Facebook Twitter
Portada > Traduccions de la literatura catalana > Jane Austen > Ressenyes sobre Jane Austen

Emma de Jane Austen en català

Visat núm. 18
(octubre 2014)
per Victòria Alsina
El juny de 2014 l’editorial Adesiara va publicar Emma de Jane Austen en la versió d’Alba Dedeu. Aquest fet marca una fita en la literatura traduïda al català, o en la literatura catalana, si considerem que les obres traduïdes a una llengua passen a formar part del seu cabal literari. A més de ser una bona notícia per als nombrosíssims —i entusiastes— admiradors de la novel·lista anglesa, es tracta d’un fet editorial d’una rellevància especial, ja que amb aquesta versió es posa fi a un buit inexplicable i es completa finalment en català l’obra de la gran autora.

Les sis novel·les acabades de Jane Austen (1775-1817) van aparèixer entre el 1811 i el 1817 —les dues darreres pòstumament, el mateix any de la seva mort; des del primer moment van gaudir d’una gran popularitat que mai no ha deixat d’augmentar, fins que a partir dels anys setanta del segle XX es pot dir que s’han convertit en un autèntic fenomen de masses, amb traduccions incomptables arreu del món i successives adaptacions per al cinema i per a la televisió, al seu torn doblades a múltiples llengües. El primer idioma al qual es van traduir va ser el francès: entre 1815 i 1824 es van publicar les sis novel·les en aquesta llengua, i des d’aleshores se n’han fet un bon nombre de noves versions. I durant el segle XIX les obres d’Austen es van girar a l’alemany, al danès i al suec. La incorporació a les llengües del sud d’Europa ha estat més tardana: el 1919 Manuel Ortega y Gasset traduïa Persuasion a l’espanyol, i no va ser fins al 1932 que va aparèixer la primera obra d’Austen en italià, una traducció de Pride and Prejudice. Però el català ha estat una de les més negligents amb l’autora: la primera versió catalana que se’n va fer és del 1985, Orgull i prejudici, traduïda per Eulàlia Preses per a Proa; les altres obres han anat apareixent de mica en mica en editorials i col·leccions diverses: el 1988, Persuasió, per Jordi Arbonès, a Edhasa; el 1990, Mansfield Park, per M. Dolors Ventós, al Club Editor; el 1991, L’abadia de Northanger, novament per Jordi Arbonès a Edhasa; el 2004, Seny i sentiment, per Xavier Pàmies, a La Magrana; el 2007 es van publicar dues petites obres d’adolescència de l’autora, traduïdes per Dolors Udina per a Angle Editorial. I no ha estat fins al 2014 que ha aparegut la darrera, Emma, una de les novel·les de més pes de l’autora. Val a dir que el 1997 se n’havia fet una traducció resumida dins de la col·lecció «Llibres Clau», d’Edicions 3 i 4, dedicada a publicar en català grans obres de la literatura universal adaptades per a escolars; aquesta versió, de Josep Ferrer i Costa, compleix admirablement els objectius pedagògics que es proposava, però no cal dir que no pot substituir una traducció íntegra.

Tot i que les sis novel·les es van publicar dins del termini de sis anys, n’hi ha tres que són obres de joventut: Northanger Abbey, Sense and Sensibility i Pride and Prejudice sembla que havien estat escrites entre el 1794 i el 1797, encara que no apareguessin fins molt més tard; la joventut de l’autora s’hi nota, no en la qualitat de l’escriptura, genial sempre, sinó en la lleugeresa i vivacitat de to i el bon humor, que amb els anys s’apaivagà i s’enfosquí una mica. Emma és una obra de maduresa; escrita el 1814 i publicada a final del 1815, tracta sobre els esdeveniments que tenen lloc entre algunes famílies, les més notables, de la vila de Highbury al llarg de més o menys un any. La major part de la narració se’ns presenta a través dels ulls de la protagonista, Emma Woodhouse, a qui l’autora dedica el primer paràgraf de la novel·la, que citem a continuació en la versió d’Alba Dedeu: «L’Emma Woodhouse, bonica, intel·ligent i rica, amb una llar confortable i un temperament alegre, semblava aplegar algunes de les millors benediccions de l’existència, i havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin».

Una mica més avall, però, se’ns prevé de les contrapartides que poden tenir aquestes qualitats: «Els veritables mals de la situació de l’Emma eren el fet de poder fer un xic massa el que volia i la predisposició a pensar un xic massa bé de si mateixa: aquests eren els inconvenients que posaven en perill els seus múltiples gaudis. Però l’amenaça passava tan desapercebuda, aleshores, que ella no els considerava de cap manera una cosa digna de lamentar».

Aquestes línies ens orienten sobre la direcció i sobre el to de la novel·la: assistirem, en clau de comèdia, al desenvolupament del caràcter d’Emma, la qual al llarg de l’obra comet un seguit d’errors que la fan reflexionar i madurar, i aprèn a conèixer-se millor i també a ser més receptiva a allò que passa al seu voltant. El personatge d’Emma és una creació magnífica: intel·ligent, decidida i respectada per tothom, però al començament de la història també esnob i una mica obnubilada, moguda per l’avorriment decideix que Harriet, una protegida seva, no s’ha de casar amb un pagès benestant que la pretén sinó amb el senyor Elton, el jove rector del poble, i fa tots els possibles per promoure aquest enllaç; el festeig que ve a continuació progressa a còpia de malentesos còmics fins arribar a un desenllaç desastrós —inesperat i sorprenent per a Emma, més previsible per a altres personatges. A partir d’aquí la noia, penedida dels disgustos i embolics que ha causat amb les seves manipulacions, es fa el propòsit de no tornar a interferir en les vides dels altres, però encara tindrà algunes relliscades importants abans d’assolir el ple coneixement de si mateixa... i l’amor. Qui l’ajuda en aquest camí és un veí i amic de la família, el senyor Knightley, l’única persona capaç de trobar-li defectes i renyar-la; el senyor Knightley ens és presentat com l’ideal del cavaller anglès: propietari de terres, se n’ocupa personalment en comptes de deixar-les en mans d’altres; poc complimentós, tanmateix s’interessa pels seus treballadors i veïns i els ajuda tant com pot de la manera més discreta possible; eixut de paraules, diu sempre el que pensa sense embuts; recte, intel·ligent i perspicaç, és la nostra guia moral al llarg de la novel·la; només s’equivoca una vegada, encegat per la gelosia. Aquests dos són els personatges principals, però al llarg de l’obra ens en trobem un reguitzell, dibuixats amb un traç fi i precís, cadascun amb una personalitat ben definida i una posició molt clara en el món de Highbury, fins i tot els més secundaris. D’entre tots, els tres més notables potser són el senyor Woodhouse, el pare d’Emma, un vellet hipocondríac sempre preocupat per la salut pròpia i dels altres i en el fons profundament egoista; la senyora Elton, la «dolenta» de la novel·la, pagada de si mateixa, condescendent amb gairebé tothom, en realitat arribista i vulgar; i la senyoreta Bates, una conca de mitjana edat que amb els seus monòlegs inconnexos i interminables —que acostumen a revelar més del que sembla a primera vista— és una de les grans creacions de la literatura còmica.

Però Emma és molt més que una galeria de personatges genialment caracteritzats. És una novel·la meravellosament estructurada que ha estat anomenada el Partenó de la ficció —«Emma is the climax of Jane Austen’s fiction and the Parthenon of fiction», va escriure Ronald Blythe (1966: 7)—: comença al final de setembre, després d’un casament, i s’acaba al final del setembre següent, amb un segon casament, de fet amb tres casaments, que marquen el tancament dels diversos fils argumentals que s’han anat desenvolupant al llarg de les més de 400 pàgines (599 en l’edició d’Adesiara) de la novel·la, tots estretament interrelacionats. Entre aquests dos extrems, se succeeixen esdeveniments i activitats (visites, sopars, balls, excursions, trobades...) que fan avançar la trama fins a un clímax i després la porten a la resolució. És, com he dit al començament, una narració en què alguns personatges, però sobretot la protagonista, aprenen a conèixer-se, maduren i evolucionen; però també és una obra en què un seguit de fets amagats es van desvelant de mica en mica, tant als personatges com al lector: sentiments, acords secrets, la manera de ser de les persones... Gairebé res ni ningú no era el que semblava, però al final tot s’aclareix.

Una obra d’aquestes característiques és un repte per a qualsevol traductor, que ha de trobar almenys dos equilibris difícils: el primer, entre l’elaboració del discurs de l’autora i la naturalitat que tanmateix aconsegueix transmetre, naturalitat que també espera el lector actual; el segon, entre la proximitat i familiaritat del món d’Austen per als seus lectors i la distància i estranyesa que pot provocar en els lectors catalans contemporanis. Per tant, ha de prendre un seguit de decisions complicades: què cal fer amb els elements culturals de tota mena procedents del món de l’autora que el lector actual no coneix? Quin model de llengua és el que millor reflecteix el discurs del narrador? Cal recollir la variació en les maneres d’expressar-se dels personatges, subtilment diverses, cadascuna indicativa d’una personalitat diferent? I com cal fer-ho?... La traductora, malgrat les dificultats, ha recollit adequadament el to de l’obra anglesa: el text català és elaborat i de registre alt, com l’anglès, sense resultar artificial ni deixar de ser entenedor. També s’hi aprecia la subtil ironia i el moralisme finament matisat de l’autora. Pel que fa al món d’Austen, Alba Dedeu ha optat per acostar-hi el lector en la mesura que ha pogut, mantenint amb la màxima integritat els termes i referències propis de l’Anglaterra de començament del segle XIX i aclarint-los en notes col·locades al final de la novel·la, on explica, per exemple, què són el quadrille i el piquet (jocs de cartes), què és un bushel (una mesura de volum), que són els rout-cakes i els muffins (pastissets), descriu la diferència en el tractament que es donava als germans i grans respecte de la resta de germans, i aclareix totes les referències —literàries, polítiques o geogràfiques— que van sorgint al llarg de la novel·la. Resulta una lectura apassionant i summament gratificant; en arribar a l’última pàgina volem tornar a començar —cosa ben recomanable en una obra d’aquesta qualitat—, però també ens tornem a preguntar per què una novel·la així no havia estat traduïda abans al català.

Bibliografia

BLYTHE, Ronald. «Introduction», A: AUSTEN, Jane, Emma. Harmondsworth: Penguin, 1966.

Ressenyes
Emma de Jane Austen en català
per Victòria Alsina
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: