si no veus aquest mail bé, clica aquí Contacte
Revista Visat
  Visat 20 octubre 2015 revista digital ISSN 2014-5624  
 

«M’agrada el meu accent», escriu en un poema Goran Simić. I quan el llegeix, fa servir un anglès rogallós, i tanmateix simpàtic. «En el meu accent podeu trobar el meu passat» diu també, i es demana «qui sóc jo, ara?». Nascut a Sarajevo, va trobar recer al Canadà en els anys més difícils. Va haver d’aprendre a surar entre els ports provisionals. Aquest és el món on vivim, un món que ha explotat per les costures. Amb aquest número celebrem els deu anys de la revista Visat. Hem volgut fer una reflexió entorn dels ponts fràgils entre les cultures, que es construeixen —i enderroquen— constantment. El conjunt d’articles reunits pot obrir l’horitzó de l’ofici i ajudar a comprendre’n l’abast. Però en aquesta tardor dura, en la qual Europa ha quedat inundada per tantes persones desemparades, volem recordar que en nosaltres les llengües s’acaben soldant amb la carn, ens construeixen des de dins. I moltes vegades resulta impossible de contestar el crit de «qui sóc jo ara?». La traducció sempre ens expulsa de la seguretat del món conegut. De vegades ens aventurem a fora per pura curiositat; en altres casos, els traductors s’improvisen sense cap recurs, per la necessitat imperiosa de comunicar els conflictes més brutals. La traducció és una resistència obstinada a qualsevol intent de desaparició —traduïm per transmetre, per preservar, per construir-nos un llegat.

PESCAT AMB PALANGRE

Els sons de la llengua

Per Andrei Kurkov

Vaig entrar en contacte per primer cop amb les llengües estrangeres quan tenia set o vuit anys. En aquella època, la meva fascinació pels cactus em va portar a inscriure’m al club d’aficionats als cactus de Kiev i a començar a col·leccionar-ne i cultivar-ne de diferents tipus. De seguida vaig aprendre que tots els cactus, com les persones, tenen nom, cognom i de vegades, igual que la gent de Rússia i Ucraïna, fins i tot patronímic. Per descomptat, tots aquests noms eren en llatí. Així, doncs, el llatí botànic es va convertir en la meva primera llengua estrangera, si bé mai no vaig arribar a dominar-la fins al nivell de la fluïdesa; al capdavall, no hi havia ningú amb qui pogués parlar-la. Al Kiev d’aquells temps (eren els anys setanta), hi havia una singular llibreria anomenada Friendship, on es podien comprar llibres publicats als països socialistes. Tenien obres de Polònia, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. Va ser allà que vaig aconseguir els únics llibres sobre cactus que es podien trobar a Kiev, publicats a l’Alemanya de l’Est i escrits en alemany. Em vaig comprar el més bonic que vaig trobar: era ple de fotos en color i a sota de cadascuna hi havia el nom del cactus en llatí, la llengua que aleshores ja no m’era desconeguda. Tota la resta era en alemany i no ho podia llegir.

[llegiu més]
 
[Més articles]

El llegat del príncep

Per Joan Sellent Arús

«Ser traductor és un hermafroditisme de mal gust.» De l’àmplia varietat de símils i metàfores que s’han adjudicat al llarg dels anys a l’ofici de traduir, ben pocs n’hi deu haver de tan inequívocament despectius. Almenys en aparença i fora de context, és clar. El context en què apareix la frase que encapçala aquest article és una carta, datada el 31 d’octubre de 1902, que Josep Carner escriu al seu amic Rafael Masó.

[llegiu més]
 

L’arquer amb una sola fletxa

Per Jana Balacciu Matei

He manllevat per a aquest article el títol d’un llibre d’Alexander Baumgarten, el filòsof romanès que coordina una prestigiosa col·lecció bilingüe dels millors pensadors medievals, Biblioteca Medieval. Dins aquesta col·lecció ha sortit aquest estiu la traducció de l’Ars brevis, la meva primera traducció d’un autor català, feta, és veritat, no del català, sinó del llatí. Per explicar com s’ha arribat fins aquí haig de fer una petita digressió.

[llegiu més]
 

El vell malentès de la traducció literària

Per Miquel Desclot

La valoració que el món editorial fa de les traduccions que encomana, en funció de la raresa de la llengua de partida, és el primer indici del malentès fonamental que s’arrapa a la figura de la traducció literària, com l’heura que asfixia el freixe. En el fons, és el mateix malentès que fa que sovint algun ingenu benintencionat et pregunti amb mirada falaguera: «Si tradueixes Shakespeare, deus saber molt d’anglès, oi?»

[llegiu més]
 

Traduint el traductor

Per Joan Navarro

Hypotheses non fingo. O sí. Un poeta feny la pasta informe d’allò que amb el temps esdevindrà poema. Procura la consistència d’aquest material. Hi dóna forma. Expressa en paraules el que fins ara semblava intraduïble. L’esquelet del poema. La carn del poema. Els sucs. Els intricats viaranys. Els brots dels versos. El poema…

[llegiu més]
 

Lluny del país natal

Per Bei Ling

Durant els molts anys que he passat a l’exili, i també mentre escrivia el text d’aquesta conferència a la biblioteca de la Universitat Nacional Normal de Taiwan, m’han vingut al cap constantment dues citacions poètiques de l’antiga literatura xinesa. Fa 2.300 anys, a l’estat de Chu, el gran poeta Qu Yuan s’encoratjava a si mateix d’aquesta manera: «El camí és infinitament llarg, però m’esforço per trobar la veritat a dalt i a baix».

[llegiu més]
 

El niu de llengua

Per Annika Pasanen

Si veuen que els nens juguen, canten i xerren en la llengua minoritària, sabran que els temps han canviat. A diferència dels escolars kvens, samis o carelians dels anys quaranta del segle passat, els nens dels nius de llengua del nou mil·lenni no veuran la llengua minoritària ni el bilingüisme com una font de vergonya, problemes o experiències traumàtiques, sinó com un tret distintiu absolutament positiu.

[llegiu més]
 

Un exemple de traducció social

Per Marjan Strojan

Quan parlem de traducció donem per fet que ens referim a les diverses permutacions que es fan entre les llengües perquè estableixin una comunicació entre si. Ara bé, dins d’aquests intercanvis interlingüístics tenen lloc tot un seguit d’altres activitats traductològiques de categories diferents, la més important de les quals podríem anomenar «traducció social».

[llegiu més]
 

La desaparició de la literatura

Per José Enrique Muratti Toro

El conte «El ganivet amb el mànec de palissandre» de Danilo Kiš comença així: «El relat que segueix, nascut de la sospita i la incertesa, té l’única desgràcia (que alguns anomenen sort) de ser veritable: va ser escrit de la mà de la gent honrada i es basa en testimonis fiables. Però per esdevenir veritable de la manera que anhela el seu autor, s’hauria de narrar en romanès, hongarès, ucraïnès o jidisch; o millor, en una barreja de totes aquestes llengües».

[llegiu més]
Edita: PEN Català
Edifici de l’Ateneu Barcelonès
C. de la Canuda 6, 5è
08002 Barcelona
Tel.: 933 183 298
Col·labora:
Institut Ramon Llull / Institució de les Lletres Catalanes / Ajuntament de Barcelona
Accés a l’inici de Visat
Accés a la redacció de Visat
Donar-se de baixa?
Avís legal