Facebook Twitter

Benzina

Quim Monzó
Benzina

Carregada amb tres bosses, l’Helena feia el mateix recorregut d’abans però a l’inrevés. L’Heribert la seguia a una certa distància. Havia visitat una pastisseria, una botiga de robes i una llibreria, i a cada un dels llocs havia estat prou poc temps com per haver-li resultat impossible de ser amb cap amant, per molt diligents que tots dos fossin.
L’Helena buscà les claus a la butxaca de l’abric. L’Heribert la mirava de lluny i, quan la va veure entrar a casa, anà a donar un tomb, per no entrar-hi de seguida. No tenia ganes de caminar. Dubtà si entrar en una taverna. A la fi es decidí. Era mig buida, amb parets de fusta i miralls, no pas fosca sinó escassa de llum. S’assegué en un tamboret, es recolzà a la barra i, a l’hora de demanar, recordà que feia relativament poc temps (¿avui?, ¿ahir?: no tenia ganes d’escalfar-se el cervell per recordar exactament quan) havia tingut problemes de tria a l’hora de demanar de beure, en un altre bar ben diferent d’aquell; ara no volia que se li repetís la situació. Per això, quan el cambrer li va preguntar què volia, de seguida buscà a què aferrar-se i, en veure els mànecs de la cervesa a pressió, se sentí salvat.
―Cervesa a pressió. Una gerra.
Després, en veure les ampolles de whiskey arrenglerades davant del mirall a què s’enfrontava (era ben curiós: hi havia un mirall davant seu i no s’hi havia vist: de feia estona hi veia la seva cara reflectida i no s’hi havia reconegut), pensà que si les hagués vist abans que els mànecs de la cervesa, haguera demanat whiskey. El cambrer li serví la gerra. La pagà. Llepà la bromera.

Obrí la porta de casa i hi entrà. L’Helena era a la cuina. L’Heribert s’hi afegí. L’Helena alçà els ulls de les pastanagues que tallava.
―No sabia on eres.
―He sortit a donar un tomb. Em pensava que no tornaries a dinar.
―I tu, ¿dines a casa, avui?
―Sí.
Mentre ella preparava les pastanagues i els espinacs, l’Heribert es dedicà netejar els xampinyons i l’api. Pensava que la trucada d’aquell matí devia haver estat de la Hipòlita, per prevenir l’Helena que ell havia trucat ahir i no havia sabut què respondre a preguntes que no esperava i que, per tant, havia quedat prou evidenciat que no havien sopat plegades. ¿Era possible que l’Helena hagués pensat que no tenia importància? Si havia parlat amb la Hipòlita, era evident que l’Helena devia suposar que l’Heribert tenia sospites. ¿Per què, doncs, no s¡excusava i donava una mentida prou bona que ho emmascarés tot fins al punt de fer-lo dubtar de si les suposicions que es feia eren correctes? (Mentir malament, però, no era pas dissimular: era mostrar les coses encara més clarament; era pitjor que dir la veritat!) ¿O tant se li’n donava? ¿O pensava que no calia dissimular? ¿Per què no li preguntava en què havia treballat aquell dia? Cada hora que passava veia més clar que, o arrencava a pintar sense parar i amb una energia que era evident que ni posseïa, ni tenia ganes de treure d’enlloc, o el dia de penjar els quadres es trobaria amb les mans buides, i no obriria cap ampolla de xampany en cap vernissatge.

¿Saps què? ―va dir l’Helena, mentre pelaven taronges―. Ahir, vaig anar al teatre amb la Hester, i vam veure una obra tan i tan bona, que fins i tot a tu (Que dius que no t’agrada el teatre i no hi vols anar mai), fins i tot a tu t’agradaria. Ens vam divertir moltíssim.
Aquella manera d’informar-lo que no havia anat amb la Hipòlita, tot traient-se la Hester de la màniga, el molestà profundament. Era com si el considerés idiota. Va suposar que l’Helena esperava que ell ara digués: «―¿La Hester? ¿No havies quedat amb la Hipòlita?». I ella li diria: «―¿La Hipòlita? No». I si ell insistia amb prou convicció, a tot estirar ella amollaria: «―¿Et vaig dir que anava amb la Hipòlita? Potser t’ho vaig dir, però em vaig equivocar de nom.» Fins i tot (llesta com era l’Helena) preveia un final més detallista, per fer-ho més versemblant: «―Sempre m’equivoco i confonc un nom amb un altre, i dic Hester quan vull dir Hipòlita i Hipòlita quan vull dir Hester. No és pas el primer cop que em passa.» L’Heribert tenia, però, una altra solució: no sorprendre-se’n gens i preguntar-li, tot tranquil: «―Ah, ¿i què vau anar a veure?». Si, dient això, no entenia que havia caçat la mentida, com a mínim la intrigaria. ¿O pensaria que havia oblidat totalment l’episodi? ¿O que s’havia cregut l’engany? Telefonar a l’Hester amb qualsevol excusa, per tal d’interrogar-la subtilment, no solucionaria pas res i només serviria per fer-lo quedar en ridícul, perquè estaria prou més que advertida que precisament ella era la coartada de la nit abans. ¿Quina sortida li interessava més? Sense saber què dir, i sense haver respost encara, deixà el ganivet i la taronja ja pelada sobre la taula, s’aixecà de la cadira i s’excusà cap al lavabo.

Traduït per Barcelona: Quaderns Crema, 2004.
Quim Monzó, Benzina.
Quim Monzó
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Prosa
Amb el suport de: