Facebook Twitter

El roig i el negre

Traducció de Just Cabot

─Estic ben content que no us en aneu ─li digué el marquès, quan hagueren acabat de parlar d’afers─, m’agrada veure-us. ─Julià sortí; aquesta frase li feia angúnia.

“I jo, jo vull seduir la seva filla, potser fer impossible aquest casament amb el marquès de Croisenois que és l’encant de la seva vellesa: si ell no és duc, almenys la seva filla tindrà un tamboret”. Julià tingué la idea de partir cap al Llenguadoc malgrat la carta de Matilde, malgrat l’explicació donada al marquès. Aquest llampec de virtut desaparegué ben de pressa.

“Que en sóc, de bo ─es digué─; jo, plebeu, tenir pietat d’una família d’aquest rang! Jo, que el duc de Chaulnes anomena un domèstic! ¿Com s’ho fa el marquès per augmentar la seva immensa fortuna? Venent valors, quan sap a palau que l’endemà hi pot haver un cop d’Estat. I jo, que una Providència madrastra m’ha llançat al darrer rengle, i m’ha donat un cor noble i no pas mil francs de renda, és a dir, no m’ha donat pa, exactament parlant, gens de pa; jo, deixar-me perdre un plaer que es presenta! Una deu límpida que ve a apaivagar la meva set en aquest desert cremant de la mediocritat que travesso amb tantes penes i fatics! A fe meva, no tan ruc; cadascú ha de mirar per ell en aquest desert d’egoisme que anomenem la vida”.

I recordà algunes mirades plenes de desdeny que li havia adreçat la senyora de La Mole, i sobretot les dames amigues seves.

El plaer de triomfar del marquès de Croisenois acabà la desfeta d’aquell record de virtut.

“Com voldria que s’enfurís! ─digué Julià─; amb quin aplom li donaria ara un cop d’espasa! ─I feia el gest del cop de segona─. Abans d’això, jo era un mestre-tites, abusant baixament d’una mica de coratge. Després d’aquesta carta, sóc el seu igual.

“Sí ─es deia amb una voluptat infinita i parlant a poc a poc─, els nostres mèrits, del marquès i meus, han estat pesats, i guanya el pobre fuster del Jura.

“Molt bé! ─exclamà─, ja he trobat la firma de la meva resposta. No us aneu a figurar, senyoreta de La Mole, que oblido el meu estat. Us faré comprendre i adonar-vos ben bé que pel fill d’un fuster traïu un descendent del famós Guiu de Croisenois, que va seguir sant Lluís a la croada”.

Julià no podia reprimir la seva alegria. Hagué de baixar al jardí. La seva cambra, on s’havia tancat amb clau, li semblava massa estreta per a respirar-hi.

“Jo pobre pagès del Jura ─es repetia sense parar─, jo, condemnat a portar sempre aquest trist vestit negre! Ai, vint anys més aviat, hauria portat l’uniforme com ells! Aleshores un home com jo era mort, o general a trenta-sis anys. ─Aquella carta, que estrenyia a la mà, li donava la figura i l’actitud d’un heroi─. Ara, és veritat, amb aquell vestit negre, a quaranta anys es tenen cent mil francs de paga i el cordó blau, com el senyor bisbe de Beauvais.

“Doncs bé ─es digué rient com Mefistòfil─, tinc més talent que ells; sé escollir l’uniforme del meu segle. ─I sentí redoblar la seva ambició i el seu afecte al vestit eclesiàstic─. Quants cardenals, nascuts més baixos que jo, han arribat a governar! El meu compatriota Granvelle, per exemple”.

El roig i el negre. Badalona: Editorial Proa, 1930, segona part, capítol XIII.
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: