
La Renaixença va comportar la restauració de l’ús literari del català, però va ser un procés lent, i fins molt avançat el segle XIX no trobem escriptors per als quals el català va convertir-se en la llengua majoritària (o, millor: prioritària) de la seva obra. És a dir, fins ben avançat el segle XIX no es tornen a donar les condicions propícies —prestigi social i cultural, bàsicament, de la llengua d’arribada— per a l’exercici de la traducció del castellà al català, just en el moment, com vèiem abans, en què el castellà comença a ser comprensible per a àmplies capes de la població. Tota una paradoxa.
Els homes doctes del segle XIX van parar esment, sobretot, en el Quixot. Avui, però, som ben lluny, no cal insistir-hi gaire, dels ideals renaixentistes —i de l’escassa professionalització— dels primers traductors del Quixot (Esbós d'una història accidentada). Les lleis del mercat avui manen. Amb una mica de contumàcia, això encara ens pot afavorir.

Jordi Solé Marimon, Curiositat, 2007

