Revista Visat

L’obra d’Espriu és una cruïlla gairebé impossible de travessar, un nus on es creuen els camins de tants amants de la literatura que cal aturar el pas.  Gràcies a la coordinació d’Olívia Gassol hem aconseguit reunir nous comentaris dels especialistes, hem revisat a fons la seva bibliografia i hem establert el contacte amb els seus traductors. El seu compromís ens dur a recordar «la pèrdua irreparable» que va suposar la mort d’Arthur Terry per la cultura catalana. Les pàgines que reviuen el passat, però, són part d’un present incòmode. Per això volem parlar de l’espai de la literatura a la Itàlia actual i de la invisibilitat de totes aquelles cultures europees que ens entestem a no conèixer.

Sembla que n’hi hagi prou de traduir un mot rere l’altre perquè els lectors d’un altre indret comprenguin tot el que s’hi explica. Hem demanat als traductors de Baltasar Porcel i de Bernardo Atxaga que ens expliquin la seva lluita per dominar l’expressió rica i complexa d’aquests mestres de la ploma. La llengua es revela, així, com un material molt especial, que no s’acontenta pas de ser una simple eina de comunicació, sinó que és una entrada als laberints de la tradició i de les memòries personals, potser intransferibles. 

En els seminaris de Farrera, que des de fa més de deu anys funcionen sota l’abric de la Institució de les Lletres Catalanes, hi deuen haver col·laborat un bon centenar de traductors. La traducció de la poesia potser no té gaire visibilitat en l’arena pública, però no hi pot haver cap dubte que compta amb uns seguidors entusiastes. Aquest ofici només el pot exercir qui creu que la seva tasca és imprescindible. La poesia només es pot traduir amb la sensació d’un deure ineludible, com una necessitat personal —i per això, la poesia uneix autors, lectors i traductors amb els lligams de complicitat.  

La literatura catalana es va donar a conèixer fora del nostre país amb els grans èxits d’Àngel Guimerà. I avui els autors teatrals tornen a ser ambaixadors de les nostres lletres. De ben segur que aquesta capacitat de convèncer els espectadors forans no seria possible sense la rica tradició teatral catalana, que no inclou només els autors de casa sinó també les obres dramàtiques d’altres cultures. És a dir que són els traductors els que han fet possible la permeabilitat de l’espai literari perquè han impregnat el català amb les troballes provinents d’altres temps i espais.  

Durant segles, la literatura «universal» es limitava al món conegut i incloïa només els autors que escrivien en alguna de les grans llengües europees. El món ha canviat i gràcies a la facilitat de desplaçament, tots els habitants del planeta hem quedat connectats en un únic espai global. Literàriament parlant, això significa que de cop ha aparegut a l’horitzó tot un continent —l’Àsia sencera— amb les seves cultures i tradicions mil·lenàries que coneixem només testimonialment. Però gràcies a les noves generacions de traductors i estudiosos, aquestes terres llunyanes comencen a revelar els seus tresors també als lectors catalans. 

La Rússia del segle XIX ha quedat gravada gràcies a les obres de Tolstoi i Dostoievski en la memòria de tots els lectors europeus. Com que en sabem molt menys de l’evolució posterior d’aquesta literatura, ens hem proposat entendre les causes d’aquest desconeixement. Alhora, però, volem dedicar atenció als autors, com ara Maria Barbal o Xuan Bello, que han sabut explicar el seu món des de la màxima proximitat i han aconseguit convertir l’espai ultralocal en un escenari universal. La capacitat de construir ponts impossibles l’hem trobada també en els reptes dels traductors que presentem en aquesta edició. 

La traducció habitualment ens fa pensar només en les contrades llunyanes, però els traductors tot sovint han de superar un repte encara més difícil, ens han d’acostar les realitats i els costums dels quals ens separen molts segles. La literatura és capaç de superar tots aquests obstacles, és així, doncs, que trobem lectors de clàssics medievals catalans en països insospitats, de la mateixa manera que aquí les institucions i els professionals treballen perquè no perdem el fil que ens connecta amb la Grècia antiga o amb els monestirs medievals, a través de tot allò que coneixem només gràcies a l’escriptura. 

La poesia traduïda té un pes especial quan aporta el testimoni dels destins difícils, d’aquelles vides que han quedat capgirades per les circumstàncies històriques. Com transmetre en una altra llengua no solament la bellesa d’un vers, sinó alhora fer comprensibles els atzars que transformen la pau en la guerra i la tranquil·litat d’una llar en la duresa de l’exili? Tot partint de la «Devisa» de Maria-Mercè Marçal, hem intentat trobar altres veus que han tingut raons per rebel·lar-se contra l’oblit i les condicions imposades.  

Ha arribat el moment d’intentar respondre dues preguntes difícils. Caldria revisar de nou la relació literària entre el català i l’espanyol, però alhora és evident que avui cal mirar més enllà de les fronteres perquè el món viu en un medi autènticament global. La Guerra Civil, que va produir la gran diàspora catalana, paradoxalment va donar impuls als autors catalans per apropar-se a altres realitats culturals. Des d’aleshores, Catalunya no ha perdut mai la capacitat de transmetre el seu batec. 

Mercè Rodoreda és la cronista indiscutible del temps de la postguerra. Les obres de l’autora han estat àmpliament traduïdes, i tal com mostra la detallada bibliografia que us oferim, La plaça del Diamant es pot llegir en una trentena de llengües. Però seria impossible teixir aquests lligams amb els lectors d’altres cultures si a Catalunya la narrativa europea fos una desconeguda. La presència continuada dels autors estrangers i els estímuls rebuts de fora són la raó perquè els nostres autors siguin tan «fàcilment» exportables.

La poesia catalana ha estat l’espina dorsal de la consciència col·lectiva en el segle XX. En els anys convulsos de la primera meitat del segle, els poetes van treballar també per transmetre i divulgar les idees d’altres cultures. Els grans mestres, com ara Joan Maragall o Josep Carner, van contagiar el seu desig insadollable de comprendre i conèixer les noves generacions de poetes i traductors.  

El projecte d’un web dedicat a la traducció literària, que va desenvolupar durant l’any 2004 el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Català, finalment pren forma. La revista Visat neix amb l’objectiu de convertir-se en un agent de divulgació de les lletres catalanes en l’àmbit internacional. Comencem el viatge amb les presentacions d’alguns dels poetes i narradors més actius i consolidats del moment. Benvinguts!