Facebook Twitter
Portada > Traduccions de la literatura catalana > Jesús Moncada > Llibre de meravelles (1288-1289)

Llibre de meravelles (1288-1289)

Visat núm. 6
(octubre 2008)
per Xavier Bonillo Hoyos
Segons la Vida coetània, autobiografia projectada i dictada probablement per Llull a París l’any 1311, Llull es va estar a Roma des del mes d’abril de 1287 fins a ben entrat l’any 1288. Aleshores, es va dirigir cap a París, on hauria d’haver arribat durant el darrer trimestre de 1288 i s’hi va estar fins a finals de 1289. Durant aquesta primera estada del mallorquí a París va començar a escriure el Llibre de meravelles, la segona i darrera novel·la de Llull, que hauria enllestit segurament abans d’arribar a Montpeller l’any 1290.

En el Llibre de meravelles, el Doctor Il·luminat presenta una reeixida i equilibrada mescla de novel·la i recull enciclopèdic dialogat. El protagonista, Fèlix, abandona el seu pare per tal de cercar el coneixement de Déu en la creació i en l’experiència dels diversos personatges amb què es va topant en el decurs del seu recorregut. Les trobades amb ermitans, cavallers, clergues, dames, Blaquerna o amb les fantàstiques bèsties del llibre setè i altres situacions semblants se succeeixen en un locus amoenus, equivalent al del Llibre del gentil que, segons el pensament de Llull, afavoria la conversa i el creixement intel·lectual de les persones. Aquest escenari harmònic, on el protagonista es meravella i soluciona les seves inquietuds intel·lectuals, actua de contrapunt del bosc: un lloc inhòspit, fosc i perillós; on neix el pecat, on Fèlix és temptat, on es desenvolupen les intrigues de Na Renard, i on també els homes purs com Blaquerna, que estimen i coneixen realment Déu, demostren la seva fortalesa i el seu coratge.

La novel·la es divideix en deu llibres: de Déu, dels àngels, del cel, dels elements (amb un bon nombre de referències meteorològiques), de les plantes, dels metalls, de les bèsties (un regiment de prínceps al·legòric amb ressons de la satírica novel·la francesa Roman de Renard i amb reelaboracions força interessants del Calila e Dimna i altres obres d’origen oriental com les Mil i una nits o el Barlaam e Josafat), de l’home, del paradís i de l’infern. A més d’un pròleg i d’un epíleg (en què mor el protagonista i apareix un segon Fèlix, símbol de l’afany etern de coneixement i que ha estat interpretat com una cristianització del mite de l’ocell Fènix) , que, respectivament, emmarquen i solucionen la història. L’originalitat del Llibre de meravelles, que l’allunya definitivament dels tractats acadèmics medievals, rau en la tria i en la disposició literària dels continguts (al costat, òbviament, de l’ús del vulgar). Dels deu llibres de què consta la novel·la, només els dos primers (sobre Déu i els àngels) i els dos darrers (sobre el paradís i l’infern) es poden considerar estrictament teològics. Dels altres sis, quatre pertanyen a l’àmbit de la filosofia natural (III-VI), un és un regiment de prínceps (VII) i l’altre és un complet i acurat estudi de l’home des del punt de vista de la seva especificitat com a única criatura constituïda de matèria i d’esperit (VIII).

El Llibre de meravelles va ser escrit en l’edat d’or de l’enciclopedisme medieval. L’efervescència enciclopèdica del segle XIII va ser, tanmateix, el fruit d’una llarga tradició que va arrencar amb l’obra d’alguns autors llatins de la fi de l’imperi com Varró i Plini el Vell, amb les seves popularíssimes Històries naturals (Historiae naturale). Cap a la fi del segle XIII algunes d’aquestes obres van començar a ser moralitzades i traduïdes a les llengües vulgars i es van començar a escriure les primeres mostres en vulgar. Com que Llull volia adreçar-se més aviat a un públic no universitari, presentant la seva metodologia com una enciclopèdia simplificada, aconseguia legitimitzar i fer reconeixible per al gran públic l’abast i les pretensions de la seva obra. Tanmateix, aquesta novel·la no va ser pas la primera obra amb voluntat enciclopèdica de Llull, ni en va ser la darrera. Abans havia escrit obres com el Llibre de contemplació i la Doctrina pueril (centrada en la formació dels joves) i el 1295 va enllestir l’Arbre de ciència (magna síntesi dels coneixements humans a partir de l’Art).

De tota manera, com acostuma a passar amb el mallorquí, cal tenir en compte que aquesta tria és un mitjà i no pas una finalitat. El Llibre de meravelles pràcticament no es pot comparar a cap altra de les enciclopèdies medievals, ni per la disposició dels continguts, ni per l’abast temàtic, ni tan sols per la concepció doctrinal i metodològica de l’obra. Llull es limita a oferir els coneixements necessaris per arribar al judici suprasensible de la divinitat. Així doncs, els continguts històrics o geogràfics (habituals en altres enciclopèdies anteriors) són innecessaris, mentre que les nocions referents a l’àmbit de la filosofia natural tenen sentit tan sols com a projeccions de la divinitat en la seva creació.

Jesús Moncada
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Traduccions de la literatura catalana
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura catalana en traducció a:
Amb el suport de: