Facebook Twitter

Alexis Zorbàs

Traducció de Jaume Berenguer Amenós
Avançàrem, silenciosos, pels estrets carrerons del poble. Les cases sense llum feien una taca negra, en alguna banda un gos lladrava, un bou gemia. Adesiara arribaven, al buf del vent, brollant com aigües juganeres, els sons dels cascavells de la lira.
Sortírem del poble, enfilàrem el camí de la nostra platja.
—Zorbàs —vaig dir per rompre el feixuc silenci—, quin vent és aquest? El vent del sud?
Però Zorbàs anava davant, portant com un fanal la gàbia del lloro, i no em va respondre. Quan arribàrem a la platja es va girar:
—Tens gana, patró? —va preguntar.
—No, no tinc gana, Zorbàs.
—Tens son?
—No.
—Jo tampoc. Asseguem-nos aquí als palets. Et vull fer algunes preguntes.
Tots dos estàvem fatigats, però no volíem dormir. No volíem perdre el verí d’aquella jornada. El son ens semblava com una fuga a l’hora del perill, i ens feia vergonya anar-nos-en a dormir. Ens vam asseure a la vora del mar. Zorbàs es va posar la gàbia entre els genolls i restà callat una bona estona. Una inquietant constel•lació va sorgir darrera la muntanya, monstre de molts ulls i de cua entortolligada; de tant en tant una estrella es desprenia i queia.
Zorbà mirà les estrelles, bocabadat, com si les veiés per primera vegada.
—Què deu passar allà dalt? —murmurà.
I una mica després es decidí, va parlar:
—Em podries dir, patró —digué, i la seva veu ressonà solemne, commoguda, en la nit calorosa—, em podries dir què signifiquen totes aquestes coses? Qui les ha fetes? Per què les ha fetes? I, sobretot, això (la veu de Zorbàs vibrà de còlera i d’esglau): per què morim?
—No ho sé, Zorbàs —vaig respondre, avergonyit, com si em preguntes la cosa més senzilla, la més evident, i no la sabé explicar.
—No ho saps! —va fer Zorbàs, i els seus ulls s’esbatanaren.
De la mateixa manera se li havien esbatanat una altra vegada, la nit que em va preguntar si jo ballava i li vaig respondre que no en sabia.
Va callar un moment; de sobte, esclatà:
—De què serveixen, doncs, tots aquests paperots que llegeixes? Per què els llegeixes? I si no diuen això, què diuen?
—Diuen la perplexitat de l’home que no troba resposta a això que preguntes, Zorbàs —vaig respondre.
—A mi tant me fot aquesta perplexitat! —va fer Zorbàs, pegant, exasperat, una puntada de peu a les pedres.
El lloro, en sentir aquells crits sobtats, es va sobresaltar:
—Canavaro! Canavaro! —xisclà com si demanés ajuda.
—Tu muts i a la gàbia! —va fer Zorbàs clavant un cop de puny als filferros.
Es tombà de nou cap a mi.
—Vull que em diguis d’on venim i on anem. Després de tants anys que t’has passat llegint patracols, deus haver espremut quatre o cinc mil lliures de paper; i quin suc n’has tret?
Hi havia tanta d’angoixa en la veu de Zorbàs que se’m va tallar la respiració. Ah, com m’hauria agradat de poder-li donar una resposta!
Jo estava profundament convençut que el cim més alt que l’home pot atènyer no és pas el Saber, ni la Virtut, ni la Bondat, ni la Victòria, sinó una altra cosa més elevada, més heroica i desesperada: el Temor, la por sagrada. Què hi ha més enllà de la por sagrada? La ment humana no pot avançar més.
—Que no contestes? —va fe Zorbàs amb angoixa.
Vaig provar de fer comprendre al meu company què és el temor sagrat.
—Nosaltres, Zorbàs —vaig respondre—, som uns cucs petits, molt petits, en una fulleta d’un arbre gegant. Aquesta fulleta és la nostra Terra. Les altres fulles són les estrelles que tu veus moure’s durant la nit. Donem voltes sobre la nostra fulleta i la furonegem ansiosament. L’ensumem, fa olor, fa pudor. La tastem, és comestible. La colpegem, ressona i crida com un ésser vivent.
»Alguns homes, els més intrèpids, arriben fins a les vores de la fulla. Des d’allí traiem el cap, amb els ulls oberts, les orelles obertes, cap al buit. Sentim esgarrifances. Endevinem sota nostre el precipici paorós, semtim de tard en tard el brunzit que fan les altres fulles de l’arbre gegant i com s’infla el nostre cor. I així abocats a l’abisme, amb tot el nostre cos, amb tota la nostra ànima, ens estremim de terror. A partir d’aquest moment comença...
Em vaig parar. Volia dir: «A partir d’aquest moment comença la Poesia», però Zorbàs no ho hauria comprès, i vaig callar.
—Què comença? —preguntà Zorbàs ansiosament—. Per què has parat?
—... comença el gran perill, Zorbàs. Els uns tenen vertigen i deliren, d’altres tenen por i s’esforcen a trobar una resposta que els reconforti el cor i diuen: «Déu.» D’altres, des de la punta de la fulla, miren el precipici, tranquil•lament, valerosament, i diuen: «M’agrada.»
Zorbàs reflexionà una bona estona; feia esforços per comprendre.
Jo —digué a la fi— em miro cada moment la mort; la miro i no la temo; i, tanmateix, mai, mai no dic: m’agrada. No, no m’agrada gens! Que no sóc lliure? No hi estic d’acord!
Va callar, però tot seguit exclamà de nou:
—No, jo no allargaré el coll a la Mort com un anyell i li diré: «Degolla’m, que me’n vull anar al Paradís!»
No vaig dir res. Zorbàs es girà, em va mirar irritat.
—No sóc lliure? —cridà novament.
No vaig dir res. Dir «sí» a la necessitat, transformar l’inevitable en lliure voluntat, aquest és, potser, l’únic camí humà d’alliberament. Jo ho sabia i per això callava.
Zorbàs va veure que ja no tenia res més a dir-li, va agafar la gàbia a poc a poquet, per no despertar el lloro, se la va posar vora el cap i es va ajeure.
—Bona nit, patró —digué—. Ja n’hi ha prou.
Bufava, càlid, un vent del sud, que venia de l’altra banda de la mar, d’Egipte. Feia madurar els llegums i la fruita i els pits de Creta. Jo el sentia passar sobre el front, els llavis, el coll i, com una fruita, el meu cervell cruixia i s’inflava.
Jo no podia, no volia dormir. No pensava en res; només sentia, en aquella càlida nit, que alguna cosa, algú, madurava en mi. Veia, vivia clarament aquell espectacle sorprenent: el meu canvi. El que sempre passa en els més obscurs soterranis de les nostres entranyes aquesta vegada passava a ulls veients, a la llum, davant meu. Aclofat a la vora del mar, contemplava el miracle.
Les estrelles s’entelaren, el cel s’aclarí i, sobre aquest fons de llum, es dibuixaren amb ploma fina les muntanyes, els arbres, les gavines. Apuntava el dia.
Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs. Barcelona: Vergara, 1965.
Nikos Kazantzakis
Buscador de autores
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Con el soporte de: