Andreu Febrer (Vic, 1370/1375 – Barcelona?, 1440/1444). Poeta i traductor. Nascut en el si d’una família de la menestralia de Vic, va entrar de molt jove a l’escrivania reial de Joan I (1393); també amb el càrrec d’escrivà va servir el rei Martí I i, després, el seu fill Martí de Sicília com a cambrer (1407). Durant l’interregne (1410-1413) va pertànyer a la cort de la reina viuda Violant de Bar, a qui va servir com a diplomàtic i procurador, i des de 1417 se’l documenta vinculat a Alfons IV, a partir de 1419 com a algutzir i cavallerís del rei a Sicília; al mateix temps, ostentava el càrrec de castellà del castell d’Ursini, a Catània. Al llarg de la seva vida va prendre part en diverses expedicions militars al nord d’Àfrica (1398) i a les illes de Còrsega i Sardenya (1420, en aquest cas acompanyant altres poetes-cavallers al servei del rei Alfons, com Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March), i va exercir missions diplomàtiques al servei dels reis Martí i Alfons. Es conserven quinze poesies líriques de Febrer, escrites la dècada de 1390. Llevat de dues cançons de croada relacionades amb l’expedició de 1398 i de dos poemes d’elogi cortesà de dames i reines, la seva producció lírica és de tema amorós, amb un previsible entroncament directe amb la tradició trobadoresca i, alhora, amb novetats formals i temàtiques derivades de la influència de la lírica francesa del segle xiv i els seus gèneres de forma fixa. L’altra activitat literària coneguda de Febrer és la traducció de la Commedia de Dante Alighieri, acabada, segons que consta en l’únic manuscrit que es conserva, l’any 1429 a Barcelona. Per l’al·lusió que s’hi fa al seu ofici d’algutzir reial i pel qualificatiu de “victoriós” atribuït al rei Alfons, es pot deduir que la traducció li anava destinada (ho podria confirmar, si mai reapareix, un luxós manuscrit perdut el segle xix). L’ambició d’aquesta versió és doble: d’una banda, el projecte mateix de traduir el text; de l’altra, el fet de fer-ho en vers, seguint la mètrica i l’esquema de rimes de l’original dantesc. Febrer és el primer a traslladar la Commedia en vers, atès que les dues traduccions anteriors (la llatina de Giovanni da Serravalle i la castellana d’Enric de Villena) són en prosa. Aquesta circumstància ja devia contribuir a la fama de l’obra al segle xv; si més no, a mitjan segle el marquès de Santillana se’n feia ressò: “algunos afirman haya traído el Dante de lengua florentina en catalán, no menguando punto en la orden del metrificar e consonar”. Aquesta tria estava condicionada per l’admiració per una auctoritas alhora literària i doctrinal, factor que determina també l’aproximació del torsimany al text. La traducció és presidida pel literalisme i per l’objectiu de traslladar verbum verbo l’original, amb la mateixa reverència amb què els traductors medievals s’aproximaven als textos llatins clàssics o escolàstics. Això explica, per exemple, un ús lingüístic flexible, que afegeix a la morfologia i al lèxic catalans nombrosos elements occitans (altrament propis de la llengua poètica de l’època), alguns de francesos i molts italianismes formals i semàntics derivats sovint del calc o la transliteració de l’original. Calcs i italianismes no són el resultat de la insuficiència del traductor o de la constricció formal que s’imposa, sinó una conseqüència extrema del marc teòric adoptat, d’adhesió fidel i admirativa a la paraula dantesca; cosa que, d’altra banda, aconsegueix de resoldre fluidament tant per la proximitat entre les llengües com pel seu domini dels recursos lingüístics i poètics, com demostren les manipulacions a què sotmet el text, sense desvirtuar-ne el sentit, per tal de mantenir l’esquema de rimes. Segles enllà, i després d’una tasca de documentació considerable, Maria Àngels Anglada^↑ va convertir Andreu Febrer en protagonista de la novel·la L’agent del rei (1991). [Josep Pujol]