Facebook Twitter
Visat
Visat 21 (juny 2016)

Amb aquest número 21 de la revista Visat encetem una nova etapa que s’assenta sobre les bases de la feina feta durant 10 anys, en els quals la proposta de Visat s’ha anat consolidant i ha esdevingut una eina de referència per als lectors que s’interessen per la literatura i per la traducció. Visat proposara dos números monogràfics cada any al voltant d’una temàtica àmplia que pugui suscitar el debat entre els traductors i que pugui permetre fer-ne visible la feina. En aquest número 21 ens centrem en la diversitat de la literatura francòfona; entenem aquesta francofonia en un sentit global, i defugim les polèmiques que, al llarg dels anys, han acompanyat el concepte. És evident que alguna cosa s’ha mogut en els darreres dues dècades, perquè la tradició francesa sovint s’havia desmarcat de la crítica post-colonial (amb guionet): considerava que els fonaments eren anglosaxons i no representaven prou la realitat de les literatures en llengua francesa, i va apostar per construir un relat a partir del concepte de la francofonia. Sobretot al final del segle XX, però, n’hi va haver que van posar el dit a la nafra i van palesar els problemes que això podia comportar, que essencialment era separar en dos blocs la literatura que s’escriu en llengua francesa: d’una banda, la literatura escrita per autors nascuts a França; i, de l’altra la literatura «perifèrica» (de les antigues colònies o de països que tenien una literatura amb «un altre accent»). Aviat es va poder veure que, sovint, parlar de literatura francòfona significava contraposar la literatura francesa (i de vegades la literatura d’expressió francesa d’Estats rics: la belga, la suïssa, la quebequesa…) a la literatura de països pobres (literatura postcolonial, sense guionet), que anomenaven “francòfona». Per sortir de l’atzucac, el 2007 uns intel·lectuals de l’espai de la francofonia van publicar un manifest amb el títol «Pour une littérature-monde en français» (Per a una literatura-món en francès), en què s’oposaven a la distinció entre escriptors «francesos» i escriptors «francòfons», que per a ells es basava en una raó de pertinença a un Estat més que no pas a un imaginari distintiu.

Per això hem triat el singular del títol que, de manera sorprenent, dibuixa un panorama en plural, perquè entenem aquí per «literatura francòfona» tant la literatura tradicionalment anomenada francesa com les literatures d’expressió francesa d’arreu del món, totes literatura-món en francès. Així, proposem un recorregut (sempre arbitrari, sens dubte) d’aquesta literatura que va d’André Gide a Wadji Mouawad i passa per la literatura quebequesa, la figura de Marguerite Yourcenar o la traducció de Tintín. També ens ha semblat que ens podien ser útils les reflexions de Lluís Maria Todó sobre la seva feina com a traductor i com a docent en l’àmbit de la literatura en llengua francesa.

Visat 20 (octubre 2015)

«M’agrada el meu accent», escriu en un poema Goran Simić. I quan el llegeix, fa servir un anglès rogallós, i tanmateix simpàtic. «En el meu accent podeu trobar el meu passat» diu també, i es demana «qui sóc jo, ara?». Nascut a Sarajevo, va trobar recer al Canadà en els anys més difícils. Va haver d’aprendre a surar entre els ports provisionals. Aquest és el món on vivim, un món que ha explotat per les costures. Amb aquest número celebrem els deu anys de la revista Visat. Hem volgut fer una reflexió entorn dels ponts fràgils entre les cultures, que es construeixen —i enderroquen— constantment. El conjunt d’articles reunits pot obrir l’horitzó de l’ofici i ajudar a comprendre’n l’abast. Però en aquesta tardor dura, en la qual Europa ha quedat inundada per tantes persones desemparades, volem recordar que en nosaltres les llengües s’acaben soldant amb la carn, ens construeixen des de dins. I moltes vegades resulta impossible de contestar el crit de «qui sóc jo ara?». La traducció sempre ens expulsa de la seguretat del món conegut. De vegades ens aventurem a fora per pura curiositat; en altres casos, els traductors s’improvisen sense cap recurs, per la necessitat imperiosa de comunicar els conflictes més brutals. La traducció és una resistència obstinada a qualsevol intent de desaparició —traduïm per transmetre, per preservar, per construir-nos un llegat.

Visat 19 (abril 2015)

Aquesta primavera hem obert un debat sobre el plurilingüisme en la literatura catalana, amb autors com Marta Rojals o Ramon Solsona, i hem volgut posar un èmfasi especial en els dramaturgs catalans. Hem incidit en la multiplicitat de la petita regió de Bucovina, d’on provenen Celan, Appelfeld i Manea. D'Itàlia ens fixem en autors tan coneguts com Camilleri i també en algun de tan poc traduït com Fortini, i presentem una de les protagonistes indiscutibles d’aquest intercanvi, Anna Maria Saludes, que, entre moltes altres traduccions, articles i comentaris, ha traslladat a l’italià quatre novel·les de Mercè Rodoreda. Com sempre, hem incorporat a la revista noves presentacions i més comentaris sobre autors i traductors per provar de reflectir la riquesa de la vida literària que ens envolta.

Visat 18 (octubre 2014)

«Els poetes modifiquen la llengua que utilitzen perquè escriuen allò que encara no ha estat escrit i ho fan perquè els seus escrits perdurin», afirma Denis Thouard en un dels seus assaigs sobre Paul Celan. Aquesta afirmació dóna un sentit profund a totes les activitats relacionades amb la llengua i la literatura, i evidentment també amb la traducció. Com deia Rilke, cal comprendre —i ho podem llegir de nou en el text d’Elisenda Serrano sobre Vinyoli— que els versos no són sentiments, sinó experiències. La llengua flueix, es transforma, es fa més àgil i sobretot s’amplia gràcies als esforços de tots aquells que l’escriuen. Aquesta tardor us proposem un viatge a través d’aquest esforç d’ampliar l’abast de la llengua catalana que ens porta a conèixer, entre d’altres, les traduccions de Baudelaire, Benedetti, Mansfield, Söderberg o Stuart Mill. I també volem recordar amb atenció la poesia de Joan Vinyoli i Montserrat Abelló.

Visat 17 (abril 2014)

La traducció sembla un ofici que es mou entre les llengües amb els marges acotats. La impressió és inexacta perquè dins de cada llengua bateguen impulsos que la transformen i la canvien constantment. Per això cal reflexionar en profunditat sobre tots els factors que intervenen en el «comerç» literari internacional. Els articles de Briguglia i Sistac ens avisen de la importància de preservar la riquesa dialectal. Maria Campillo i Josep Maria Benet i Jornet mostren que les pugnes per fixar la llengua estàndard són un procés continuat que no cessa mai, cosa que també podem observar en les traduccions de Charles Dickens o en les aportacions d’Albert Jané. A part d’aquest primer pla dels àmbits més institucionalitzats, la llengua es transforma contínuament també per les aportacions fetes des dels marges. L’Amèrica de Cheever, la tossuderia d’escriure en romanx de Camenisch o la lluita poètica d’An-Nabrís des de Palestina han trobat lectors també entre els catalans —i així el català s’ha enriquit amb aquelles petites, invisibles partícules que fan de cada llengua un mar ple de vida. 

Visat 16 (octubre 2013)
Descatalogada durant anys, l'única novel·la escrita a Espanya que testimonia l’experiència dels deportats als camps nazis, torna a tenir visibilitat pública —però aquest fet és el resultat d'un esforç coordinat i sistemàtic. K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella encapçala la revista d'aquesta tardor per sumar-nos a la convicció que els seus pensaments sobre els límits de la condició humana han de ser transmesos a les noves generacions i també han de trobar l'entrada a d’altres cultures. Us oferim, a més a més, les lectures d'Antoni Clapés i de Pau Miró fetes pels seus traductors,  així com  l'atenta revisió de l'actualitat de Tirant lo blanc amb motiu de la seva publicació a Polònia. I finalment, els reptes que plantegen les obres d'Artaud ens permeten obrir una perspectiva àmplia sobre què significa, realment, l'ofici de traductor.
Visat 15 (abril 2013)

Les traduccions literàries entre el català i l’espanyol fàcilment s’escapen de tota concreció, com una d’aquelles qüestions que no es deixen definir mai del tot. Les dues literatures s’ignoren o bé lluiten per la visibilitat, però no gaire sovint s’escolten una a l’altra. A aquesta immensa, i sempre actual qüestió, hem pogut afegir alguns granets de sorra: ens preguntem sobre Ausiàs March, Guimerà i Estellés i admirem l’optimisme de Tísner que «anostrava» els autors sud-americans amb tota normalitat. Aquesta primavera celebrem també l’edició completa d’Heròdot i no ens oblidem de Salvador Espriu per saber com ha estat llegit a Itàlia. La traducció ens obre les portes de Romania i d’Amèrica i ens agermana de nou amb els autors d’altres contrades. A més, com sempre, donem veu als actors d’aquests intercanvis, els traductors.

Visat 14 (octubre 2012)

Sabem que la literatura catalana és llegida i és traduïda, però per què es llegeix i es tradueix? Aquí trobareu algunes raons de pes per capbussar-vos en el teatre de Rodolf Sirera i Carles Batlle o en la narrativa de Lluís-Anton Baulenas i Francesc Serés. Us presentem també la poesia de Lluís Solà, Joan Navarro i Jaume Pont, a més de l’empresa gegantina de traducció poètica que s’ha proposat Orlando Guillén. Coincidint amb la celebració del centenari de la mort de Strindberg, hem volgut redescobrir la literatura sueca. Les anàlisis sobre Frankfurt 2007 i els canvis tecnològics incessants completen el contingut d’aquest número de la revista que es proposa de nou ampliar la xarxa de complicitats per continuar travessant fronteres.

Visat 13 (abril 2012)

El número 13 de la revista es publica en una època marcada pel desencís general i per la falta crònica de recursos. No són temps engrescadors ni per la política ni per l’economia ni per les lletres, ni segurament tampoc per la traducció literària. La cita semestral, aquest cop, tanmateix, ens fa una il·lusió especial. Des de fa un temps, amb el PEN Català col·laboren estudiants en pràctiques de diverses facultats, els quals han acabat formant un grup prou nombrós com per impulsar algunes iniciatives ben engrescadores. Són joves que llegeixen, que saben llengües i que creuen encara en la Literatura en majúscula. Les humanitats sí que tenen futur.  

Visat 12 (octubre 2011)

L’obra d’Espriu és una cruïlla gairebé impossible de travessar, un nus on es creuen els camins de tants amants de la literatura que cal aturar el pas.  Gràcies a la coordinació d’Olívia Gassol hem aconseguit reunir nous comentaris dels especialistes, hem revisat a fons la seva bibliografia i hem establert el contacte amb els seus traductors. El seu compromís ens dur a recordar «la pèrdua irreparable» que va suposar la mort d’Arthur Terry per la cultura catalana. Les pàgines que reviuen el passat, però, són part d’un present incòmode. Per això volem parlar de l’espai de la literatura a la Itàlia actual i de la invisibilitat de totes aquelles cultures europees que ens entestem a no conèixer.

Visat 11 (abril 2011)

Sembla que n’hi hagi prou de traduir un mot rere l’altre perquè els lectors d’un altre indret comprenguin tot el que s’hi explica. Hem demanat als traductors de Baltasar Porcel i de Bernardo Atxaga que ens expliquin la seva lluita per dominar l’expressió rica i complexa d’aquests mestres de la ploma. La llengua es revela, així, com un material molt especial, que no s’acontenta pas de ser una simple eina de comunicació, sinó que és una entrada als laberints de la tradició i de les memòries personals, potser intransferibles. 

Visat 10 (octubre 2010)

En els seminaris de Farrera, que des de fa més de deu anys funcionen sota l’abric de la Institució de les Lletres Catalanes, hi deuen haver col·laborat un bon centenar de traductors. La traducció de la poesia potser no té gaire visibilitat en l’arena pública, però no hi pot haver cap dubte que compta amb uns seguidors entusiastes. Aquest ofici només el pot exercir qui creu que la seva tasca és imprescindible. La poesia només es pot traduir amb la sensació d’un deure ineludible, com una necessitat personal —i per això, la poesia uneix autors, lectors i traductors amb els lligams de complicitat.  

Visat 9 (abril 2010)

La literatura catalana es va donar a conèixer fora del nostre país amb els grans èxits d’Àngel Guimerà. I avui els autors teatrals tornen a ser ambaixadors de les nostres lletres. De ben segur que aquesta capacitat de convèncer els espectadors forans no seria possible sense la rica tradició teatral catalana, que no inclou només els autors de casa sinó també les obres dramàtiques d’altres cultures. És a dir que són els traductors els que han fet possible la permeabilitat de l’espai literari perquè han impregnat el català amb les troballes provinents d’altres temps i espais.  

Visat 8 (octubre 2009)

Durant segles, la literatura «universal» es limitava al món conegut i incloïa només els autors que escrivien en alguna de les grans llengües europees. El món ha canviat i gràcies a la facilitat de desplaçament, tots els habitants del planeta hem quedat connectats en un únic espai global. Literàriament parlant, això significa que de cop ha aparegut a l’horitzó tot un continent —l’Àsia sencera— amb les seves cultures i tradicions mil·lenàries que coneixem només testimonialment. Però gràcies a les noves generacions de traductors i estudiosos, aquestes terres llunyanes comencen a revelar els seus tresors també als lectors catalans. 

Visat 7 (abril 2009)

La Rússia del segle XIX ha quedat gravada gràcies a les obres de Tolstoi i Dostoievski en la memòria de tots els lectors europeus. Com que en sabem molt menys de l’evolució posterior d’aquesta literatura, ens hem proposat entendre les causes d’aquest desconeixement. Alhora, però, volem dedicar atenció als autors, com ara Maria Barbal o Xuan Bello, que han sabut explicar el seu món des de la màxima proximitat i han aconseguit convertir l’espai ultralocal en un escenari universal. La capacitat de construir ponts impossibles l’hem trobada també en els reptes dels traductors que presentem en aquesta edició. 

Visat 6 (octubre 2008)

La traducció habitualment ens fa pensar només en les contrades llunyanes, però els traductors tot sovint han de superar un repte encara més difícil, ens han d’acostar les realitats i els costums dels quals ens separen molts segles. La literatura és capaç de superar tots aquests obstacles, és així, doncs, que trobem lectors de clàssics medievals catalans en països insospitats, de la mateixa manera que aquí les institucions i els professionals treballen perquè no perdem el fil que ens connecta amb la Grècia antiga o amb els monestirs medievals, a través de tot allò que coneixem només gràcies a l’escriptura. 

Visat 5 (abril 2008)

La poesia traduïda té un pes especial quan aporta el testimoni dels destins difícils, d’aquelles vides que han quedat capgirades per les circumstàncies històriques. Com transmetre en una altra llengua no solament la bellesa d’un vers, sinó alhora fer comprensibles els atzars que transformen la pau en la guerra i la tranquil·litat d’una llar en la duresa de l’exili? Tot partint de la «Devisa» de Maria-Mercè Marçal, hem intentat trobar altres veus que han tingut raons per rebel·lar-se contra l’oblit i les condicions imposades.  

Visat 4 (octubre 2007)

Ha arribat el moment d’intentar respondre dues preguntes difícils. Caldria revisar de nou la relació literària entre el català i l’espanyol, però alhora és evident que avui cal mirar més enllà de les fronteres perquè el món viu en un medi autènticament global. La Guerra Civil, que va produir la gran diàspora catalana, paradoxalment va donar impuls als autors catalans per apropar-se a altres realitats culturals. Des d’aleshores, Catalunya no ha perdut mai la capacitat de transmetre el seu batec. 

Visat 3 (abril 2007)

Mercè Rodoreda és la cronista indiscutible del temps de la postguerra. Les obres de l’autora han estat àmpliament traduïdes, i tal com mostra la detallada bibliografia que us oferim, La plaça del Diamant es pot llegir en una trentena de llengües. Però seria impossible teixir aquests lligams amb els lectors d’altres cultures si a Catalunya la narrativa europea fos una desconeguda. La presència continuada dels autors estrangers i els estímuls rebuts de fora són la raó perquè els nostres autors siguin tan «fàcilment» exportables.

Visat 2 (octubre 2006)

La poesia catalana ha estat l’espina dorsal de la consciència col·lectiva en el segle XX. En els anys convulsos de la primera meitat del segle, els poetes van treballar també per transmetre i divulgar les idees d’altres cultures. Els grans mestres, com ara Joan Maragall o Josep Carner, van contagiar el seu desig insadollable de comprendre i conèixer les noves generacions de poetes i traductors.  

Visat 1 (gener 2006)

El projecte d’un web dedicat a la traducció literària, que va desenvolupar durant l’any 2004 el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Català, finalment pren forma. La revista Visat neix amb l’objectiu de convertir-se en un agent de divulgació de les lletres catalanes en l’àmbit internacional. Comencem el viatge amb les presentacions d’alguns dels poetes i narradors més actius i consolidats del moment. Benvinguts!

Amb el suport de: