Facebook Twitter

Drames rurals. Caires vius

Víctor Català
El calvari d’en «Mitus»

En Jaumic Paiol, àlias Mitus, a la fi s’havia sortit amb la seva de casar-se amb la Maca. Vora tres anys de pletxar per fer-hi caure l’estimada d’En Quim Rossell, peròó no li recava: encara li semblava poc quan considerava la peça que s’enduia. Sols que ell no era vanitós ni s’encegava amb el triomf: massa veia que el devia, més que a res, als pares d’ella, o millor dit, al Déu n’hi do de l’heretatge: que si els vells no arriben a enlluernar-se amb la casa, l’horta i la resta de can Paiol, no l’haurien pas retreta tant, la ganduleria d’En Quim, ni li haurien fet aquella contra tan furiosa, fins a aconseguir que la Maca deixés l’engrescament que hi tenia i donés el sí an En Mitus.

Algú prou se n’havia cuidat, de fer-li avinent an aquest que la Maca deia a altes veus que es casava obligada, que mai no el podria veure, an aquell ètic ni les seves unces, i que la voluntat fóra per a En Quim i per ningú més fins a l’hora de la mort. Però En Mitus se

reia, del cotorreig de la gent. El cas era que la Maca, aquella Maca beneïda que el duia encegat fins al coll, hagués dit abans lo que hagués dit, ara es casava amb ell,
deixant l’altre plantat i amb un pam de nas. I que no podia pas fer-ho a repèl, com suposaven, si tenia una mica de seny. ¿On se’l podia esperar aquest cop, ella, una noia vistosa com una rosa de maig, això sí, però nueta i crua com Déu l’havia feta, ja que en casar-se, si els pares

donaven mitja dotzena de camises per tot dot, farien prou i massa, uns pobres jornalerets com eren? Ben cert que En Mitus no era pas bonic ni ben plantat com En Quim, però ell es deia que, de la guapesa, no se’n tira cap tros a l’olla, i que la Pepa podia ben baratar la del passat festejador pel portat que la faria estar com una reina a casa seva, lliurant-la de raure d’amo en amo per una trista soldada, o d’escorxar-se la pell abocant-se a la terra tot el dia.

I, perquè no li dolgués la barata, l’encisat minyó contava i repetia a la Maca que tantost sortissin del refresc de casament se n’anirien una vuitava o més a Barcelona, i allí la portaria a veure-ho tot i li compraria lo que volgués.
I dit i fet: es casaren a les quatre del matí i a les set estaven dins del carril, que anava com un llamp, mateix que volgués acostar ben de pressa la ventura an En Mitus.

I En Mitus estava content, tan bojament content, que no hi veia de cap ull ni encertava a dir paraula a dretes a la seva dona.

Sols que ell no sabia una cosa. Els pares d’ella sí, que l’havien sabuda a darrera hora, però s’enginyaren pla bé perquè el minyó no arribés a sospitar-la.

La cosa era aquesta: la tarda abans del casament, mentre el promès era a Girona a comprar els confits, hi havia hagut un gran daltabaix a ca la Pepa, perquè aquesta volia trencar de totes passades la paraula donada. Els vells l’ompliren d’improperis i amenaces, la maleïren i fins son pare li féu un trenc amb un cop de forca: fins que ella demanà clemència i prometé novament submissió absoluta... Mes així que la deixaren en pau, rabiosa i desesperada, s’escapà i, ¿on va anar-se’n? A casa una tia d’En Quim Rossell, que vivia soleta en un extrem del poble, i li pregà que anés a dir al seu nebot que ella volia tenir-hi una sentada de totes maneres.

La tia, que llavors se n’anava a eixarcolar, prengué un càvec, ajustà la porta i tirà cap al camp, trametent de passada l’encàrrec de la Maca. En Quim, que, com de costum, s’estava a l’ombra, no tingué espines als peus i en dos bots fou a casa sa tia.

Quan van eixir d’allí, primer l’un, després l’altre, els dos enamorats, ja era nit feta.
Dues venes que els havien vist entrar i estaven de vigilància, plegant les mans i estirant les cares amb ganyota de llàstima, digueren, l’una:

— Alabat sia Déu! Al pobre Mitus, ja les hi fan dur abans de casar-se!...
I l’altra:

— Ja s’ho podia pensar, també, amb aquella cara de pa de sègol i la xacrota de l’ofec! Fins és consciència que un home així, per quatre grapats de terra, tinga el poder d’esgarriar la parella més ben feta del poble!

I es posaren a comparar.

En Jaumic Paioi era un minyó com cal, dels millors hereuets del terme i sense una boca a tapar, puix no tenia ningú de família; però estava lerileri de la trentena, era esprimatxat i caragroc, amb els ulls enfonsats i les galtes xuclades, com si patís d’algun gam ocult.

En canvi En Quim, sense altres béns que la ganduleria i mare i àvia per a mantenir, tenia l’avantatge de l’estampa: una estampa que ni feta amb motlle. Alt, revingut sense greixesa, airós de positures, fresc com un mató i amb la pell d’una blancor dauradenca, que ho resistia tot sense alterar-se ni malmetre’s. Tenia els cabells crespats i, com les celles, d’un ros gairebé blanc, ros de polsina que, mirant-lo de lluny, li donava un aspecte esblaimat i boirós, com si sempre sortís d’una batuda en l’era.

Les noies el trobaven més bonic que el Sant Sebastià nou de l’església, i deien que millor li aniria an ell que al secretari el vestir de senyor. Potser no era massa escotorit per a enraonar, però tenia una veu suau, sense esclats aspres com la deis altres pagesos, i una llei de mirar tristoi i entendridor que s’enduia el cor de les noies més esquerpes.

Sinó que ell, d’ençà que s’havia posat amb la Maca, que no se n’havia mirada cap més, de noia, i ells dos es tenien una tal ceguera l’un per l’altre, que tothom estava que, a no trigar, menjarien pa d’ànsies.

Mes la gent s’havia errat: que amb qui es casava la Pepa, al capdavall, era amb En Mitus i no amb En Quim.

— ¿Vols dir que després de l’estona d’avui tindrà gosar? —apunta una de les veïnes.

— No veus que els vells l’hi obliguen? —contestà l’altra.

— Doncs tanmateix això no s’hauria de consentir, que és fer patir an ells i enganyar un minyó de bé!

I la veïna, tocada d’un repentí escrúpol de consciència, anà a contar-ho tot als pares de la Maca, per veure si desfeien el casament. Mes els pares, lluny de desfer-lo, lo que procuraren fou que En Mitus no veiés ningú en tot aquell vespre, i, a l’endemà, no el deixaren a sol ni a ombra, fins a tenir-lo amb la seva dona dins de la tartana que havia de dur-los al carril. I, quan la tartana arrencà, els dos vells es ficaren a casa i, com si s’acabessin de traure un gran pes de sobre, exclamaren a l’una:

— Grácies a Déu!

— Ja no ens pot mancar pa a la vellesa!

[...]

Víctor Català, El calvari d’en «Mitus». Barcelona: Edicions 62, 1998 [5a edició], p. 192-195.
Víctor Català
Comentaris sobre obres
Solitud (1905)
per Jordi Castellanos
Fragments
Agonia
Español
Contraclaror
Español
Solitud
Deutsch | English | Español | Romanès
Ressenyes
Bibliografia
Altres
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: