Xinès

Les cartes que vénen de lluny, amb segells de la Xina o del Japó, arriben esparses, sovint a destemps, amb el paper mullat, sense remitent i amb una lletra gairebé indesxifrable. Gairebé sempre arriben perquè, de fet, som nosaltres mateixos que ens les hem enviat des de casa, amb criteris de selecció no sempre orientats a un horitzó literari, marcats pel mimetisme editorial mercantilista i mandrós que només s’envia cartes amb les traduccions que han funcionat al món anglòfon o francòfon, o per la curiositat exòtica, el sentimentalisme de postal o el gust voyeur de contemplar biografies de patiment oriental.

És cert que ens compliquen les coses la recurrent tendència global a l’estereotip, la nul·la ambició de risc de la majoria d’editorials, l’escassetat de traductors i de mitjancers en general per manca de tradició acadèmica nostrada en el món d’Àsia, però les lletres xineses del passat aporten al patrimoni universal no tan sols obres fascinants amb derives estètiques singulars i resultats verbals i imaginatius plens de bellesa i de genuïna saviesa literària, sinó també el cas d’un sistema literari molt vinculat al poder en el corrent central ortodox dels lletrats o mandarins, però amb corrents subterranis menys visibles, com ara els milers i milers de poemes i altres textos escrits per dones al marge de cànons i antologies, o bé els escrits heterodoxos, que escapen a la fèrula moralista i didacticosapiencial dominant.

Tota una altra història és la irrupció de les modernitats literàries en la Xina del segle XX, que hem rebut massa sovint en funció del relat històric i del cànon oficial xinès de torn. Pel que fa als creadors del present, és fonamental la tasca dels mitjancers amb clara voluntat d’incidir, de persuadir editors i lectors que hi ha una experiència de la contemporaneïtat vibrant i capaç d’apel·lar al lector global, que ja ha deixat enrere el paradigma del mimetisme de modernitats mal païdes.

De moment (Pinzells d'orient) ens alimentem només de xinesos de la diàspora que escriuen en anglès o francès, com ara Ha Jin o Dai Sijie, o del sensacionalisme de memorialistes que pateixen en anglès, però la literatura xinesa que escriuen a la Xina o a Taiwan o al sud-est d’Àsia, té autors remarcables que van de Yu Hua a Mo Yan Su Tong o Xu Xing i des del teatre de Meng Jinhui al de Gao Xingjian, són autors que encara no han trobat el ressò i la presència que es mereixen. D’altra banda, a la primera del segle XX hi ha unes quantes joies per descobrir al costat de Lu Xun: Shen Congwen, Qian Zhongshu, Yu Dafu... Els que hi creiem, no tenim altre remei que posar-nos-hi. A traduir-los i a llegir-los. A incidir en el repertori que es posa en circulació. I a denunciar la lacra encara vigent de les traduccions indirectes.