Facebook Twitter
Cover > Universal literature in catalan > Eslovè > Drago Jančar > Katarina, el paó i el jesuïta

Katarina, el paó i el jesuïta

Traducció de Simona Škrabe

La casa estava plena de pols i, en entrar, els ratolins es van escampar per totes les direccions. La teulada es podria ensorrar mentre dormen. L'estable estava brut. Del magatzem de blat quedaven només uns quants taulons i bigues, no semblava que aquí poguessin passar-hi la nit. Finalment, van decidir que la nit no podia ser gaire freda, que ja no eren a l'alta muntanya, que es podia dormir al ras, sota les estrelles, sota la volta celestial. Sota la pomera, al prat de rere la casa, en Simon va posar uns taulons, els va netejar i va disposar-les les mantes. Resultaria un jaç una mica dur, les bosses de cuir i de roba servirien com a coixins. Resultaria dur per a la Katarina, ell estava acostumat a llits pitjors que aquest. Va posar la Katarina tremolosa al jaç com si fos una criatura, es va adormir abans i tot que l'hagués tapada. - Que no dorms?

Enmig de la nit va sentir moviment, molt a prop algú respirava, va obrir els ulls, damunt seu hi havia el rostre de la Katarina, els cabells marrons deixats anar, cabells llargs, foscos, gairebé negres a causa de la nit.

- Per què no dorms?

- Tinc fred - va dir -. Si et miro a tu com dorms, llavors tinc una mica menys de fred.

Va treure de la bossa que tenia sota el cap un abric de quadres:

- Posa't això també.

- Però ara no tens res per posar-te sota el cap.

- No passa res, miraré les estrelles.

- Que les puc mirar amb tu?

- Fes.

Miren les estelles, la volta celestial és alta:

- Que és allà, Déu?

- No solament allà, és arreu.

- Com ho pot veure tot d’un sol cop?

- Perquè és totpoderós.

- I per què hi ha pecat?, per què hi ha mal?, per què tan sovint estem tristos? Per què ho permet, tot això?

Quan Simon Lovrenc encara era un jove escolàstic al col·legi dels jesuïtes discutia amb els amics sobre les qüestions més perilloses amb atreviment, sobre la predestinació, la voluntat lliure i l’existència del mal. De nit, un cop ja no se sentia cap remor, amb un company escolar miraven des de la foscor del convictori cap a la claror més enllà de l'espitllera de l'habitació i parlaven en veu baixa sobre les últimes coses misterioses: amb veu tremolosa, parlaven del mal que sotja a tothom. Amb fervor, sobre la ira divina que pot foragitar nacions senceres i destruir ciutats. I si a en Simon, només tres mesos abans, quan encara era a Olimje i esperava la decisió que el deixessin sortir de l'orde, li hagués dit algú que aviat jeuria amb una dona sota el cel ras i discutiria amb ella de qüestions teològiques, li hauria dit que no estava bé del cap. Ara jeia amb la Katarina sota la pomera, mirava les estrelles i discutia sobre l'espai interminable que s’estenia més enllà.

Les estrelles els il·luminen, la nit és càlida encara que ella tingui fred. És només per poder-s'hi acostar més cap a ell, aquestes són les mateixes estrelles que havia mirat com un kachuita, ell havia estat un kachuita, així és com els guaranís anomenaven els jesuïtes. Va ser també un pají, que vol dir 'pare', va ser al Paraguai, i mirava les estrelles tal com les mira ara en aquesta muntanya des d'on demà al matí baixaria cap a Baviera.

- Teníem un estri amb el qual podíem observar les estrelles, mesurar la trajectòria a dalt del cel, el pare Bonaventura Suárez va construir un telescopi. Observàvem el cel, observàvem els mars i les roques de la Lluna que ara ens il.lumina a nosaltres dos, Katarina, el pare Suárez va escriure un llibre sobre les estrelles, Lunario de un siglo es deia.

- Lunario - repeteix la Katarina -, Lunario de un siglo; que bé que sona.

- Posa el teu cap a la meva espatlla, Katarina, guaita les estrelles damunt nostre. Aquesta nit brillen igual damunt els indrets llunyans. Amb el vaixell trigaríem a arribar-hi més d'un mes, i llavors encara hauríem de viatjar durant setmanes per terra ferma, tan lluny és aquest indret, deu o potser cent vegades més lluny que Kelmorajn. Aquestes mateixes estrelles, les observen avui els nens indis amb noms cristians: l'Alonso, la Teresa, l'Anastasia, en Pedro, en Miguel, la Paola, sí, i també en Luis, potser també en Franc, fins i tot és possible que hi hagi alguna Katarina entre ells, sens dubte que sí. Però ara ja no són criatures, si encara són vius, és clar, si no els han matat els soldats portuguesos o si no s’han perdut al bosc, perquè ja no saben viure a la selva com ho sabien fer els seus pares. Aquests nens ara són gairebé adults, elles es casen amb quinze anys, les nenes amb quinze, i els nens amb disset. Però no com ho feien els seus pares, que s'estimaven tots amb tots, sinó que cadascú tria la seva parella.

A tots els agradava mirar les estrelles, a vegades costava convèncer-los que a la nit cal dormir, especialment els dies de festa com era la Pentecosta o durant la Setmana Santa, perquè l'endemà cal treballar. Els agradava observar les estrelles, sobretot amb el nostre telescopi. Potser recorden els pares, en Simon, en Ramírez, en Matias, vestits amb sotanes negres, i els altres que van marxar, que van haver d’abandonar contra la seva voluntat el país evangèlic que van crear amb la fe, amb la raó i amb les seves pròpies mans, amb l'ajut de Déu i d'ànimes receptives dels guaranís. Potser ens esperen que tornem. Els vam abandonar, aquests nens, que ara són adults. Em deien kachuita. Kachuita és una paraula que la pronunciaven no només amb respecte, sinó també amb amor, kachuita volia dir 'jesuïta' un pare blanc vestit amb sotana negra era un pají, aquell que viatja al País sense Mal. Nosaltres considerem que es troba al cel, però ells creuen que és al final del món, més enllà dels grans boscos, més enllà del mar, que és allà des d’on vénen els pares, que és més o menys aquí on ara estem nosaltres dos, Katarina, on ara tu i jo observem les estrelles.

- Abans els eslovens creien - va dir Katarina -, creien que les estrelles eren filles del Sol.

- Sembla que els eslovens, fa temps, eren com els indis, com els guaranís - va dir en Simon.

- A tu no t'ho sembla? - va dir la Katarina.

- Cada persona - va dir una mica absent i trist - té la seva estrella. Quan aquesta cau, vol dir que l'ànima s’ha separat del cos.

- Els àngels - diu -, els àngels encenen estrelles per les persones que neixen. Unes estrelles noves per a una gent nova. I les apaguen per a aquells que moren, com la van apagar a la meva mare.

Drago Jančar, Katarina, el paó i el jesuïta. Lleida: Pagès, 2005.
Títol de l'original: Katarina, pav in jezuit. Ljubljana: Slovenska matica, 2000.

Drago Jančar
Search for authors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Universal literature in catalanuniversal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
With the support of: