Facebook Twitter

El Palau picassià

Visat núm. 4
(octubre 2007)
per Natàlia Barenys
Als anys quaranta Picasso estava prohibit a Catalunya, no solament per la incomprensió general del seu art, sinó també per la seva condició manifestament antifranquista. En conseqüència, era molt difícil poder contemplar obra seva a casa nostra.

El grup avantguardista ADLAN, capitanejat per Joan Prats i Josep-Lluís Sert, gran defensor de la figura de Joan Miró, havia organitzat el febrer de 1936 una exposició sobre el Picasso més nou i revolucionari, excloent-hi les èpoques blava i rosa, ja assimilades pels barcelonins. Aquesta mostra va tenir una resposta hostil per part de la crítica, fortament influenciada pel màxim representant del noucentisme conservador, Eugeni d’Ors, autor d’una molt dura «Epístola a Picasso», publicada a D’Ací d’Allà aquell estiu del 36 —més tard, Palau hi diria la seva, en l’article «El Noucentisme impedí que Catalunya participés de la revolució del Cubisme: les aportacions de Picasso, Gonzàlez, Miró i Dalí foren silenciades» (Cultura, juny 1990). De manera que la primera exposició de Picasso a Barcelona després de la guerra, no fou fins al 1948, a les Galeries Laietanes, i tot i així s’hi prohibiren les conferències programades sobre el pintor. Planava la consigna general de no esmentar sota cap concepte el nom de Picasso.

En l’àmbit internacional, Picasso també estava per descobrir. Christian Zervos i Guillaume Apollinaire eren dels pocs que l’havien estudiat. Roland Penrose o Pierre Daix ho farien més tard. És a dir que Palau fou dels pioners a encarar-se a l’art de Picasso: el seu primer text que hi fa referència sortí a la revista Ariel el 1944, quan encara no havia marxat a París, ni coneixia Picasso personalment. Sabem que les dues primeres lectures sobre el pintor, que el marcaren profundament, foren Picasso (1940), de Jean Cassou, i A Pablo Picasso (1944), de Paul Éluard. A més d’aquests, un dels pocs llibres sobre el malagueny que corria per aquí, en francès, era el d’Alexandre Cirici i Pellicer, Picasso avant Picasso, de 1946, l’edició espanyola del qual marcà la represa positiva de les relacions dels catalans amb el pintor; malgrat que també provocà reaccions airades en l’opinió dominant, com la de Josep M. Junoy, el qual donà una imatge diabòlica de Picasso, i presentà el seu art com sorgit del mal (La Vanguardia, 17-I-1947). Entre els col·laboradors d’Ariel també planava el menyspreu envers Picasso. I fou aquell mateix any 1946, que Palau va escriure el seu primer llibre sobre el geni: Vides de Picasso —que no seria publicat fins al 1962—, narrat en prosa poètica, seguit de Teoria dels colors, també dedicat al pintor, i en llenguatge poètic.

Si bé Palau havia conegut Picasso a París l’any 1947, allà només el podia veure esporàdicament. La relació mútua més intensa —li arribà a fer més de vint-i-cinc visites— començà quan Palau s’instal·là a Grifeu, a l’Alt Empordà, l’any 1961. Ja el 1963 obtingué el Premi Yxart per Doble assaig sobre Picasso, del qual Joan Perucho, des de Destino, celebrà que prescindís de la classificació cronològica establerta, i que la comencés de cap i de nou, tasca que implicava un gran coneixement de l’obra de l’artista, virtut poc freqüent entre els llibres existents sobre Picasso.

El 1966 Palau publicà Picasso a Catalunya, amb traducció a sis idiomes (espanyol, anglès, francès, alemany, portuguès i txec), monografia reconeguda per l’esperit científic amb què s’abordava el tema (segons André Fermigier, Picasso, Livre de Poche, 1969), i significativa per ser la primera on es parlava de l’estreta relació entre Picasso i Catalunya (les estades a Gósol, Cadaqués, Horta de Sant Joan i Ceret). Palau completà el tema amb un altre llibre, Picasso i els seus amics catalans; i si en el primer tractava de precisar els llocs i el treball de Picasso durant els anys que visqué a Catalunya, en el segon pretenia salvar de l’oblit les personalitats més rellevants del nostre país que el conegueren. Aquestes dues obres exploraven un dels punts forts del corpus picassià de Palau: la catalanitat de Picasso, no en el sentit de desmentir cap identitat, sinó en el fet de demostrar que Picasso va viure a Barcelona moments revolucionaris i transcendentals per a la societat d’aquella època, i això, coincidint amb la joventut de l’artista aleshores (tenia tretze anys quan arribà a Barcelona), cristal·litzà en una pintura profundament transformadora, crucial per al desenvolupament del seu art. Palau exposava arreu, i sovint amb vehemència, el lligam d’afecte de Picasso amb Catalunya —expressat, per exemple, amb les valuoses donacions que féu per al Museu Picasso de Barcelona—, i es dedicà a investigar tota mena de vincles amb la cultura catalana, subjacents en la seva pintura, com per exemple la influència de Santiago Rusiñol (Serra d’Or, octubre 1981), o altres fructíferes interdependències amb la nostra literatura (glossades el 1993 en la seva conferència «Picasso et les lettres catalanes», al Centre Pompidou de París).

En Palau i Fabre es combinen les obres de raciocini o pensament (El Guernica de Picasso, Doble assaig sobre Picasso, El secret de les Menines de Picasso...), les d’investigació científica i erudició (Picasso a Catalunya, Picasso i els seus amics catalans), i les d’exaltació poètica i entusiasme líric (Teoria dels colors, Homenatge a Picasso, Vides de Picasso...). Si bé en una mateixa obra podem trobar-hi dos dels tres vessants, entrellaçant-se l’un amb l’altre (com passa en la trilogia Picasso Vivent, Picasso Cubisme i Dels ballets al drama), ja que el descobriment d’una dada pot provocar una deducció en el camp de la introspecció psicològica i, a la inversa, la interrogació metafísica sobre Picasso el pot portar a un procés d’investigació experimental, a una prova empírica, fenomen que, a ell, li agradava anomenar alquímia. Impossible de fer sense la cultura amplíssima amb què anava armat (allò que J. M. Ainaud de Lasarte definí una vegada com la capacitat d’establir el màxim de relacions entre el màxim d’elements), Palau alçà —llibre rere llibre—, un edifici molt ben tramat, molt ben travat, amb la pretensió d’explicar una vida difícilment abastable, d’un home possiblement il·luminat, les accions del qual eren reticents a l’encasellament del llenguatge. Però tant hi feia, precisament davant les sorpreses o els interrogants que sovint planteja la vida i l’obra de Picasso, Palau semblava quedar-ne encara més admirat. En qualsevol cas, podem afirmar que la creativitat explosiva del pintor era la font d’inspiració d’uns assaigs tothora rics en interpretacions absolutament perspicaces i suggeridores.

El coneixement de l’obra de Picasso, juntament amb la fortuna que va tenir amb determinades troballes precoces, van portar Palau, gairebé sense buscar-ho, a convertir-se en un dels experts més acreditats, fins al punt de rebre, en l’última època de la seva vida, una mitjana de tres consultes diàries, essent una de les activitats que li prenia més temps, més del que ell hauria volgut. No foren pocs els individus que l’assetjaven o seduïen, amb la intenció de forçar un resultat positiu del peritatge. És cert que a causa del temor davant d’algun especulador sense escrúpols, a vegades m’havia demanat que hi parlés jo per telèfon. A l’hora d’analitzar i autentificar un Picasso, així com d’elaborar els seus assaigs, Palau disposava d’eines que pocs coincidien a tenir: d’una banda, l’afinitat amb Picasso mateix, que el portava a explicar-se’l des dels seus mecanismes psicològics interns, així com culturals (li agradava recordar que tots dos eren fills de les tres mateixes cultures: espanyola, catalana i francesa). A això, hi afegia la relació directa amb el pintor, per confrontar idees i verificar dades, a vegades per carta, alguna dirigida també a Jacqueline (i conservades avui al Museu Picasso de París); a vegades amb entrevistes, a Picasso o als seus amics. Va fer tots els desplaçaments considerats com a necessaris als llocs que Picasso havia trepitjat, així com els rastrejaments oportuns en arxius i biblioteques. Amb tot, considerava de vital importància l’observació directa de la peça: data, firma, estil, tema, tècnica i materials pictòrics, elements que determinen la valoració de tota obra plàstica, i que ell ja havia viscut des de petit en el taller del seu pare, que era pintor (fou també el seu pare, Josep Palau Oller, qui li descobrí l’obra de Picasso). Palau es quedava l’obra original durant cert temps a casa seva, i no només era per fer-ne extreure les anàlisis químiques imprescindibles, sinó també per seure en silenci davant el quadre, en diferents moments del dia, amb il·luminacions diverses, a l’interior del seu fosc pis de l’eixample, a fora la galeria, tot confrontat els seus propis estats d’ànim canviants... Tot abans de prendre cap determini sobre la seva autenticitat.

Joan Fuster, després de l’atemptat de 1981, Arxiu “El Temps”
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: