Facebook Twitter

Una vida

Traducció de Rolando del Guerra i Dorotea Casas

Des de llavors Alfonso va fer visites a Annetta regularment, cada dimecres. Macario li havia advertit que podia succeir que un dimecres o altre trobés Annetta amb opinions i gustos del tot canviats i la literatura abandonada, cosa que hauria significat a la vegada la suspensió d’aquelles reunions. Alfonso hi anava tement de veure realitzada la predicció de Macario. Li importaven molt aquelles reunions, tant per la satisfacció de veure Annetta com per la de la seva vanitat. A l’oficina se sabia que sovintejava la casa del director i era tractat amb més respecte pels superiors. També el comportament de Cellani va resultar modificat. Més amable no podia ser, però es va tornar més familiar.

No semblava que Annetta estigués a prop de complir la profecia de Macario, i s’entusiasmava cada vegada més pels seus nous estudis. Cada setmana podia contar que havia pensat alguna cosa artística, llegit algun llibre que amb les exageracions del neòfit presentava com el més important del gènere, quan, per caprici o per haver trobat una part més feble, no l’ensorrava, i això sempre amb el seu habitual to de competent, però sovint trobant dites brillants o judicis aguts que només tenien el defecte de no estar tots en bona harmonia entre ells.

Hoste d’excepció, un vespre va venir Cellani. Era probablement la primera vegada que compareixia en aquella tertúlia, perquè Annetta va haver de presentar-li Spalati. No es va trobar a disgust, pel que Alfonso va poder jutjar. No parlà gens però va escoltar amb molta atenció. Una vegada, en una discussió, se li va demanar el parer. Ell refusà donar-lo somrient i assegurant no tenir-ne. Amb Annetta semblava que tingués relacions molt amistoses. Aquell vespre ella es va ocupar principalment d’ell amb una cortesia tan atenta que esdevenia demostració d’un afecte respectuós. Prarchi intervenia sovint en aquelles vetllades perquè estava molt ocupat. Fumigi hi faltava rarament, però el més assidu era Spalati. Com Macario li havia dit, Spalati era en primer lloc un home bell, una figura hercúlia comparat amb la qual Alfonso, encara que alt i gens prim, havia de sortir malparat. A Alfonso, no li era simpàtic. Retreia a Spalati la pedanteria, però l’odiava per gelosia. Tenia alguna raó per fer-ho. Spalati era qui anava al davant en la confiança d’Annetta. Li havia fet classes de literatura italiana prop d’un any i havia sabut arribar a tenir amb ella la confiança de l’ensenyant, sense fastiguejar-la amb massa doctrina. La deixava parlar, l’escoltava, aprovava o modificava lleugerament, tothora content de ser tractat d’igual a igual.

Com que se sentia sempre inferior amb la seva parla insegura, Alfonso va tenir assalts violents de gelosia, tempestes en un got d’aigua. A causa de la seva forçada i habitual reserva en l’expressió dels seus sentiments, res no es manifestava enfora. Com més forts eren aquests, més gran era la seva reserva.

Un vespre se n’anà abans d’hora dient que no es trobava bé. Volia demostrar el seu mal humor i s’enfadà perquè ningú no el comprenia, perquè tothom creia en la seva malaltia.

Italo Svevo, Una vida, Barcelona: Edicions 62, 1986 (Les millors obres de la literatura universal del s. XX, 7), capítol XI, pàgina 106-107.
Italo Svevo
Fragments
La consciència de Zeno
Carme Arenas i Elisabetta Sarmati
Senilitat
Jordi Domènech
Una vida
Rolando del Guerra i Dorotea Casas
Bibliografia
Search for authors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Universal literature in catalanuniversal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
With the support of: