Juli Cèsar

Antoni

Amics, romans, compatriotes, escolteu-me:
vinc a sepultar Cèsar, no a lloar-lo.
El mal que fan els homes sobreviu després d’ells;
el bé sovint queda enterrat amb els seus ossos.
Sigui així amb Cèsar. L’honorable Brutus
ha dit que Cèsar tenia ambició.
Si és veritat, va ser una falta greu
i Cèsar l’ha pagada molt greument.
Aquí, amb permís de Brutus i dels altres
—perquè cal dir que Brutus és un home d’honor,
i també els altres, tots són homes d’honor—,
vinc a parlar en el funeral de Cèsar:
va ser amic meu, fidel i just amb mi.
Brutus, però, que és un home d’honor,
ha dit que Cèsar tenia ambició.
Cèsar va portar a Roma molts captius;
amb els rescats va augmentar el tresor públic.
Us sembla que això sigui una ambició de Cèsar?
Quan els pobres clamaven, ell plorava:
No és molt més insensible, l’ambició?
Però Brutus ens diu que era ambiciós,
i ja sabem que Brutus és un home d’honor.
Tots vosaltres vau veure com en els Lupercals
vaig oferir-li tres vegades la corona
i ell la va refusar cada vegada. ¿És això, l’ambició?
Però Brutus ens diu que era ambiciós,
i ell, certament, és un home d’honor.
No dic que desaprovo el que Brutus ha dit,
jo només sóc aquí per dir-vos el que veig.
Tots el vau estimar, no sense causa.
Doncs quina causa us priva que el ploreu?
Ah, seny, te n’has anat cap a les brutes bèsties.
Els homes han perdut el seny. M’haureu de perdonar:
tinc el cor dins el fèretre de Cèsar
i he d’aturar-me fins que torni amb mi.

William Shakespeare, Shakespeare, William, Juli Cèsar. Barcelona: Vicens Vives, 2007, 76-77.