Thomas Stearn Eliot

El primer rastre de l’obra de T. S. Eliot en català es remunta al 17 d’abril de 1932 (Abril és el mes més cruel...) quan el poeta, traductor i crític Marià Manent va publicar una bona versió del poema d’Ariel de 1927, «El viatge dels Reis d’Orient».

Des de llavors, la presència d’Eliot en la literatura catalana no ha fet més que eixamplar-se i arrelar. S’ha eixamplat en el sentit que ara comprèn no només la poesia, sinó també les obres dramàtiques i la prosa. Els catalans poden estar orgullosos de tenir dues traduccions en vers de La terra gastada (Bartra, 1951; Ferraté, 1977), dues traduccions en vers de Quatre quartets (Aragó, 1965; Susanna, 1984), una traducció completa de Dimecres de Cendra (1977), un recull de tres drames (Assassinat a la Catedral, Reunió de família i El secretari de confiança) i l’assaig Sobre poetes i poesia (1999). I prop de cinquanta poemes solts i assaigs d’Eliot es troben escampats per les pàgines d’antologies i publicacions.

Aquest ampli assortiment de traduccions és només una petita indicació de l’increïble nombre de lectors que Eliot té a Catalunya. La presència d’Eliot ha arrelat en el sentit que qualsevol coneixedor de la literatura catalana moderna i contemporània pot notar fàcilment la seva influència activa en molts poetes i dramaturgs. Els continus intents d’Agustí Bartra (1908-1982) i Josep Palau i Fabre (1917-2008) per tornar a popularitzar l’ús del vers en el teatre com a mètode per eradicar la banalitat es poden relacionar directament amb Eliot i Lorca.

En l’obra de dos estudiosos i crítics catalans de renom, Joan Ferraté (1924-2003) i Dolors Oller (1942), hi ha un Eliot ocult al fons. Però, sens dubte, l’empremta més indeleble d’Eliot és l’enorme influència que ha tingut en la manera en què els poetes catalans del segle XX van reinventar el poema èpic per adaptar-lo a les necessitats del món modern. Eliot és responsable directe o indirecte de tot un seguit de poemes llargs que comprenen quasi un quart de segle, des de l’Esbós de tres oratoris de Carles Riba (1957) fins a Latituds dels cavalls de Francesc Parcerisas (1974) o L'espai desert de Pere Gimferrer (1977).