Facebook Twitter
Cover > Universal literature in catalan > Emmanuil Roïdis

Psicologia d'un marit de Siros

Traducció d'Antoni Góngora

Em fa vergonya de confessar-ho. Han passat vuit mesos des que em vaig casar i encara estic enamorat de la meva dona, i això que la raó principal per la qual hi vaig contreure matrimoni era que no m'agradava gens l'estat d'enamorament. No crec que hi hagi una altra malaltia tan turmentadora. No tenia ni gana, ni son, ni humor per treballar ni distreure'm. Fora de la Cristina, tot ho trobava insípid, fat, insubstancial i avorrit. Recordo que un dia a l'hotel vaig fer riure tothom en queixar-me que el bonítol en salmorra era fat. Els meus parents no volien aquest casament, perquè ella no tenia res i jo tampoc no pas gaire: la casa pairal, tres mil dracmes del lloguer de dos magatzems i una feina que em reportava cent seixanta dracmes. ¿Com podíem viure amb això, sobretot si es té en compte que la xicota, encara que sense dot, era filla única avesada a viure bé i amant de la bona societat, les diversions, les joies i els balls?

Tot el que em deien ho trobava correcte! Tampoc no puc dir en descàrrec meu que la passió em va encegar: No crec que hi hagi persona més racional que jo. Els altres enamorats imaginen que gaudir de l'estimada suposa una felicitat tan gran que no tenen por d'ésser enganyats comprant-la al preu que sigui. Jo, però, no era un romàntic. No somiava res d'extraordinari, només que les coses tornessin a l'ordre normal en què estaven abans d'enamorar-me. Aquest benaurat ordre, el recordava amb el desig ardent amb què el malalt recorda el temps en què es trobava sa. La Cristina, només la volia per gaudir-ne, assaciar-me'n, cansar-me'n i començar després a menjar, dormir, passejar i jugar a cartes al Cercle com abans. Tot i així, no hauria decidit de casar-m'hi, si per aquells dies no s'hagués produït la mort, a causa de les privacions i els sofriments, d'un meu oncle, que tots crèiem sense un xavo, veient-lo anar vestit com Diògenes i menjar com un asceta. Feia temps que patia del pit i m'havia demanat cent dracmes per al metge i les medicines. Però en comptes d'utilitzar-les amb aquesta finalitat, s'havia estimat més d'afegir-les a les altres cinc mil que tenia amagades a la màrfega sobre la qual el van trobar mort un matí. La seva desgràcia em va fer reflexionar: Seria una estupidesa seguir turmentat per l'insomni i la desgana, quan tenia els mitjans per guarir. La Cristina, la vaig prendre com aquell que pren quinina per deslliurar-se de la febre. Malgrat la meva impaciència, la superstició i el nostre bisbe Licurg em van obligar a esperar fins a final de maig per casar-me. Immediatament després del casament ens en vam anar a passar la lluna de mel a Kea. Puc ben dir que hi vaig conèixer dies feliços. L'illa era molt verda, la nostra torre confortable, el menjar excel·lent, el temps magnífic i encara més magnífica la Cristina. Allò que em va fer preferir-la a totes és que ella era l'única que no tenia cap d’aquells defectes habituals en les donzelles que em feien sentir una aversió general per les noies. Ni magra, ni anèmica, ni tímida, ni molt jove. Crec fins i tot que era una mica més gran que jo. Entre vint-i-sis i vint-i-vuit anys, morena, ben plantada, amb espatlles i pit, amb flama a la mirada i sabatetes elegantíssimes. Perquè el conjunt de tantes gràcies no sembli increïble basta afegir-hi que era d'Esmirna.

Emmanuil Roïdis, Un marit de Siros. Contes. Lleida: Pagès, 2002.
Emmanuil Roïdis
Search for authors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Universal literature in catalanuniversal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
With the support of: