Francesc (València, 1939). Assagista, narrador i antropòleg. Llicenciat en filosofia per la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en filosofia i lletres per la Universitat de València (1971), on exercí de professor de grec des del 1983 fins al 1991. Després impartí classes a la Universitat Jaume I de Castelló. Els anys setanta col·laborà al Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona. El curs 1978-1979 fou professor visitant de la Universitat de Princeton. El seu vessant d’estudiós de l’antropologia social i cultural ha donat lloc a un bon grapat d’estudis assagístics, entre els quals destaquen Els valencians i la terra (1978), Crítica d’una nació pura (1984), Sobre la nació dels valencians (1997) o En un món fet de nacions (i altres textos i papers) (2008). Ha editat els quatre volums de Temes d’etnografia valenciana (1983-1991). És autor de les novel·les El bou de foc (1974) Viatge al final del fred (1984), Els treballs perduts (1989), Borja papa (1996, traduïda per ell mateix al castellà l’any següent), Purgatori(2003) i El professor d’història (2008), entre d’altres. Pel que fa a les traduccions, podem distingir dues fases: una primera, al principi dels setanta, formada per traduccions filosòfiques com Concepte d’ideologia, de George Lichtheim, o Sociologia i psicologia, de Theodor Adorno, totes dues integrades dins de la col·lecció “Quaderns 3 i 4”, de la qual revisà molts títols; i una segona fase, iniciada al final de la dècada dels vuitanta, caracteritzada sobretot per un domini de la traducció literària, complementada amb el gruixut volum de Robert I. Burns, El regne croat de València, o la biografia de Lucrècia Borja escrita per Maria Bellonci, anotada pel mateix Mira. La seva activitat com a traductor literari se centra en obres d’autors italians, com Erri De Luca (Pedres de volcà), Antonio Tabucchi (Nocturn a l’Índia), i tres novel·les de Francesca Duranti (Efectes personals, El germanista i Final feliç). A l’entrada del mil·lenni, gairebé set-cents anys després que el Dant l’escrivís, traduí, segons les seves paraules, “una de les quatre o cinc obres bàsiques de la literatura occidental” i “una de les creacions escrites més altes de l’esperit humà”: la Divina Comèdia. Cada cant va acompanyat d’algunes notes i d’una petita introducció que en glossa “el contingut ‘ideològic’, al·legòric i narratiu”. En la presentació reflexiona al voltant de la traducció poètica, alhora que de passada explicita que se serveix d’“un català matisadament valencià”. D’una banda, delibera sobre algunes solucions de les versions contemporànies, tot qüestionant-ne el transvasament de l’“esplèndida narració” que és el poema, i, de l’altra, explicita que una de les seves normes ha estat mantenir l’esquema estròfic amb el decasíl·lab català, tenint en compte que no tenia “la pretensió de compondre catorze mil decasíl·labs de ritme rigorós i perfecte”. Afegeix que l’únic luxe que s’ha permès ha estat “rematar cada cant-els quatre versos finals- amb un intent de rimes més o menys reeixides, a fi de mantenir o reproduir, com un tast, aquestes mostres del gust del text original”. Aquesta traducció va merèixer, el 2001, el premi Crítica Serra d’Or, el Premi Nacional de traducció atorgat pel Ministeri de Cultura i la Medalla d’Or de la ciutat de Florència. Amb uns plantejaments i objectius similars (“fer llegir aquesta obra extraordinària als qui altrament no la llegirien mai, i fer-la llegir d’una altra manera als qui potser l’han llegida a trossos”), el 2004 traduí del grec els Evangelis, talment com si es tractés, només, d’una obra literària, “no doctrinal ni dogmàtica” (en publicà la versió castellana el 2006). El 2008 també ha traslladat del grec Contra els galileus, de l’emperador romà Flavius Claudius Julianus, la seva principal obra redactada l’hivern del 362-363. Perduda completa probablement pels decrets de Justinià, se’n conservà el cos principal gràcies a la reproducció de Ciril, patriarca d’Alexandria i pare de l’Església, de la primeria del segle v. En la introducció explica que la seva versió, en la línia de les anteriors, “pretén reproduir amb rigor el sentit i el contingut del text original i conservar-ne alhora, fins on és possible, el to i l’expressivitat; però també que el resultat final no tinga un aire massa distant i estrany per al lector actual”. [Josep Roderic Guzmán i Pitarch]
ADORNO, Theodor. Sociologia i psicologia. València: Edicions 3 i 4, 1972.
LICHTHEIM, George. Concepte d’ideologia. València: Edicions 3 i 4, 1972.
DURANTI, Francesca. Efectes personals. València: Eliseu Climent, 1989.
DURANTI, Francesca. El germanista. València: Eliseu Climent, 1989.
DURANTI, Francesca. Final feliç. València: Eliseu Climent, 1990.
BELLONCI, Maria. Lucrècia Borja. València: Eliseu Climent, 1992.
TABUCCHI, Antonio. Nocturn a l’Índia. Alzira: Bromera, 1992.
BURNS, Robert Ignatius. El regne croat de València. Un país de frontera al segle XIII. València: Eliseu Climent, 1993.
DE LUCA, Erri. Pedres de volcà. València: Eliseu Climent, 1993.
ALIGHIERI, Dante. Divina comèdia. Barcelona: Proa, 2000.
SIMON, Claude. El tramvia. Alzira: Bromera, 2002.
Evangelis. Barcelona: Proa, 2004.
JULIÀ EMPERADOR, dit l’Apòstata. Contra els galileus. València: PUV, 2008.
“La traducció de la Commedia de Dante”. A: X Seminari sobre la traducció a Catalunya. Barcelona: AELC, 2002, p. 29-33.
GIROLAMO, Constanzo di. “La Divina Comèdia en català”. L’Espill 7 (primavera 2001), p. 131-140.
PÒRTULAS, Jaume. “Com en un mirall”. Quaderns. Revista de Traducció 13 (2006), p. 193-201.
Amb el suport de: