Facebook Twitter

Jordi Teixidor

Visat núm. 31
(abril 2021)
por Ramon Aran Vilà
Jordi Teixidor Martínez (1939-2011) ocupa un lloc singular en la història del teatre català contemporani. En essència, es deu a ell, i al compositor Carles Berga, que el teatre independent constatés que podia tenir un rendiment comercial a l’alçada de les millors estrenes professionals.
El retaule del flautista, estrenat prèviament a l’Aliança del Poblenou el 1970, va encadenar més de 1.000 representacions seguides en el muntatge que en van oferir al Capsa membres de la companyia de Pau Garsaball, el Grup de Teatre Independent i El Camaleó, a partir del 1971. Capdavanter dels dramaturgs de la generació Sagarra, Teixidor va consolidar el model brechtià en l’escena catalana –amb el precedent il·lustre dels muntatges de l’Escola Adrià Gual i les obres de Maria Aurèlia Capmany– amb la trilogia que configurava El retaule del flautista, La jungla sentimental (1975) i Dispara, Flanaghan! (1976), un conjunt de peces que analitzaven els condicionants estructurals de les desigualtats, en forma de paràbola i de paròdia de gèneres populars, en part per superar la censura.

Jordi Teixidor es va formar a redós del grup de teatre popular El Camaleó, que va recórrer les barriades barcelonines amb muntatges en castellà o bilingües –sobretot entre el 1963 i el 1965–  concebuts per reflectir o acostar conflictes del moment al públic que habitualment no anava als teatres cèntrics. Teixidor hi fa de tot: principalment escenografies, aprofitant la formació com a pintor, però també hi actua, dirigeix i, a partir d’un cert moment, s’aboca a l’escriptura de peces breus, majoritàriament en castellà, que eren integrades en programes amb una oferta múltiple. D’aquest període daten L’auca del senyor Llovet, El flautista (la primera versió d’El retaule), Un féretro para Arturo o Feliciano o la vida de un pobretón, per citar-ne algunes de les conegudes. Entre el 1964 i el 1965, arran de la participació en el muntatge de La batalla del Verdún, de José M. Rodríguez Méndez, els elencs d’El Camaleó i del grup La Pipironda, liderada per Àngel Carmona, comencen un transvasament que els desdibuixa com a grups clarament delimitats. D’aleshores ençà, El Camaleó segueix oferint representacions, algunes amb una certa repercussió, com la dramatúrgia de Teixidor i Jordi Bayona Tot això de Vietnam (1967), a partir de reportatges periodístics sobre la gran guerra de la dècada.

És el 1965 quan Teixidor decideix escriure definitivament en català. Sense formació universitària i havent viscut a França des dels tres anys fins al 1950, amb els seus pares, que s'hi havien exiliat, és natural, i compartible amb molts altres escriptors de la seva generació, que se sentís més segur en les llengües en què havia estat escolaritzat. Per fer el canvi, es planteja la traducció d’El senyor Puntila i el seu criat Matti, de Bertolt Brecht, un autor que reverencia i mira de seguir en les seves obres, d’ascendència gradualment brechtiana. El 1966 es presenta al premi Josep M. de Sagarra amb una obra avui perduda: Sant Joan Baptista. El 1968 guanya el premi amb la versió llarga i en català d’El flautista: el celebèrrim El retaule del flautista. La primera obra que se li publica, però, és en castellà: Un féretro para Arturo, dins de la revista Yorick (1969). El 1971, amb altres elements d’El Camaleó com Jaume Melendres, escriu El rebombori, una obra de caire històric al voltant d’una revolta popular barcelonina dels temps de la Revolució Francesa: aquesta peça serà reelaborada per Teixidor el 1977 amb el títol de Rebombori 2, oferta en el marc del Congrés de Cultura Catalana i en el festival Grec.

Amb l’enorme èxit d’El retaule del flautista, Teixidor es proposa –i en bona mesura ho aconsegueix– la professionalització com a home de teatre. Refà L’auca del senyor Llovet (1969) i la presenta primer al premi Ciutat de Palma, que queda desert, i després al premi Reus de Teatre (1970), on queda finalista. Ventura Pons l’estrena professionalment el 1972 al Teatre Poliorama, sense l’èxit d’El retaule. De fet, El retaule suposarà una cota inassolible per a les següents creacions de Teixidor, que tindran el llast d’unes expectatives que no es pressuposaven a altres dramaturgs coetanis. També el 1972 s’introdueix en el format del cabaret –propi de cafès-teatre com la Cova del Drac– amb un musical, amb la col·laboració altre cop de Carles Berga, titulat Mecano Xou, dirigitper Josep Torrents i amb Carme Sansa de cap de cartell. S’ofereix a la Sala Martin’s i es reposa l’any següent al Teatro Don Juan. Entre el 1972 i el 1975, Teixidor se centra en l’elaboració de les altres dues grans peces del seu repertori brechtià. En primer lloc, La jungla sentimental, que s’havia d’estrenar al Capsa però que es fa finalment a comarques (1975) amb La Roda de Josep A. Codina, que la du posteriorment a la Sala Villarroel. La falta de teatres barcelonins disposats a programar textos d’autors de la generació més polititzada del teatre català implica que Dispara, Flanaghan!, el primer western de l’escena catalana, premiat amb el Ciutat de Granollers 1975, s’estreni a la capital del Vallès Oriental el 1976 per la companyia El Globus, amb un muntatge de Pau Monterde que girarà per Catalunya.

Un cert desinterès del públic habitual dels teatres envers les propostes de creació nascudes en el si del teatre independent, sumada a la falta de gosadia dels empresaris en un moment de crisi –recurrent, d’altra banda– del negoci teatral i a la dissolució d’una bona part dels grups independents, impedeix a Teixidor de comptar amb plataformes estables que permetin connectar els seus textos amb la prova de l’escenari. A això s’hi afegeix la crisi de les poètiques més vinculades al socialisme i l’auge de les creacions col·lectives de dramatúrgies multidisciplinàries (Joglars, els Comediants...). En el període de la Transició, doncs, Teixidor, un autor poc amant del calaix, escriu poc. Per la seva vinculació al PSUC, del qual va arribar a formar part del comitè dirigent, en el període que va des de la campanya del Grec-76 fins al 1983, es dedica intensament a la política i al teatre: com a membre de l’àmbit de Cultura del partit és el principal factòtum de la redacció d’un projecte de llei d’ordenació del teatre que no prospera en el tràmit parlamentari. També participa en la creació de l’espectacle Aula PSUC, per a una vetllada amb la militància (1978).

La reflexió que inicia Teixidor com a creador és la que es faria qualsevol en veure que les seves obres no són acollides. Així, a partir de finals dels setanta, comença a incorporar l’anàlisi de l’individu sota l’influx ideològic del capitalisme. Si abans l’objecte d’estudi eren les grans coordenades sistèmiques, les estructures, ara se sofistica: dissecciona com la maquinària opera en la mentalitat del subjecte –sense caure en el psicologisme– en una societat que manté vívides les desigualtats socials, sota el miratge aparent de mobilitat. Per fer-ho, així com per a El retaule va voler seguir de forma més o menys ortodoxa la doctrina de Brecht, ara prendrà esquemes que li semblin vàlids per a acostar-se al personatge però alhora per subvertir-los: a partir de La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill crearà El drama de les Camèlies o el mal que fa el teatre (Premi Ciutat de Granollers 1980) per exposar la tragèdia de la prostitució, però també –i probablement n’és el tema capital– la catàstrofe de la pèrdua d’identitat.

Abans no reemprengui la creació dramàtica original, es diversificarà en altres disciplines. Així, per exemple, es dedicarà puntualment a la composició de lletres de cançons. Per a La Trinca escriu «Califa», que forma part de l’espectacle musical Mort de gana show (1973). També elabora cançons per a Núria Feliu (El cant del poble, 1977) i Guillermina Motta, per a qui adapta Boris Vian i Anne Sylvestre del francès en discs com Vota Motta (1977) i Una bruixa com les altres (1981). El món del vinil, però, té una derivada amb una participació més directa de Teixidor. Interessat a trobar models de teatre musical popular que poguessin entroncar amb el seu horitzó, adaptarà en disc la vella sarsuela vodevilesca que havia fet famós Josep Santpere: La reina ha relliscat (1977), a partir de l’obra d’Alfons Roure i la música de Josep M. Torrents. Alhora, coordinarà una selecció antològica amb diversos artistes, amb Mary Santpere al capdavant, titulada La comèdia musical catalana (1979). També es dedica amb intensitat al guionatge televisiu per al Circuit Català de TVE, una de les poques tribunes operatives per als escriptors dramàtics. A més d’adaptar peces pròpies com Un fèretre per a l’Artur (1975), La jungla sentimental i Mecanoxou (1976) o El retaule del flautista (1977), també escriu telefilms originals com L’hereu Paituví (1978) Santiago Rusiñol: la vida (1981) i la sèrie Sempre que vulguis (1980), a més de l’adaptació de la novel·la Perduts al pàrquing (1980), de Víctor Mora, i de la participació en el dramàtic de Maquillatge (1976), de Jaume Melendres. És a TVE on estrena de forma absoluta –i única– El drama de les Camèlies (1983), en un telefilm de Roger Justafrè.

Els nous camins reclamen canemassos alternatius i Teixidor s’acosta als conflictes individuals i sentimentals, sempre amb una òptica deutora del materialisme històric. Per al Col·lectiu Ignasi Iglésias, elabora la dramatúrgia d’El mentider (1980), de Carlo Goldoni, mentre que per a La Sínia, la companyia germana de La Roda de Codina, combina la confecció de guions per a públics que basculen entre l’adolescència i l’adultesa. Així, adapta textos d’Espriu a El laberint grotesc (1979), de Vallmitjana –d’una forma tan lliure que es podria entendre com una obra de creació total– a Rují (1981) i inicia la traducció o adaptació dels tipus de Goldoni amb Mirandolina (1982) i L’autèntic amic (1985). En l’entremig, el 1982 esdevé professor de dramatúrgia i direcció a l’Institut del Teatre, cosa que li redobla l’interès –amb l’afegit de l’ofici– per la tradició dramàtica occidental. És per a un grup d’alumnes de l’Institut del Teatre que adapta El joc de l’amor i de l’atzar (1986), de Pierre de Marivaux, que suposa el primer muntatge liderat per Calixto Bieito.

L’escriptura pròpia es desencadenava cap a formes dramàtiques cada vegada més properes a la tragèdia, prenent-ne fins i tot els arquetips: Èdip rei sobrevola tant la domèstica David, rei com la farsa pitarresca de La ceba, amb les quals obté els premis Ignasi Iglésias 1985 i l’Eduard Escalante de València 1987, respectivament. Els seus textos, de fet, seran premiats dues vegades més amb l’Ignasi Iglésias, el guardó més prestigiós d’aleshores quant a creació textual: per Residuals (1988) i Magnus (1992). Entre aquestes dues obres, s’ha esdevingut un esvoranc. Així com Residuals experimenta fins al límit amb la poètica fragmentària pròpia de la dissolució postmoderna –la constitueixen dos monòlegs fets a partir de retalls d’antics diàlegs, records i frases inconnexes–, Magnus significa un ritorno all’antico, però actualitzat, a la forma brechtiana que s’havia anat dissolent durant els vuitanta, amb una clara voluntat de bastir una tragèdia contemporània. El fracàs estrepitós de l’estrena de Residuals al Centre Dramàtic del Romea (1990) podria haver-lo impulsar a corregir el rumb. El cert és que en endavant no assolirà estrenar una peça nova, tret de La ceba (1993), amb direcció del crític Joaquim Vilà i Folch amb el grup Triangle Teatre de Cornellà. Encara publicarà un parell d’obres ambicioses: El pati (1992) i Führer (2001), de caire tràgic i històric. No reïx, però, en l’ambició de confegir un corpus que rehabilités el gènere tràgic com a producte homologat d’uns escenaris –els catalans i els occidentals– domesticats per la comicitat. Així, quedaran sense editar i –per suposat– sense estrenar peces com Creont (1990), Laura (1991), finalista del premi Antoni Santos de Sitges 1991, La piranya (1992) i Estat de setge (1995). Alhora, no publicarà sinó en castellà el 2001 la versió refosa el 1990 del telefilm La quimera (1987). En canvi, amb Gerard Vàzquez estrenarà per encàrrec una mena d’auto sacramental sobre el Mil·lenari del Monestir de Sant Cugat: Sota la capa del cel (2003). En paral·lel, escriurà peces breus en volums miscel·lanis: El bisbe de la Seu (1998) i el monòleg Conyo! (2003).

Com a traductor, a més de Goldoni i Marivaux, trasllada del català al castellà Meridians i paral·lels (1971), de Jaume Melendres, i les tires còmiques de Pels segles dels segles...(1971), de Núria Pompeia. Del francès, Els lleons de sorra (1979), de Maurice Yendt, per al grup U de Cuc. De l’italià, tradueix al castellà les Operette morali de Leopardi (1981). En un altre encàrrec de La Sínia, també adaptarà El fantasma de Canterville en Simó de Canterville (1984), amb poc recorregut. Quan el seu germà Ramon s’estableixi com a empresari, adaptarà The Odd Couple, de Neil Simon, partint d’una traducció d’Eulàlia Vidal: La parella singular (1989). Ramon Teixidor, juntament amb Joan Lluís Bozzo, es farà càrrec de muntar de nou El retaule del flautista, aquesta vegada al Condal, amb motiu dels 25 anys de l’estrena al Capsa (1996), sense, però, el mateix èxit que aleshores.

La publicació de la traducció de Teixidor al català de l’adaptació d’Armonía Rodríguez d’El Quixot (2005) tanca una trajectòria literària que també havia tingut una incursió pel gènere narratiu de signe criminal, amb les novel·les Marro (1988) i A.B. Magnus (1995) –que adapta la peça teatral– i les narracions del temps del pistolerisme Cromos (2000), que recorden el pas de Teixidor com a actor pel Layret de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu (1970). Com a docent de l’Institut del Teatre, opta pel mètode analític de l’estructuralisme greimasià, amb assajos com El drama, espectacle i transgressió (1989) i L’estructura del drama clàssic (2002), en què descompon els elements de peces canòniques del repertori que l’havien influït notablement com Èdip rei, de Sòfocles, Romeu i Julieta, de Shakespeare, El joc de l’amor, de Marivaux, i La dama de les Camèlies, de Dumas, i d’altres de menys decisives per a la seva creació, com La mandràgora, de Maquiavel, i Fedra, de Racine. El 2005 dona a conèixer l’eina que li havia servit per versificar en les cançons i a La ceba: el Manual de la rima.

Tot i ser un exponent central de la generació d’autors del tardofranquisme, amb el segell d’El retaule com a garantia, del conjunt de la seva producció només s’han publicat quatre peces en altres llengües. La primera, Un féretro para Arturo (1969), amb traducció de Miguel Alcaraz. El retablo ha tingut una gran circulació editorial i escènica amb una autotraducció de l’autor (1970). En canvi, l’autotraducció de La jungla va quedar encapsulada en la revista Estreno (1979), sense fortuna escènica, i va publicar la de La quimera en una antologia de peces breus (2001). El retaule, que ha estat objecte de múltiples muntatges en català i castellà, a la Península i a Amèrica, també ha parlat en altres idiomes. George E. Wellwarth incorpora The Legend of the Piper en el volum 3 Catalan Dramatists (1976), per bé que prèviament John Fletcher l’havia tractat d’incorporar en la vida escènica del Regne Unit amb una traducció titulada Frame for The Piper. Se n’havia de fer una traducció al francès, com també de La jungla, però es desconeix que s’acabessin endegant. Recentment, Fabrice Corrons l'ha traduïda al francès, amb la col·laboració dels alumnes de català de la Universitat de Tolosa. També es va traspassar El retaule en galaicoportuguès, en traduccions de Rui Lebre (1973) i Agustín Magán (1975), i l’Institut del Teatre en conserva un mecanoscrit d’una traducció alemanya, a càrrec d’Eustati Antonov. El retaule també va conèixer una versió polonesa, avui perduda, de Zofia Szleyen. Teixidor també va fer l’autotraducció al castellà de Dispara, Flanaghan!, ResidualsFührer, però no han estat publicades i només Residuales s’ha ofert públicament, a la Universitat de Màlaga, interpretada per Ramon Teixidor. Aquesta peça, el 2016, va ser adaptada molt fragmentàriament al grec per Styl Rodarelis en el marc del I Festival de Teatro Español celebrat a Atenes.

Comptat i debatut, l’autor d’El retaule encara és avui un semidesconegut: més de la meitat de la seva producció escènica original –comptant-hi les adaptacions lliures de Rují i el Simó– segueix inèdita, alhora que resta al calaix una porció significativa de les seves traduccions, tant d’obra pròpia com d’obra aliena. Un autor de primer rengle, doncs, que segueix en la penombra.

Jordi Teixidor. Copyright Colita, Arxiu Familiar
Buscador de autores
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traducciones de la literatura catalana
Pueden consultar más páginas sobre la literatura catalana en traducción en:
Con el soporte de: