Facebook Twitter

L’Espill (~ 1460)

Visat núm. 6
(octubre 2008)
per Antònia Carré
Escrit pels volts de 1460, el mateix any que Joanot Martorell començava la redacció de Tirant lo Blanc, l’Espill és una ferotge diatriba contra les dones que s’ha de circumscriure en el debat que sobre la condició femenina se suscita en la literatura des del segle XIII.

La polèmica sobre els vicis i virtuts de les dones —que té precedents clàssics com les Sàtires de Juvenal— va crear una sèrie de tòpics antifeministes i profeministes que van fer fortuna al llarg de tota l’edat mitjana, amb rèpliques i contrarèpliques que van proliferar arreu, de vegades escrites pel mateix autor. Pensem, per exemple, en el Corbaccio de Giovanni Boccaccio, obra antifeminista que és una de les fonts de l’Espill i també de Lo somni de Bernat Metge, i en el De claris mulieribus, que l’italià va confegir per elogiar dones preclares i bondadoses.

A la Corona d’Aragó, el text més virulent escrit contra les dones és l’Espill de Jaume Roig, que va provocar respostes literàries com la Vida de Jesucrist de sor Isabel de Villena i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella. Aquesta és una prova irrefutable del seu èxit. Una altra ho són les tres edicions que se’n van fer durant el segle XVI (València 1531, Barcelona 1561 i València 1561), que parteixen del manuscrit únic de final del segle XV.

L’Espill està constituït per una consulta, adreçada al cavaller Joan Fabra, un prefaci dividit en quatre parts, que funcionen com una introducció i com una declaració de principis, ètics i estilístics, i quatre llibres dividits també de forma quatripartita. El protagonista-narrador de l’Espill s’adreça en primera persona al seu nebot de la ficció Baltasar Bou per explicar-li com l’han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n’ha de viure al marge per obtenir la salvació.

En el llibre primer, el protagonista-narrador relata els maltractes a què el sotmeté la seva mare i la seva vida de solter, amb els seus viatges per Catalunya i per França, on combat en la guerra dels Cent Anys al costat dels francesos. En el llibre segon, explica el seu retorn a València, enriquit amb el botí obtingut de la guerra, i els seus tres desgraciats matrimonis: amb una donzella que al final va resultar que no ho era, amb una viuda, amb una novícia i l’intent frustrat de casar-se amb una beguina.

En el llibre tercer, s’adorm aclaparat per tots els problemes produïts per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb una parenta. Aleshores se li apareix en somnis Salomó, que corrobora ideològicament, amb un reguitzell d’exemples pouats en les Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició femenina dels dos llibres anteriors.

En el llibre quart, el protagonista-narrador, que ha estat il·luminat per l’aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l’oració i a les obres de caritat cristiana. Només dues dones se salven de la dura crítica antifeminista: la Mare de Déu i Isabel Pellicer, l’esposa ja morta de Jaume Roig.

Escrit en més de setze mil tetrasíl·labs apariats i seguint la tradició romànica de la narrativa en vers, l’Espill és una obra complexa, difícil de definir. Bastit amb una macroestructura de sermó, plantejat amb una rigorosa composició i amb una clara voluntat d’estil, l’Espill és, per la seva exagerada posició en contra de les dones, una obra misògina. Pel model de vida ascètica que proposa és també un tractat moral que s’atribueix funcions doctrinàries i didàctiques ben clares. Per l’ús de la llengua, de la versificació i de les diverses formes de la comicitat, és una obra que es vincula amb la comèdia tot passant per la sàtira, una obra escrita amb la intenció de provocar la rialla en el públic i d’establir polèmica literària i cultural amb la prosa d’art que triomfava a la València contemporània, el representant més conspicu de la qual és el teòleg i poeta Joan Roís de Corella.

En la seva obra, Jaume Roig no amaga la seva condició de metge en cap moment. A l’Espill es defensa la medicina escolàstica —practicada per metges cristians, de sexe masculí— i es critiquen tant els professionals que han seguit el model obert d’ensenyament —com els jueus i les dones— com totes aquelles persones —dones, és clar— que empren mètodes curatius poc ortodoxos: les curanderes, les nigromàntiques o les fetilleres. Així mateix, la visió que manifesta el text del cos de les dones s’adequa completament al que diuen els tractats mèdics dels temes relacionats amb la sexualitat femenina i la procreació.

L’estil de Jaume Roig és indestriable de la comicitat. Una comicitat que si bé de vegades és innocent i refrescant —i es relaciona així amb el sentit de l’humor dels fabliaux francesos i catalans—, sovint prové d’un procés denigrador i ve determinada per l’exageració que se salta les normes més elementals del decòrum. D’altres vegades, en canvi, la comicitat depèn de la manipulació de les fonts, se sosté en la versificació i la rima i demana la connivència del lector, que ha de ser capaç de captar l’enginy tergiversador de l’autor. L’Espill convida, doncs, a la rialla franca o al somriure de complicitat.

Jesús Moncada
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: