Facebook Twitter

Trens rigorosament vigilats

Traducció de María García Barris
Aquell any, l’any quaranta-cinc, els alemanys ja no dominaven l’espai aeri de la nostra ciutat. I encara menys el de la regió, del país. Els atacs de l’aviació havien desfet les comunicacions de tal manera que els trens del matí passaven al migdia, els del migdia, a la tarda i els de la tarda, al vespre, així que de vegades passava que el tren de la tarda arribava sense ni un minut de diferència amb el que marcava l’horari, però això es donava perquè era el tren de passatgers del matí, que anava amb quatre hores de retard.
Abans-d’ahir un caça enemic va metrallar un caça alemany damunt de la nostra ciutat fins a arrencar-li una ala. I el fusellatge es va incendiar i va caure en algun lloc del camp, però aquella ala, en desprendre’s del fusellatge, va arrencar uns quants grapats de cargols i femelles, que van caure sobre la plaça i van abonyegar el cap d’unes quantes dones. I aquella ala planava per damunt de la nostra ciutat, els que podien s’aturaven a mirar-la, fins que l’ala, amb un xerric, es va precipitar per damunt de la mateixa plaça i la gent travessava la plaça corrents cap a una banda i de seguida la tornaven a travessar perquè l’ala anava i venia, perquè l’ala no parava de moure’s com un pèndol enorme, que feia fugir els ciutadans en direcció contrària al possible indret de caiguda i mentrestant emetia un soroll cada cop més fort i un so xiulant. I aleshores va fer un tomb sobtat i va caure en el jardí del degà. I al cap de cinc minuts els veïns ja s’emportaven el metall i les xapes d’aquella ala, que de seguida, a l’endemà, van aparèixer en forma de sostres per a gàbies de conills o galliners; aquella mateixa tarda un veí va tallar tires d’aquella xapa i al vespre es va fer uns magnífics protectors de cama per a la moto. Així és com va desaparèixer no solament l’ala, sinó també tota la xapa i totes les peces del fusellatge de l’avió del Reich, que va caure als afores de la ciutat, sobre els camps nevats. Jo hi anava amb bicicleta a veure-ho al cap de mitja hora d’haver estat abatut. I pel camí ja em vaig trobar amb gent de la ciutat que arrossegava en els seus carretons el botí obtingut. Era difícil endevinar per a què els havia de fer servei. però jo seguia endavant amb la bicicleta, volia veure aquell aeroplà destrossat. Jo no suportava la gent que sempre busca alguna cosa, ca, jo no aniria a recollir o arrencar peces, fòtils! I pel camí de neu trepitjada, que conduïa a aquelles ruïnes que ja s’havien enfosquit, venir el meu pare; portava una espècie d’instrument musical de plata i reia brandava aquells budells de plata, una espècie de tubets. Sí, eren uns tubs que havia trobat a l’avió, els tubets per on passava la gasolina, i fins a la tarda, a cas, no vaig saber per què estava tan content el pare amb aquell botí. Els va tallar a trossets de la mateixa mida, els va brunyir i després va posar al costat d’aquells seixanta tubets lluents el seu llapis metàl·lic de mina recanviable. El meu pare sabia fer de tot, perquè des dels quaranta-vuit anys estava jubilat. Era maquinista i havia conduït locomotores des dels vint anys, així que els anys de servei valien el doble, però els veïns es morien d’enveja en pensar que el meu pare encara podria viure vint o trenta anys més. I, a més, el meu pare es llevava encara més d’hora que els que anaven a treballar. Recollia tota mena de coses per tota la regió, cargols, ferradures, s’emportava dels dipòsits públics qualsevol fòtil innecessari i ho emmagatzemava tot a casa, en el cobert i ales golfes; un magatzem de ferro vell, semblava casa nostra. I quan algú no necessitava uns mobles vells, tot li ho portava al meu pare, de manera que, tot i que a casa només érem tres, teníem cinquanta cadires, set taules, nou canapès i piles d’armariets i lavabos i gerres. però fins i tot això era poc per al meu pare, sortia amb la bicicleta a recórrer la regió i més lluny encara, furgava en els dipòsits públics amb una barra de ferro i al vespre tornava amb el botí, perquè tot podia servi algun dia per a alguna cosa, i servia, perquè quan algú necessitava alguna cosa que ja no es fabricava, alguna peça per al cotxe o la trituradora o la batedora i no ho trobava, venia a casa nostra, i el meu pares es posava a pensar un moment, anava de memòria a algun racó de les golfes o del cobert o a les piles que hi havia en el pati, i aleshores furgava amb la mà en algun racó i al cap d’una estona reia algun fòtil que sí que servia. Per això el papà solia ser el cap de les campanyes de recollida de ferralla dels diumenges i quan transportava tots aquells fòtils de ferro a l’estació, sempre passava davant del nostre portal i deixava caure part del producte d’aquella campanya de recollida. I malgrat això els veïns eren incapaços de perdonar-lo. Devia ser perquè el nostre besavi Lukáš rebia una dobla al dia de renda de que tenia divuit anys, i després, quan va arribar la República, en corones. El meu besavi havia nascut el mil vuit-cents trenta i el mil vuit-cents quaranta-vuit ja era tambor de l’exèrcit i com a tal va lluitar en el Pont de Carles, on els estudiants van llançar llambordes al soldats i van ensopegar el meu besavi en el genoll i el van deixar invàlid per tota la vida. De d’aquell moment cobrava una renda, una dobla diària, amb què cada dia es comprava una ampolla de rom i dos paquets de tabac; i en comptes de quedar-se assegut a casa tranquil·lament, fumant i bevent, anava coixejant pels carrers, pels camins, però el que més li agradava era anar als llocs on la gent es deixava la pell treballant, i allà es burlava d’ aquells obrers i bevia aquell rom i fumava aquell tabac, i per això cada any en algun lloc li donava, al besavi Lukáš, una pallissa tal que l’avi el portava a casa en la carreta. Però tan bon punt el besavi es refeia, tornava a preguntar-se qui s’ho passava millor, fins que tornaven a donar-li una pallissa terrible. Després, la caiguda d’Àustria el va privar d’aquella renda, la que havia rebut durant setanta anys, i amb la pensió que li van donar en arribar la República es van acabar el rom i els paquets de tabac. I malgrat això cada any el continuaven pegant, el besavi Lukáš, fins a deixar-lo inconscient, perquè se seguia vantant d’aquells setanta anys durant els quals havia tingut cada dia la botella de rom i el taba. Fins aquell dia de l’any mil nou-cents trenta-cinc, en què el besavi es va anar a vantar davant d’uns picapedrers a qui acabaven de tancar la pedrera i de la pallissa que li van donar es va morir. El metge va dir que podia haver viscut tranquil·lament encara vint anys més. Per això no hi havia cap altra família que caigués tan malament a la ciutat com la nostra. El meu avi, perquè el test no fos molt diferent d’olla, el besavi Lukáš, era hipnotitzador i treballava en circs petits i tota la ciutat veia en la seva mania d’hipnotitzar les ganes de fer gandul tota la vida. Però quan pel març els alemanys van creuar la frontera per ocupar tot el país i avançaven en direcció a Praga, l’únic que va anar cap a ells va ser el nostre avi, únicament el nostre avi va anar a plantar cara als alemanys com a hipnotitzador; per deturar amb la força de la ment els tancs que avançaven. De manera que l’avi anava per la carretera amb els ulls fixos en el primer tanc, que dirigia l’avantguarda d’aquells exèrcits motoritzats. I en la torreta d’aquell tanc, enfonsat fins a la cintura, hi havia un soldat del Reich; en el cap portava una boina negra amb la calavera i les tíbies encreuades, i el meu avi seguia avançant cap aquell tanc amb els braços estrats i amb els ulls infonia als alemanys la idea, gireu cua i torneu per on heu vingut... i efectivament, el primer tanc s’aturà, tot l’exèrcit es quedà quiet, l’avi va tocar aquell tanc amb la punta dels dits i va seguir emetent la mateixa idea... gireu cua i torneu per on heu vingut, gireu cua i torneu, gireu cua..., i després un tinent féu un senyal amb un banderí i el tanc es posà en marxa, però l’avi no es mogué i el tan l’atropellà, li arrencà el cap, i ja no hi va haver res que barrés el camí a l’exèrcit del Reich. I després el pare va anar a buscar el cap de l’avi. El primer tanc s’havia aturat abans d’entrar a Praga, esperava que arribés una grua perquè el cap de l’avi havia quedat aixafat entre les cadenes i les cadenes estaven tan cargolades que el pare va demanar que li deixessin treure el cap de l’avi per enterrar-lo després amb el cos, com correspon a un cristià. A partir d’aleshores, la gent de tota la regió solia discutir. Uns cridaven que el nostre avi era un boig, els altres, que no del tot, que si tots haguessin plantat cara als alemanys com el nostre avi, amb les armes a la mà, qui sap com haurien acabat els alemanys.
Bohumil Hrabal, Trens rigorosament vigilats, Barcelona: Edicions 62, 1996, pàgines 15-20.
Bohumil Hrabal
Buscador de autores
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Con el soporte de: