Facebook Twitter

Abú Magrib

Visat núm. 9
(abril 2010)
per Francesc Foguet
Abú Magrib és un dels primers textos que, en la dramatúrgia europea, s’atreví a portar a escena el fenomen migratori, sense concessions paternalistes ni moralitzants. Escrit el 1992, en plena eufòria olímpica, respon a l’impacte que causà en l’autor l’arribada a les costes espanyoles d’una allau de pasteres que provocaven nombrosos morts d’homes, dones i nens desesperats per arribar al «nou món». Eren les primeres notícies esborronadores d’una realitat llargament covada: la fugida cap al Nord dels pobres del Sud per escapar de la misèria i de la por.

A través del viatge iniciàtic d’un jove magribí pel continent europeu, Abú Magrib aborda la percaça d’un «somni equivocat», del miratge d’una opulència que repel·leix els «estrangers». Malgrat les finors del políticament correcte, la societat europea es creu amb la legitimitat d’establir el «dret d’admissió» a costa de mercantilitzar les relacions amb els «altres» i de tractar-los com si no fossin humans o com si en fossin menys. Abú n’esdevé un paradigma: el seu viatge angoixant des d’una platja mediterrània fins a les clavegueres d’Europa suposa un procés creixent, irreversible de desarrelament i deshumanització.

A diferència del discurs xenòfob que s’infiltra cada vegada més en l’opinió pública europea, Abú Magrib fuig de tota visió maniquea o simplista de la immigració. En busca les arestes més feridores i intenta d’enfocar críticament la problemàtica des de tots els costats possibles (també el de les xarxes clandestines de trafiqueig de persones i el de les complicitats que se’n deriven, sense oblidar el paper de les religions). En vol mostrar les llums i les ombres més incòmodes i indignants. No la redueix a les migracions que vénen del sud, sinó que té en compte les de l’est: totes dues són d’arrel econòmica, però les seves causes divergeixen. Així i tot, el resultat és pràcticament el mateix, perquè els immigrants que arriben a Europa per raons socioeconòmiques i que tenen l’esperança d’un futur millor es troben igualment indefensos i desemparats.

Víctimes de l’explotació i la violència, tàcita o explícita, dels uns i dels altres, els homes com Abú o les dones com l’Actriu —immigrada de l’est— han de decidir què fan amb el món d’on vénen. Han de resoldre com s’«integren» en la nova realitat, sense anul·lar-se èticament, ni abandonar la identitat d’origen, tot assumint allò que, de bo, els n’ofereix la nova. Han de triar, sovint contra ells mateixos i contra l’ambient hostil que els tolera, per sobreviure. Perquè, tot i aprofitar-se’n laboralment, políticament o sexualment, bona part de la societat d’«acollida» tendeix a rebutjar els «nouvinguts», a considerar-los «forasters» de per vida i a impedir que comparteixin, en peu d’igualtat, els drets i el benestar, reservats en exclusiva per als autòctons.

Amb un entramat d’escenes dinàmiques i punyents que la pauten, l’odissea d’Abú per diversos estats del vell continent —en uns moments de màxim apogeu del capitalisme— dibuixa un «espai europeu» comú en què el racisme, la por o el rebuig de l’«estranger» són compartits per les societats receptores. Abú transita febrilment per Espanya, França, Anglaterra, Alemanya o Àustria i, arreu on va, es veu obligat a superar duríssimes experiències vitals (documentades de l’actualitat més roent) que l’aboquen al caire de l’abisme. L’Europa dels estats i de l’euro posa dics de contenció a les esperances ingènues de trobar una feina i una vida més digna: converteixen Abú en «carn de presó», en matèria de rebuig, o en un «idiota» a la manera dostoievskiana.

Abú descobreix, amb tota cruesa, què s’amaga darrere d’una Europa idealitzada, paradís del luxe superflu i dels drets il·lustrats, i viu en la pròpia pell un procés de degradació progressiva, de deshumanització galopant que el duu fins i tot a perdre la identitat i a deixar de ser un home. Com a contrapunt, Abú té davant seu tres models de conducta possibles, tot i que contraposats: un és el de Kok, un jove sud-africà que sobreviu com a petit delinqüent sense escrúpols; un altre, el de Yazid, un islamista integrista que projecta un odi visceral i destructiu cap a la societat europea, i el tercer, més feraç, Jasmina, una bella xicota també immigrada que, a més de l’amor, li obre les portes a recuperar la dignitat i els orígens, i a tornar al seu país per refer la vida. Com l’Hècuba euripidiana, Abú es deixa devorar finalment per la fredor de mort que abat Europa.

 

Víctor Català
Comentaris sobre obres
Solitud (1905)
per Jordi Castellanos
Fragments
Agonia
Español
Contraclaror
Español
Solitud
Deutsch | English | Español | Romanès
Ressenyes
Bibliografia
Altres
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: