Facebook Twitter
Portada > Traduccions de la literatura catalana > Joan Sales > Ressenyes sobre Joan Sales

Joan Sales: l’editor que ajudava a «parir»

Visat núm. 3
(abril 2007)
per Marta Pasqual
Les primeres experiències de Joan Sales dins del món editorial es remunten als anys de l’exili a Mèxic (1942-1948). En terres americanes, Sales va treballar com a curador de diverses edicions publicades, majoritàriament, per Biblioteca Catalana, editorial fundada per Bartomeu Costa-Amic: L’Atlàntida (1945) i Canigó (1948) de Jacint Verdaguer, La nacionalitat catalana (1947) d’Enric Prat de la Riba, Antologia completa mínima (1947) de Teodor Llorente i la primera edició de Poesies (1947) de Màrius Torres.

Aquests encàrrecs que Costa-Amic va fer a Joan Sales van ser d’una enorme importància perquè van fer possible o, si més no, van accelerar les reflexions de Sales sobre el funcionament del món editorial. L’emergent editor va anar prenent consciència dels diferents mètodes que es podien dur a terme per aconseguir atraure el màxim nombre de possibles lectors, tenint en compte sempre, que la immensa majoria de públic no és erudita. Tot aquest aprenentatge, perfeccionat, també, gràcies a les col·laboracions que va fer per l’editorial Ariel, un cop ja havia tornat a Catalunya, es va veure culminat el 1959, any en què Sales va crear, al costat de Xavier Benguerel i Joan Oliver, la seva pròpia editorial, Club Editor, des de la qual es donarien a conèixer alguns dels noms més importants de la literatura catalana del XX: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, entre d’altres. A partir d’aquest moment, essent ell mateix el director de l’editorial, Sales podrà centrar-se en l’objectiu de «publicar novel·les que fessin lectors». Per aconseguir-ho, Sales considera que caldrà «intervenir» en els originals que decideixi publicar perquè un editor, segons la seva concepció del món editorial, no és un impressor sinó que és algú que prepara un text per ser publicat, tenint en compte que aquest fet sovint suposa haver de corregir, o fins i tot, condensar o modificar l’original. Llengües com l’anglès o l’alemany, per exemple, distingeixen clarament entre editor / publisher, Redakteur/Verleger. El català, per la seva banda, ens informa de l’autèntic significat del terme a partir de l’etimologia. El mateix Sales, en una carta que adreçava a Mercè Rodoreda l’any 1974, hi feia referència. «Editor» prové del llatí «edere», que significa «treure a fora», «donar a llum», cosa que ens duu a acceptar que un editor és, metafòricament, una «llevadora», una persona que ajuda a «parir» obres. Justament, per exemplificar la forta implicació de Sales en cadascuna de les obres que publicava, pot ser útil repassar el procés d’edició d’una novel·la escrita per una llevadora, aquesta vegada, en el sentit literal: Nit de Reis, de Ramona Via. Ramona Via va néixer el 5 d’octubre de 1922 a la localitat de Vilafranca del Penedès. L’any 1936, per tant, quan va esclatar la guerra, tenia només catorze anys. Malauradament, però, d’un dia a l’altre, va haver d’abandonar la infantesa i vestir-se amb l’uniforme blanc d’infermera. Via s’havia d’ocupar de guarir els soldats que arribaven malferits del front. D’aquesta dura vivència, va sortir-ne un dietari que seria el que, uns anys més tard, Joan Sales publicaria al Club dins la col·lecció «El Pi de les Tres Branques». El 22 de juliol de 1964, Via, aleshores una persona totalment anònima, va enviar una carta a Sales, en la qual el felicitava per la seva traducció d’El Crist de nou crucificat i li demanava quins altres llibres havia publicat. Per sorpresa de Via, Sales va respondre i, en aquest punt, va començar una relació epistolar que no s’extingiria fins a la mort de l’editor, el 1983. En una d’aquestes cartes, Via explicava a Sales que «jo potser no en vaig fer, de diari, però sí que —esporàdicament— vaig escriure una mena de memòries. Avui us envio les d’un dia perquè sí». Aquell breu fragment va resultar suficient perquè l’olfacte literari de l’editor considerés que aquelles memòries mereixien ser publicades en forma de novel·la: «Aquesta història absolutament verídica no ha estat portada per ningú a la novel·la. Vostè ho ha de fer, perquè encaixa com anell al dit amb la seva història [...] Faci’m saber si s’anima a dur a terme la feina que li proposo». Ramona Via s’hi va animar. El febrer de 1965 la novel·la embrionària ja tenia títol: Nit de Reis, un títol escollit per Joan Sales i que feia honor a la primera mostra escrita que l’editor havia rebut de l’emergent novel·lista. La història de la redacció d’aquesta novel·la és una mostra bellíssima de treball en equip. Aleshores, Ramona Via, llevadora de professió, era una persona mancada d’experiència en el terreny de l’escriptura literària però, en canvi, com a dona implicada en els problemes del temps que li va tocar viure, tenia una experiència vital per explicar. Sales, per la seva banda, ja era un novel·lista i un editor consagrat; era algú que dominava la llengua però, sobretot, era algú que coneixia els mecanismes que feien que una obra literària funcionés com a tal. El seu criteri el duia a pensar que «l’escriptor s’ha de constituir en testimoni de la veritat» i que «un llibre val per la veritat que ens porta». Per aquest motiu, perquè Ramona Via representava una nova perspectiva de testimoniatge, perquè oferia la mirada ingènua d’una nena, la va animar a escriure sense temors, a posar per escrit tots els seus records. Sales s’encarregaria de la resta: «El que val més d’un llibre és aquella càrrega de vida viscuda que l’autor hi posa, allò que només ell sap. La resta, o sigui el donar-hi una forma externa de llibre amb començament i acabament, és molt secundari; en això jo l’ajudaré, ja que és un treball purament extern i mecànic. Vostè posi-hi els records, totes les seves experiències, tota la tristesa infinita d’aquella "nit de Reis" de 1939 —i no es preocupi absolutament de res més [...] Jo faré una primera lectura del seu diari i a mesura que ho aniré llegint m’aniré apuntant totes les observacions que em suggereixi. Li tornaré l’original amb aquestes observacions; és a dir, indicant-li allò que a parer meu hi falta, o hi sobra, o queda fosc, o poc travat, etc. Sobre aquestes observacions meves vostè farà una segona redacció, que molt probablement ja serà la definitiva». Aquest breu fragment reproduït és un testimoni preciós del procés de gestació de Nit de Reis, una novel·la en forma de dietari que va sortir al mercat el març de 1966. Tal i com es desprèn del subtítol, Diari d’una infermera de 14 anys (del setembre de 1938 al juny de 1939), la novel·la fingeix haver estat escrita per una infermera de catorze anys durant la Guerra Civil però, en realitat, va ser sotmesa a una acurada revisió, a un procés de reescriptura que es va estendre, tal i com demostra la correspondència, durant tot un any i que es va produir, sempre, sota la mirada atenta de Joan Sales. L’editor pot suggerir idees, proposar títols, introduir modificacions per obtenir un argument més ben travat, eliminar capítols superflus, etc. Aquest paper, Sales el tenia molt clar, perquè era conscient que la clau de la salut literària d’un país era que els llibres tinguessin lectors. I per Joan Sales, els lectors eren el més important. Per aquest motiu, considerava que tots els retocs, totes les ajudes havien de «quedar en secret de confessió, perquè el públic, fins el públic culte, es pensi que la novel·la ha estat escrita ja de bones a primeres tal com apareix impresa, gràcies a una meravellosa inspiració que ha dictat al seu autor cada paraula. Hi ha il·lusions que convé no destruir». El cas de Nit de Reis constitueix únicament un exemple entre molts altres. Sales va ser present i va col·laborar activament en alguns dels «parts» més importants de la novel·la catalana de postguerra. Segurament, a mesura que vagin sortint a la llum els diversos epistolaris entre l’editor i els autors del Club es podrà anar constatant que fer d’editor, per Sales, no significava altra cosa que «ajudar —molt humilment, esborrant-se en l’anonimat— els autors a perfeccionar les seves obres, a fer-les sobretot llegívoles, que vol dir a fer-les triomfar», una concepció de la feina d’editor que, malauradament, avui, només presenten ben pocs representants de la professió.

Joan Sales, vers 1980. Foto: Barceló. Arxiu Serra d’Or
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: