Facebook Twitter

Incerta glòria

Joan Sales
Incerta glòria

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... (270)

[...]

 És natural que nosaltres mateixos la veiem ja esvaïda entre les boires del passat, aquella guerra tan remota com la nostra joventut —i no obstant, com la nostra joventut, és com si fos ahir. O potser és que jo sóc una pèndola aturada; potser tota pèndola, quan ha marcat l’hora de la glòria, de la incerta glòria, es queda aturada per sempre. És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció! Enyoro l’una i l’altra amb una recança tan culpable com invencible... aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d’herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, ¡incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d’esperança! La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria? ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar; i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari; però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de records. (554-555)

[...]

Potser algun dia explicaré com en Picó ens va dur, aquells sis homes que el seguíem, fins a reunir-nos altra vegada amb les forces catalanes a través del país ocupat; ens hi vam reunir a temps per trobar-nos amb elles en els darrers combats. Arribats al Coll d’Ares, on aquell febrer no hi havia ni una clapa de neu; arribats a la carena entre Molló i Prats de Molló, entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S’ha acabat la cultura...” Algun dia explicaré tot això i com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat, brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, anarquistes i demòcrates-cristians, republicans i socialistes, sindicalistes i federals, quin indescriptible galimatias de brigades i divisions senceres en desordre, de muls i de camions, de canons i metralladores que calia abandonar i s’amuntegaven a les barrancades; i de sobte, enlairant-se del galimatias immens, aquell potent Virolai que vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer, abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l’exili. (582)

Joan Sales, Incerta glòria. Barcelona: Club Editor, 1984.

Joan Sales, vers 1980. Foto: Barceló. Arxiu Serra d’Or
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: