Facebook Twitter

Què vol dir ser jueu

Traducció de Xavier Montoliu Pauli

El desig pel coneixement com a finalitat, l’amor a la justícia
que es delimita gairebé amb el seu fanatisme
i una necessitat fervent d’emancipació personal
–aquestes són les tradicions del poble jueu
que em permeten considerar la meva pertinença
a ell com un regal del destí.

Albert Einstein

En un món cada cop més incoherent i centrífug, per a molta gent la identitat sembla una solució màgica davant l’augment de les incerteses sacres i profanes de l’individu. Per desgràcia, les incerteses no desapareixen miraculosament per la pertinença o integració a una col·lectivitat. I encara menys si es tracta d’un cas tan complicat com el d’un poble vell i dispersat, victimitzat contínuament, que no ha disposat del repòs d’un enclavament tranquil en el món. Són difícils d’oblidar les paraules de Kafka: «Què tinc en comú amb els jueus? Si gairebé no tinc res en comú ni amb mi mateix, i m’hauria de quedar ben quiet en un racó, satisfet de poder respirar». Al cap i a la fi, el destí jueu només és l’exacerbació, a través del patiment, del destí humà, un exili passatger en l’aventura terrestre, una iniciació sarcàstica en el drama de ser home entre els homes. La imatge que el jueu projecta davant el món no és gens complaent; tanmateix, la història del perseguit deixa, per tot arreu on passa, el testimoni de la seva insòlita creativitat en la cultura dels pobles amb els quals s’ha creuat; aquesta història continua sent un dels actes humans més inquietants. A pesar dels traumes sens parió, el destí jueu és una mostra exemplar de força constructiva, aplicada i generosa. I això no simplifica, sinó que més aviat fa més complexa, la seva definició.

Freud es preguntava, i amb raó, què queda d’un jueu si no és religiós ni nacionalista ni coneix la llengua de la Bíblia; què queda, doncs, d’hebreu en un jueu que ha perdut tot el que el definiria com a tal. 12 La cinquena impossibilitat Molt, potser l’essència mateixa, responia aquell jueu austríac ultraassimilat, sense acabar de definir, però, aquesta essència. La mil·lenària diàspora jueva dificulta la definició de la identitat jueva, perquè un jueu és rus, austríac, argentí, americà i fins i tot israelià. La transcendència jueva és contradictòria, paradoxal, inclassificable, però resistent als desastres; i blasmada enmig d’una realitat hostil contra la qual sempre es revela.

És evident que la identitat és, abans que res, filial. La memòria em restitueix sovint la imatge de la meva mare, com si ella mateixa fos l’essència del gueto jueu: neguitejat per grans esperes i pors, intens, altruista, agut, espiritualitzat, d’un extraordinari fervor d’idees i de sentiments, i del seu propi humor amarg, valent i traumàtic, vulnerable i vital, d’una intensitat incomparable del que és humà, amplificat fins al paroxisme, entre la passió més ardent i la lucidesa glacial més tallant. Una herència rica i estranya, amb una potencialitat imprevisible.

Tanmateix, massa sovint, la història acaba atorgant un sentit obscur a tot allò que vol dir ser jueu. Quan als cinc anys, en un camp de concentració, descobreixes que ets jueu, de seguida quedes connectat a una antiga tragèdia col· lectiva, que anul· la qualsevol opció. L’Holocaust va ser, massa d’hora, la meva primera iniciació brutal a la vida. Després, el totalitarisme comunista va significar, no solament la prohibició i l’anihilació de la tradició, sinó també un complicat ensinistrament en la condició de marginal i de sospitós. Finalment, al llindar de la vellesa, l’exili m’ha restituït a la condició d’estranger i de nòmada, que jo creia haver resolt quan vaig arrelar-me a la llengua i la cultura del país on vaig néixer.

Tot i amb això, el jueu no es defineix, com creia Sartre, només a partir de l’adversitat dels altres, ni n’hi ha prou d’haver nascut de pares jueus, com el rabí Joshua de Natzaret, el que seria el Jesucrist dels cristians. El que en faci la història i el que en fem cadascun de nosaltres, d’aquest «contratemps», com l’anomenava Heine, és el que, al cap i a la fi, ens defineix.

L’escriptor es legitima a través de la seva obra, que només és viva si és inconfusible i singular. L’art és l’ofici més individualitzat, i la pertinença implícita o explícita a una comunitat encaixa massa capritxosament en l’equació sempre fluïda de la creació perquè se’n puguin preveure els efectes. Un llibre es queda sol davant dels judicis de valor, cap emblema ètnic no el pot salvar, de la mateixa manera que no pot ser apaivagada la solitud de l’escriptor pel mer fet de pertànyer a una comunitat. Què vol dir ser jueu ? Sense cap intenció d’afiliació o de militància, ja des dels meus començaments literaris i especialment durant els darrers anys, vaig sentir com la meva biografia em determinava, inevitablement, la temàtica, la tensió i el to de l’escriptura. Les experiències anomenades Holocaust, antisemitisme comunista, exili s’han potenciat així en l’experiència extrema de la literatura. Una ubicació binària i complementària en la zona límit, de risc i de creixent intensitat de l’existència. Si el poeta ha estat considerat sempre com una mena de jueu, l’escriptor jueu, acostumat des de ben d’hora a les bromes del destí, podria reivindicar el privilegi d’una doble invocació a la seva pertinença.

Norman Manea, La cinquena impossibilitat. Judaisme i escriptura, Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015
Fragments
Què vol dir ser jueu
Xavier Montoliu Pauli
Ressenyes
Search for authors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Universal literature in catalanuniversal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
With the support of: